Cristopher Nolan és una partida de pòquer, i les seves pel·lícules, jugades mestres. Estratègia majestuosa que no s’entrellaça amb cap contrincant sinó que té la seva pròpia lliga. Nolan és el típic que seu a última fila amb ulleres de sol, fumant-se un puro de manera clandestina en un bar ple de ludòpates. I mentre enginya l’argument esperpèntic de la seva propera pel·lícula, aguditza mitja rialla ufana. Color. Viatges en el temps, realitats paral·leles, trucs de màgia, enginy. Full. Ingredients substancials per una barreja descomunal que té un gust diferent depèn de la llengua que toca. Pòquer. Un pòquer amb tanta diversitat visual que és impossible memoritzar una paleta descontextualitzada de colors que s’accentuen amb el canvi de temperatura, el canvi d’hora, de temps, o amb el canvi de tots tres factors a la vegada. Escala de color.

El truco final, una pel·lícula deliciosa que et fa ser ostatge perpetu de cada element de la trama fins a arribar a la desembocadura de la sentència final. Combina excentricitat, éssers passionals, màgia i trucs que mai són el que semblen. Personatges regits per un destí inevitable que barreja la sort i l’engany en una simulació aleatòria completament premeditada. Pel que fa al fil argumental del segle XIX, dos joves il·lusionistes es proposen triomfar dins el món de la màgia. Robert Angier, interpretat per Hugh Jackman i Alfred Borden, interpretat per Christian Bale. Quan el millor truc fracassa, protagonitzen una enemistat irreparable. Cada un d’ells intentarà de manera malaltissa superar l’altre i, conseqüentment, destruir-lo. Sense límits ni condicions.

A tota aquesta suma, en molts moments surrealista, tot i que és aquest surrealisme el que dona el cognom i la identitat a Nolan, se li afegeix la pompositat, s'empren tots els circumloquis que es puguin emprar. I el final que, com sempre, et fa deixar de jugar-te-la, deixar de nedar a contracorrent, postrar-te davant del director i dir-li: escala reial, Nolan, escala reial. Finals que formen part d’un recull d’odissees, de prestigis, que mai aclarirà. I exemplifico la metodologia de Cristopher Nolan amb aquest film perquè resumeix minuciosament el procediment que desenvolupa a l’hora de fer totes les seves pel·lícules: ens presenta un tema extraordinari amb una dosi d’incredulitat en un món paral·lel, et convida a indagar argument rere argument, trama rere trama, i una vegada creus que ho saps tot, que ho tens, et canvia les preguntes de totes les respostes que tenies. I et convida, per concloure, a un final que no et queda cap altra sortida que personalitzar mentalment, i deixes a l’aire centenars d’acabances. Totes certes i totes falses: 

"Tot efecte màgic consta de tres parts o actes. La primera part és la presentació: el mag mostra alguna cosa extraordinària. El mag l’exhibeix, us convida a fer que l’examineu, perquè es vegi que no hi ha res d’estrany. Tot és normal. Però clar, probablement no és així. El segon acte és l’actuació: el mag, amb allò que era ordinari, aconsegueix fer alguna cosa extraordinària. Llavors intentareu descobrir el truc, però no ho aconseguireu, perquè en el fons, no voleu saber quin és. El que voleu és que us enganyin. Però encara no aplaudireu. Que facin desaparèixer alguna cosa no és suficient, han de fer-ho reaparèixer. Per això, tot efecte màgic consta d’un tercer acte, la part més complicada d’aquest acte és el prestigi." [El truco final. (El prestigio)].