En David Bondia és l’actual síndic de Barcelona. O, com a ell li agrada anomenar-se, el cap de la sindicatura de Barcelona: “Som un equip”. Fa només vuit mesos que és al càrrec i porta una bona sèrie de propostes, sovint polèmiques. Fem l’entrevista a la seva oficina, a la frontera entre Sant Antoni i un estigmatitzat barri del Raval. Avui juga a casa.

"Hem muntat un petit hort al terrat de l'oficina de la sindicatura", presumia Bondia abans de fer l'entrevista

Què fa un síndic?
La sindicatura som un equip de tretze persones i podem rebre queixes de la ciutadania davant un mal funcionament de l'administració municipal. Normalment sempre es queixen primer a l’Ajuntament i després venen a nosaltres. En casos excepcionals poden venir directament a nosaltres, quan afecti un interès general, però en principi som segona instància. Quan algú es queixa, demanem informació i ens pronunciem sobre si el servei de l’Ajuntament ha estat correcte. Aquesta és una funció, la queixa, de fet la sindicatura sempre s’ha considerat una “bústia de queixes”.

Però en fa d'altres.
Nosaltres li volem donar també una altra volada, amb actuacions d’ofici. Abans que la gent es vingui a queixar, volem veure què funciona malament i intervenir-hi. Aspectes d’espai públic, convivència, edificis municipals… Per exemple, al CAP Gòtic vam veure que les instal·lacions no donaven l'abast i vam fer una actuació d’ofici per veure si l’Ajuntament es plantejava un emplaçament. Volem ser proactius, perquè abans que arribi la queixa, es proposin solucions.

Però és només en l’àmbit municipal?
Només podem fiscalitzar on hi hagi participació de l’Ajuntament de Barcelona. Pot ser de participació única de l’Ajuntament o també per exemple al Consorci d’Educació, que hi ha la Generalitat però també l’Ajuntament i per tant hi podem intervenir.

Creu que la gent coneix aquesta figura del síndic i la seva tasca?
Rotundament no. [Riu.] A la gent li sona el Defensor del Pueblo i el Síndic de Greuges de Catalunya, però la sindicatura de Barcelona no, i això que és la més propera. Per això, un dels meus objectius era donar-la a conèixer. Per què t’has d’anar al Defensor del Pueblo si tens una sindicatura de Barcelona que pot actuar més ràpidament? Volem donar-nos a conèixer amb accions.

El fet que hi hagi tants organismes no creu que pot despistar la ciutadania?
Sí, i tant… sobretot perquè la gent es pensa que és una relació jeràrquica i no, és una relació de competències. Tot allò que afecti l’Ajuntament de Barcelona, que realment comprèn moltes coses, és competència de la sindicatura de Barcelona. Tot allò que afecti l’àmbit de la Generalitat, ja és competència del Síndic de Greuges de Catalunya. I allò que siguin instal·lacions estatals, competència del Defensor del Pueblo. Però això s’ha d'explicar bé a la ciutadania, i tampoc hi ha hagut voluntat de fer-ho.

Per què?
Perquè sovint ha estat una figura simbòlica. Perquè les institucions poguessin dir “mireu, hi ha algú que ens fiscalitza” i nosaltres podem fer recomanacions, advertències, però no podem obligar. Però si ens donem a conèixer farem que ens respectin més.

A efectes pràctics, aquest repartiment de competències que comentava es dona realment?
Sí, sí que es dona. Nosaltres al desembre vam firmar un conveni amb el Síndic de Catalunya dient que a vegades la línia és molt dèbil de què és competència seva i què ho és nostre, i per tant ens plantegem: per què no fem accions conjuntes? Fa uns mesos va sortir la primera resolució conjunta de sindicatura de Barcelona i Síndic de Catalunya en 17 anys, sobre un tema que afectava una instal·lació per a persones amb toxicomanies propera a una escola. Nosaltres entràvem en el tema de salut pública per la instal·lació, que era d’àmbit municipal, i ell l’escola que era àmbit de la Generalitat. No té sentit barallar-nos per les competències si podem arribar a acords conjunts. Ara també estem planejant fer una de conjunta.

