Crítica del videojoc Journey (Sony, 2012)
Per Redacció
Publicat el 15 de maig 2020

Explicar una història sense utilitzar paraules és realment difícil. A Journey no hi apareix ni un sol diàleg, ni un sol text.

El personatge principal es troba sol en un desert infinit. Quan aconsegueix pujar una petita duna, pot veure a la llunyania una misteriosa muntanya. No se’ns diu res, però sabem que aquella muntanya amaga alguna cosa i, instintivament, ens dirigim cap allà. A mesura que ens hi apropem, anem descobrint els ecos d’una antiga civilització, erosionada per la sorra i el pas del temps. Al principi ens sentim sols, perduts, desorientats. Podem sentir el pes de la història caminant per unes ruïnes que rememoren l’auge i la caiguda de la nostra cultura. Guerra, temps, vida, decadència, solitud... Des d’un primer moment evoca intimitat, petitesa i reflexió. Fins i tot, si estem uns segons sense moure’ns, ens asseiem de manera contemplativa. De fet, no sabem quin és el sentit de tot plegat.

Ràpidament, personatge i jugador trenquen la distància i som nosaltres els qui ens trobem entre la calma i la desolació. Però tot seguit ens adonem que no estem tan sols com crèiem: hi ha altres jugadors que emprenen el mateix que nosaltres, els quals anem descobrint a mesura que avancem. Dos jugadors poden coincidir i ajudar-se entre ells, però no poden comunicar-se mitjançant text o àudio, ni tan sols veure el seu nom. L’única forma de comunicació és un petit timbre musical. Així, forgem una connexió emocional amb els viatgers anònims que se’ns creuen pel camí.

A falta de paraules, música
Journey és inseparable de la seva banda sonora. Literalment, ja que no hi ha opció d’apagar o abaixar la música. La raó és la funció fonamental que duu a terme a l’hora de revelar el funcionament intern de la història i de crear vincles emocionals amb el món que ens envolta.

Hi ha cinc instruments que actuen com a solistes: la flauta, el serpent, l’arpa, la viola i el violoncel. Cada un té la seva funció específica, però el violoncel és el que pren més protagonisme, perquè aconsegueix establir un fort vincle amb nosaltres. El compositor Austin Wintory defineix així el seu paper: “Musicalment, Journey és com un gran concert de violoncel, on tu ets el solista i la resta d’instruments representen el món que t’envolta, inclosos els altres jugadors”.

En l'inici del viatge predomina el silenci, combinat amb sons atonals i brunzits que acompanyen el sec sol del desert i la terra desolada en la qual ens trobem. Però a mesura que anem descobrint món i companyia, la dinàmica musical llueix per si mateixa. L’arpa i la viola, per exemple, només sonen quan estem en companyia i la intensitat depèn de la distància entre els dos viatgers. La música canvia perquè el nostre viatge i la nostra percepció també han canviat: el món no és tan buit quan algú ens acompanya.

 

El cicle etern
Passarem per grans dificultats i per paratges inexplorats, pel fred més afilat i per les tempestes més agressives. Però la muntanya, l’objectiu final, es manté impassible, i cada cop està més a prop. Quan aconseguim arribar al cim, ens espera una benedicció. El nostre esperit deixa la muntanya, passa per totes les àrees per les quals hem viatjat i torna al desert inicial. A l’inici del viatge.

El joc et convida a tornar a començar, a emprendre el viatge un altre cop. Els ecos de l’etern retorn nietzscheà ressonen i ens fan repensar la linealitat de la història a la vegada que ens conviden a viure una vida plena i autèntica, fins al punt que ens ens sembla meravellós tornar-la a viure infinites vegades. Aquesta vegada, però, el viatge serà diferent, ja que posseïm l’experiència i el coneixement del primer cop. La idea rere les posteriors aventures canvia, ja que, un cop hem arribat al cim, ens centrarem més a ajudar que ho facin altres viatgers.

El sentit del viatge és viure’l de manera intensa, autèntica i amb anhel. És aprendre i ser conscients que el final només és una passa més. Això, però, no tindria sentit si no poguéssim compartir la nostra experiència amb els altres, si no fóssim capaços d’estimar. El sentit del viatge és també compartir la força de l’instant i fer-nos entre tots la vida més rica i suportable.

I les paraules no poden descriure una cosa així.

 

— El més vist —
- Comentaris -
- Etiquetes -
— El més vist —