- opinió -
Àlex Gutiérrez
Culpable de no fer res
Últimament he detectat que, en general, ens costa no fer res. Tenim tan interioritzada l’agitació del dia a dia que, quan gaudim d’un parell d’hores lliures, ens sentim desprotegits
Publicat el 09 de setembre 2021

De vegades tinc una buidor existencial. És difícil d'explicar, però en poques paraules es podria resumir com una estranya sensació d'estar perdent el temps constantment. M'estiro al sofà i faig qualsevol cosa que impliqui la menor concentració possible, però alhora m'exigeixo que aquesta improductivitat em mantingui despert.

L’altre dia, sense anar gaire lluny, vaig decidir començar la segona temporada de Too hot to handle, un reality show de Netflix que ajunta 10 persones en una illa paradisíaca privant-los del dret de follar (com dirien alguns) a canvi de molts diners. Si us hi fixeu, els ingredients són immillorables: no pensar gaire i marro assegurat. Em fa certa vergonya reconèixer que és de les poques sèries en què no he hagut de mirar el mòbil per amenitzar l’estona, però sospito que no dec ser l’únic a qui li haurà passat.

“Merda, ja porto la meitat dels episodis de la temporada”, penso. Poso pausa i desplaço la mirada cap al sostre, abatut. L’escena emula la imatge d’un preadolescent sadboy sentint-se molt identificat mentre escolta la discografia sencera de Billie Eilish. Durant tot el curs, he estat fent malabars per treure’m les sis o set assignatures que tenia per trimestre i mira’m ara: tombat i consumint el major clam a la normativitat que Netflix deu tenir al seu repertori. "Con lo que yo he sío", em dic, a cavall entre la broma i l’autofustigació. I no ho penso només pel fet de ventilar-me mitja temporada de Too hot to handle en un matí, sinó per ser incapaç d'invertir tot aquest temps en qualsevol activitat que socialment es consideri productiva.

Per uns segons, la desesperació fa que em passi pel cap (només per uns segons, us ho prometo, adeptes de la improductivitat) la idea d’apuntar-me al gimnàs. Fa quatre o cinc anys ja em vaig entrebancar amb aquesta pedra. Va ser horrible. Ser testimoni de sons guturals provinents de senyors amb tota la pinta de fer històries de WhatsApp (perquè sí, segueixen existint) em semblava una escena molt grotesca. Trobo lloable i en certa manera envejo la gent que destina de forma voluntària el seu temps a córrer en una cinta, aixecar peses i fer abdominals, però a mi el simple fet d’imaginar tot el temps i l’esforç que comporta m'esgota.

Últimament he detectat que, en general, ens costa no fer res. Tenim tan interioritzada l’agitació del dia a dia que, quan gaudim d’un parell d’hores lliures, ens sentim desprotegits. Fora del nostre hàbitat natural. El món (o, més aviat, el sistema) ens injecta consignes socials, laborals i ideològiques molt rígides, però no ens ensenya a saber com reaccionar quan quedem alliberats de les nostres obligacions.

Mirant-ho amb perspectiva, potser és posar sobre la taula una qüestió secundària tenint en compte que entra en l’espectre dels “problemes del primer món”, però trobo que manca una reeducació que desvinculi la improductivitat pròpia del lleure de l’etiqueta de “mal ciutadà”.

Arribo al final del desè i últim episodi del reality, i penso: “Merda, ja he acabat tota la segona temporada”, mentre tornen l’apatia, la frustració, la culpa...

— El més vist —
- Comentaris -
- Etiquetes -
— El més vist —