Sobre què?
Ai, no t’ho hauria d'haver dit… Quan es desnonen a persones, a vegades se’ls ofereix com a alternativa habitacional pensions i albergs. Nosaltres creiem que s’hauria d’intervenir abans del desnonament. I tampoc creiem que aquesta alternativa sigui adient per a moltes famílies, tenint en compte que el cost d’aquestes pensions i albergs és molt més alt que el d’un lloguer social. Cal destinar menys recursos a pensions i albergs, que pertanyen a empreses, i invertir més en lloguer social i donar l’alternativa abans que es produeixi el desnonament.

"No té sentit barallar-nos per les competències amb el Síndic de Greuges i el Defensor del Pueblo si podem arribar a acords conjunts"

No fa ni un any que és síndic de Barcelona i ja ve carregat de propostes. Fins on tinc entès, és el seu primer càrrec públic i polític. Quina valoració fa d’aquests mesos?
Jo crec que no és un càrrec polític. Sí que el designen els polítics, però hi ha la veu de la ciutadania i sobretot és un càrrec que no ha de ser partidista. I d’aquests vuit mesos jo faig una valoració molt bona. És important que l’Ajuntament, que fa una tasca molt important de cara a la societat, tingui algú que pugui fiscalitzar-lo. I no només per criticar-lo, sinó també per fer propostes.

Diu que voleu ser, a part de reactius, també proactius. Com s’aconsegueix això?
Anant a buscar els problemes. Hem implementat un programa que és a peu de carrer i la idea és visitar tots els barris de Barcelona. Hem començat amb els més allunyats del centre: Vallbona, Ciutat Meridiana, Torre Baró… i parlem amb persones i entitats del barri perquè ens expliquin la situació i quines problemàtiques tenen.

Proposa la seva candidatura també com a “alineada amb les sindicatures europees i que no sigui només una bústia de queixes”. Què vol canviar respecte dels anteriors síndics?
Donar a conèixer la sindicatura. No només pronunciar-nos i donar la raó a la ciutadania, sinó fer un seguiment del compliment, veure que l’Ajuntament canviï el seu comportament davant d’una queixa. També mirar què passa quan l’Ajuntament no accepta una queixa, perquè nosaltres considerem que tota queixa és bona, qui es queixa és perquè vol canviar alguna cosa que l’afecta a ell però també a tota la ciutadania. Pel que fa a aquest alineament amb les sindicatures europees, als països nòrdics el 99% del que diu la sindicatura, l’Administració ho acaba complint. Per això volem garantir-nos una autoritat, que ens respectin.

Aquí aquest percentatge de quant seria?
No sé dir-te… és molt baix, però la veritat és que no el tenim quantificat.

Menys del 50%?
No ho sé, no tenim una unitat de seguiment en això, no t’ho sé dir. El que sí que si nosaltres fem una resolució sobre un assumpte concret i torna a entrar una queixa similar és que l’Administració no ha canviat el seu comportament. De vegades, veiem queixes reiterades, cosa que vol dir que no hem aconseguit canviar el comportament.

Quin marge de termini els doneu per fer canvis?
Depèn. El primer problema és que no compleixen el termini de donar-nos la informació en el mes que tenen establert. Avui dia, reclamem coses que fa més d’un any que no tenen resposta. Depèn de la mesura, algunes poden ser més difícils de canviar. Mira, per exemple, el tema tributs funciona molt bé. Quan l’Administració s’equivoca i hi ha, per exemple, doble sanció per una mateixa multa de seguida compleixen, però amb altres coses no. Temes d’habitatge, de lloguer social… els hem d’insistir molt.

Per què creu que ara mateix el paper de la ciutadania no és vinculant?
El gran problema és la falta de publicitat. No es coneixia la figura, per tant, amb tan pocs vots no es pot fer res. Falta difusió, i més d’una figura tant important per a la ciutadania.

