En destituir de manera fulminant el seu oncle i tutor Josep Antoni Brusi Mataró, la jove marquesa María Josefa Brusi García va nomenar l’escriptor mallorquí Miquel dels Sants Oliver director del Diario de Barcelona. Era l’estiu de 1905, però va durar ben poc. L’assalt de tres centenars de caps i oficials de l’Exèrcit contra les seus de ¡Cu-cut! i La Veu de Catalunya, aquell novembre, va provocar la reacció coneguda com la Solidaritat Catalana, no gens benvinguda per la marquesa i ni pel seu marit militar, conegut per la seva vocació censora. Cansat, segons Joan Maragall, de “tantes intrusions i intervencions a la direcció”, Oliver va dimitir.

El seu pas a la direcció de La Vanguardia, el nou diari d’influència entre la burgesia, marca un punt d’inflexió en la premsa catalana. Maragall, que també marxà, passà a escriure a La Veu de Catalunya, el diari de la Lliga, bé que tornarà al Diario de Barcelona pocs mesos abans de morir, el 1911.

Mañé havia estat director 36 anys, però entre la seva mort el 1901 -el mateix any de la majoria d’edat de la marquesa - i la venda del diari -vint-i-dos anys després- hi hagué sis directors: el destituït Josep Antoni Brusi Mataró, el dimissionari Oliver, el veterà polític liberal Teodor Baró que l’allunyà del tot del catalanisme i cap dels següents –Lluís Soler Casajoana, Arcadi d’Arquer i Joan Burgada- no aconseguí aturar la deriva del que havia estat el gran diari del segle XIX.

Encara hi hauria un setè director, que no surt a les històries del Diari i que reivindica Miguel Canals Elías-Brusi en el seu llibre La Casa Brusi y el Diario de Barcelona, 1775-1957.

Per intentar fer tornar Oliver, la marquesa nomenà interinament Josep Sendra Puig, que no arribà a intervenir en la redacció. Però Oliver no va voler tornar i seria un gran director de La Vanguardia.