Corren els anys 70 a Detroit i cinc germanes adolescents recorren al suïcidi col·lectiu després d'haver estat tancades pels seus pares a casa. Tant en la pel·lícula (Sofia Coppola, 1999) com en el llibre (Jeffrey Eugenides, 1993), cinc nois exposen la història de les germanes Lisbon, on normalitzen d'alguna manera que les noies no puguin fer-ho per si mateixes. Vint anys més tard, Les Verges Suïcides, però més millennials, feministes i marxistes, tornen per explicar la seva pròpia història a la sala Fabià Puigserver, del Teatre Lliure de Montjuïc.

Permetre que les joves adolescents s'expliquin, donar-los espai per dignificar les velles germanes Lisbon, la història de les quals va ser explicada exclusivament des de la mirada masculina, i denunciar la invisibilizació de la veu femenina al llarg de la història, és l'objectiu d'aquesta reapropiació. Així mateix ho exposa la directora de Aquell dia tèrbol que vaig sortir d'un cinema a l’Eixample i vaig decidir convertir-m'en un om, Alicia Gorina.

Ambientat en un institut, les cinc joves analitzen la pel·lícula a través d'una potent visió crítica, emparant-se en un dualisme ficció-realitat que resulta complicat de separar. Ecologisme, abusos sexuals, gènere o poliamor són algunes de les reivindicacions que promouen obertament en l'escenari les actrius Alicia Falcó, Roc Martínez, Blau Granell, Abril Pinyol i Lea Torrents. Per contra, dos adults, representats per Joan Carreras i Mia Esteve, impliquen el contrapunt a l'adolescència, el conflicte intergeneracional, el sistema opressor, que converteix en incompresos als joves, i que són un retrat fidel de la pel·lícula prèvia. 

Gorina deixa clar que, malgrat el que pugui semblar, no tracten d'esclarir el perquè del suïcidi. “No obstant això, jo tinc la meva opinió. Crec que com elles són objecte de la mirada masculina, cossificades, estem davant un suïcidi simbòlic. Aquesta idea em sembla perillosa, però està en el nostre relat, per això quan moren es converteixen en un arbre, com en el mite d'Apol·lo i Dafne, el prefereixen a ser un objecte”, diu al Diari de Barcelona.

Com a obra de creació, en els diàlegs van ser-hi activament partícips les cinc artistes. Abril Pinyol, una de les actrius, assegura al DdB que “els temes que surten en l'obra ens preocupen a nosaltres, perquè sorgeixen de les entrevistes que vam fer amb la guionista. El que fem és ensenyar com són els adolescents d'avui dia, però no tots en general, sinó nosaltres personalment com a adolescents”. A la pregunta de si, per tant, se sent identificada amb el seu personatge, ho té clar: “No és tant com sentir-me identificada amb ell, sinó com ser una part d'ell. Són una mescla entre les nostres idees, les nostres concepcions i inquietuds, i el propi personatge”. 

Alicia Gorina

Un altaveu per a l'adolescència, però fabricat per adults, per a adults? La directora admet que el seu propòsit amb l'obra "té a veure també amb un reciclatge personal i analitzar com canvia el món. De vegades la sensació que tinc és que aquesta generació, i aquest tipus d'idees, van molt per davant de la societat, perquè donen per fet coses que la societat no està donant”.

Afegeix que “és una obra molt fanfarrona per a adolescents, però el que m'agradaria és que vinguessin molts adults a veure-la. El text, de fet, va dirigit a ells. Que siguem conscients dels pensaments que poden tenir. Hem d'entendre que cal fer un esforç perquè la falta de comunicació que es veu en l'escenari no ocorri en la vida real”.

Pinyol en un moment de l'obra

Des de la seva posició, Abril Pinyol sosté que “està bé que vinguin adults, és un forat per a veure dins del món adolescent, perquè poden veure coses, adonar-se de coses, i reconnectar a quan ells ho eren. És una obra per a tots, però pot afectar diferent”. No obstant això, matisa que “aquests adults ens han escoltat molt, han tingut molt en compte la nostra opinió”.

Una reestructuració del teatre clàssic, normalment dirigit a un públic de mitjana edat, acompanya al seu torn a una reestructuració de la societat, en gran manera per moviments activistes que protagonitzen les generacions més joves. Les Verges Suïcides del segle XXI donen una estirada d'orelles als que fa vint anys van voler silenciar-les.