Quin és l’estat actual de la ciutadania barcelonina i, per què no, també de la catalana?
Hi ha un cert malestar amb serveis socials, però les queixes sobre aquest tema han disminuït. La gent està tan cremada que ja no té ni forces per queixar-se. Hi ha una desafecció. De la crisi sanitària n’ha derivat una crisi social molt gran i el principal problema de Barcelona és la desigualtat. Amb l’acció a peu de carrer hem vist que hi ha barris de Barcelona que els falten molts serveis bàsics: bar, biblioteca, extraescolars pels nens… La realitat és que hi ha barris rics i barris realment pobres.

Hi ha més neguits.
Altres preocupacions són mediàtiques. Alguns mitjans aviven el foc. El tema de la seguretat, per exemple. Per a nosaltres no importa només la seguretat policial, sinó amb un concepte molt més ampli: la seguretat en l’accés a l'habitatge, la seguretat en el treball, en l’escolarització…

Què és el que més el preocupa, com a síndic?
[pausa]
Em preocupa que la gent no cregui en Barcelona. Barcelona sempre ha estat referent, i volem que ho segueixi sent.

"Em preocupa que la gent no cregui en Barcelona"

I com a persona?
Ostres… que només ens preocupem quan sortim als mitjans i no siguem capaços de veure que Barcelona no és una ciutat pobra, però hi ha pobresa. Per exemple, fa uns mesos va haver-hi un incendi d’un infrahabitatge a la plaça de Tetuan. Tothom es va escandalitzar, però molta gent sabia que hi havia aquell infrahabitatge i no es va fer res. Nosaltres no podem dir que siguem pobres, però tenim gent pobra a la nostra ciutat. Hem de mirar com generar recursos per poder assistir a aquestes persones i com explicar que tenen més drets que nosaltres.

Més drets?
A veure… aquí hi ha un debat intern. Hi ha gent que demana per a ells més protecció, jo reclamo més drets. Perquè estan en una situació d’extrema vulnerabilitat i això s’ha d’explicar bé. I més amb les històries que ara ven l’extrema dreta. Cal una protecció especial i s’han de posar més recursos. Fa poc hem fet un informe sobre els joves migrants sense referents familiars. El que els periodistes i els polítics anomeneu MENAs. Erradiquem aquest terme. Són joves, migrants i que no tenen família aquí. Això és una triple vulnerabilitat, està clar que tenen més drets i no ens ha de fer por dir-ho.

De què es queixa més, la gent?
Hem rebut molts temes de la Zona de Baixes Emissions (ZBE), temes de transport públic, d’escombraries i neteja, alguna cosa interessant d’accessibilitat a les platges o a parcs públics… també temes de soroll. Hi ha molta varietat. També problemes amb la Guàrdia Urbana: accions poc ajustades o pel contrari inaccions del cos.

La ZBE ha representat un dels motius principals de queixes al síndic en 2021. Font imatge: ACN

Heu rebut queixes d’aquesta nova idea del peatge per circular per la ZBE?
Encara no! Ni l’han posada, l’estan estudiant. El que més hem rebut sobre això és que no s’apliquen bé les excepcions en què sí que es pot circular per aquesta ZBE sense distintiu. Un exemple d’una família de Tarragona que venia a fer un tractament pal·liatiu a un hospital de Barcelona i els van fregir a multes perquè ni coneixien la restricció. Ho van tramitar i se’ls va concedir, però no amb caràcter retroactiu.

Què opina d’aquesta nova decisió d’obrir les botigues els diumenges?
Ui, això a mi no em correspon! Sé que hi ha queixes del comerç de proximitat, perquè no tenim la capacitat per fer-ho. Si arriba alguna queixa d’un comerciant de barri sobre que això sigui competència deslleial ho podem mirar, però per ara res.

