Tag és un Peta Zetas. Espurnejant i explosiva. Amb bombolles atrapades dins del caramel, dins de la pel·lícula, que en entrar en contacte amb la saliva, amb la vista, queden alliberades deixant pas tant al pessigolleig previ com a l’explosió final. Divertida però especial. Sensible però picant a la llengua. A ningú li agrada fer-se gran i Jeff Tomsic, director de la pel·lícula, esmerça la síndrome de Peter Pan per servir en safata de plata una comèdia on l’eterna joventut és el primer plat fort, però l’amistat i la comèdia són les postres. Dolces.

Cada any i des de la seva infància, durant el mes de maig, cinc amics juguen sense fre ni cap mena de límit a “tocar i parar” (tag en anglès). Gairebé tot és vàlid. El millor? Els escenaris. Es pot irrompre al part de la dona d’un d’ells per atrapar-lo. Pum! Bombolla. Està permès fer-ho durant l’enterrament del pare d’algun company. Pum! Una altra bombolla. Recórrer tot el país amb l’única finalitat d'enxampar a algun de la colla. Pum! Una més. Tots aquests indrets en els quals s'ubica el joc en forma d’espectacle actuen de fil conductor inaudit: una amistat duradora que entrellaça les vides de tots els protagonistes, com el tradicional Peta Zetas, temptant les boques dels més golafres.

Basat en una història real, un dels personatges, en Jerry, interpretat pel fantàstic Jeremy Renner, mai ha estat atrapat des que van començar el joc. Arran d'això, la pel·lícula gira entorn del desig de tots els membres per enxampar-lo, amb més pressa que mai, tenint en compte que el seu casament és l'oportunitat ideal per tacar el seu expedient impol·lut. Una núvia farta de la naturalesa infantil del seu futur marit, martingales enginyoses exuberants per evitar ser atrapats, curses contínues i un sol objectiu darrere tot el muntatge preparat al mil·límetre: exercir el joc com a modus operandi per restar a les vides dels seus millors amics. Malgrat les distàncies. Malgrat els sotracs de la vida.

El més surrealista és l'esclat de sabors que acompanyen el Peta Zetas i que ens permet enamorar-nos del film, amb un toc de surrealisme espaterrant: una periodista incrèdula l'acompanya durant la partida i la documenta, mentre recull els testimonis dels diferents participants. Increïble, però cert: una retransmissió d’una partida de “tocar i parar”. 

Malgrat la dosi excessiva d’espectacularitat en algunes escenes que evoquen l’excés, Tomsic ho gestiona tot amb un humor bàsic però eficaç. Fent que cada “Pum! Bombolla” acabi sent un cataclisme de Peta Zetas, un terratrèmol dolç, un altar a l’absurd.