A l’inici del seu mandat va llençar diverses propostes, entre elles una que feia referència a un rehabilitació d’infraestructures de la Guàrdia Urbana, ja fos renovament o canvi de funció per a aquelles abandonades, com algunes cel·les sense servei. Sembla que ningú abans s’havia preocupat d’aquesta qüestió. Per què vostè sí?
En una de les nostres actuacions d’ofici vam visitar totes les comissaries de la Guàrdia Urbana, que ells anomenen UTEs (Unitats Territorials), i també la de la Zona Franca, que és l’única que té les cel·les obertes i on porten les persones detingudes per temes de trànsit. Aquest informe el traurem al mes de juny. Vam voler prendre la perspectiva dels agents de la Guàrdia Urbana, perquè treballin en condicions, ja que en molts casos són edificis rehabilitats per ser comissaries i tenen mancances. El de Sants-Montjuïc no és accessible. També hi ha el tema dels vestidors: s’ha augmentat la plantilla de dones de la Guàrdia Urbana, però els vestidors no estan preparats. En tots els anys de sindicatura de Barcelona no s’hi havia fet res, ja no només per veure les condicions de les persones detingudes sinó també dels qui hi treballen, per tal d’implementar millores en el funcionament del cos i de les instal·lacions.

Va aixecar especial polseguera un projecte seu d’habilitar uns certs espais per fer botellot d’una manera segura i relativament controlada. Com se li va ocórrer aquesta polèmica proposta?
Com se’m va ocórrer… a veure, el botellot ha existit sempre. L’Ajuntament va crear una taula per aconseguir una nit cívica i segura. Jo acabava d’entrar a la sindicatura i a la primera reunió em trobo moltes associacions de veïns, moltes associacions de l’oci nocturn i cap jove. Només hi havia un representant del Consell de la Joventut de Barcelona, que justament són els joves que no fan botellot. En aquesta reunió vaig explicar que des de la sindicatura faríem un informe sobre l’oci nocturn de la gent jove, perquè allà no estaven representats. Vam estar quatre mesos per fer l’informe, anant a botellots, parlant amb els joves, i quan el vam presentar va generar molta polèmica.

Què deia l'informe?
Nosaltres només dèiem que l’oci de la gent adulta és una política pública, mentre que l’oci de la gent jove no ho és. Hi ha consum d’alcohol per part de la gent jove, això és indubtable, per això volem buscar models d’oci alternatius. Vam proposar obrir centres cívics o biblioteques a les nits, perquè la gent pugui fer activitats de lleure i no sigui al carrer. Què passa? Que no es volen obrir. Per això volem trobar el mínim risc possible en el consum al carrer, tant pels veïns com per a la gent que hi va.

Les propostes concretes quines eren?
Volíem implementar vàters, llocs on llençar les deixalles, també punts liles, que diferents entitats informessin dels riscos de consumir alcohol i drogues i que fos a zones on no molestessin els veïns. Però en cap moment vam proposar fer botellòdroms. Però si hi ha un parc on es fa, doncs intentar evitar que hi hagi brossa pel terra, que no es donin situacions de risc, sobretot per a les dones… Les noies amb qui vam parlar ens van dir “si us plau, no ens envieu a fer botellot a llocs allunyats, perquè és on més violència masclista patirem”. Vam voler posar unes regles, i això no va agradar.

Per què creu que va haver-hi tantíssima oposició?
Perquè els polítics no estan acostumats que es facin propostes fora dels seus partits. Ens van dir que estàvem fent política pública, i l’únic que vam fer van ser propostes i ells havien de decidir si implementar-les o no. No poden esperar que estiguem només receptius a queixes. Cal veure també a què anomenem botellot, que és quan la gent jove i no tan jove porta begudes i les consumeix al carrer. Quan la gent agafa begudes de locals d’oci i les treu fora no és botellot. Lo del Born no és botellot, és consum del bar fora del local. Al triangle golfo —zona de bars del carrer de Pere IV, al Poblenou— els bars i discoteques deixen que la gent consumeixi fora i és un efecte crida: la gent que no hi pot entrar sap que hi ha jaleo al carrer i porten les seves begudes.

(...)
També separàvem el botellot pre-festa, que després acaben a un bar o discoteca, i el de la gent molt jove, que no podrà entrar a bars i discoteques i el botellot és la seva festa, en un espai molt reduït, amb una gran ingesta d’alcohol i és quan es donen els comes etílics. Li explicàvem a l’Ajuntament i se’ns va tirar tothom a sobre. Excepte el Consell de la Joventut de Barcelona, que ens explicaven com sempre s’havien fet polítiques adultocèntriques i ara per fi algú es preocupa per la gent jove. Ells sí que van ser molt receptius amb l’informe.

"Vam voler posar unes regles, i això als polítics no els va agradar"

Què en diu de la resposta de l’Ajuntament?
Em va molestar que van ignorar que nosaltres havíem fet un treball de camp exhaustiu i que darrere hi havia realment un informe molt elaborat. A Esquerra va haver-hi una mena de debat intern… Jo crec que els va molestar la nostra capacitat de fer propostes. Jo vaig acceptar les crítiques, però em nego al fet que des de la sindicatura perdem aquesta capacitat.

La patronal d’oci nocturn s’hi va mostrar en contra i ho van qualificar “d’oci de mala qualitat”.
Dies abans ens havíem reunit amb Fecalon, els vam explicar que presentaríem l’informe, sabíem que no els agradaria, però que ho sabessin i poguessin decidir si hi volien o no col·laborar, perquè molts dels botellots es generen al voltant de l’oci nocturn. Aquesta setmana rebrem el Gremi de Discoteques de Barcelona, suposo que a parlar del mateix. No tenim cap por de parlar amb tots els actors i explicar-los-hi, però és que aquesta és la realitat i és el que hi ha. Ells s’excusen en què cal adaptar l’oci nocturn també als menors de 16 anys: doncs que facin ells propostes a l’Ajuntament.

En què els perjudica a ells, aquesta mesura?
Jo crec que en res.

I per què estan tan en contra?
I per què hi ha una aposta decidida de determinats partits pels locals de l’oci nocturn? Al final, molta part del botellot la generen ells. L’oci dels adults s’ha regulat com a política pública, però ningú s’ha preocupat mai dels joves.

A part del Consell de la Joventut ha rebut resposta d’altres col·lectius de joves?
Sí, de diversos. Són molt receptius en això. I també gent més gran s’ha mostrat receptiva, els iaioflautes, els sembla bé que es proposin coses noves i que no ho facin els mateixos de sempre. Nosaltres volem fer compatibles dos drets: el dret a l’oci i el dret al descans. Amb mesures policials no s’aconsegueix res, s’ha de generar convivència.

Denuncieu que us han intentat desacreditar.
Una manera de desacreditar-nos és dir que fomentem el consum d’alcohol en menors. És clar que no, el volem erradicar, però la realitat és que hi ha joves que comencen a beure als 12 anys. Ni volem permetre ni molt menys cridar a què els joves consumeixin, però ho fan, per tant hem de buscar mesures per evitar-ho. El control policial no ho atura. Potser des de dins del propi botellot és on més informació poden obtenir, dels riscos del consum. També està comprovat que a mesura que la gent pot accedir a altres espais d’oci, deixen de consumir al carrer. Quan ens fem grans, ja no busquem aquest tipus de consum.

Abans comentava que les joves li demanaven de no fer el botellot a zones molt allunyades, ja que les fa encara més vulnerables a la violència masclista. Creu que pot aportar-hi una perspectiva de gènere al càrrec?
El més important és que som un equip. Jo soc el síndic i soc un home, és cert, però la sindicatura és un equip i majoritàriament format per dones. Per això no m’agrada parlar de síndic, sinó de sindicatura. Hem creat un grup de treball sobre l’assetjament i abús a nens, adolescents i dones arran de les queixes de l’Escola Barcelona i el Col·legi del Teatre, perquè quan es va presentar denúncia els casos havien prescrit.

Per què ho vau fer?
Denunciem això perquè un cop es fa el pas de denunciar uns maltractaments, els jutjats no poden simplement dir que ha prescrit. Algú ha de demanar perdó. L’actual direcció de les escoles i de l’Ajuntament han de donar la cara i demanar-los perdó. Potser jo sol no puc aportar aquesta perspectiva de gènere, perquè soc un home, però estic envoltat de gent que sí que l’aporta. Els homes podem tenir perspectiva feminista, però no podem apropiar-nos de les vostres lluites. El que hem de fer és acompanyar-vos.