David Martín (Barcelona, 2 de gener del 1977) és una llegenda del waterpolo espanyol: capità de la selecció i de l’Atlètic Barceloneta, va ser jugador olímpic i subcampió mundial amb el conjunt nacional i va aconseguir tots els títols nacionals amb l'equip català.

Ara, després d’haver assolit el tron Mundial el 2022 a Budapest, s’ha convertit en el primer seleccionador nacional en aconseguir un or europeu, després que el passat 16 de gener Espanya guanyés a Croàcia a la final de Zagreb. Un mes més tard, va fer-se amb el segon bronze mundial consecutiu a Doha.

El Diari de Barcelona ha parlat amb ell sobre l’èxit de la selecció espanyola, els Jocs Olímpics de París 2024, el moment del waterpolo o la importància dels clubs catalans.

Ha començat fort l’any amb un Europeu i un Mundial. Com ho has viscut?
Han estat dos mesos molt intensos, no és fàcil competir amb la selecció durant la competició de clubs. Els jugadors arriben amb una preparació molt diferent. Ha estat bastant estressant. Estic molt content amb l’equip, ho hem gaudit i hem assolit els objectius.

Com és la sensació d’aconseguir el primer or Europeu per Espanya?
Portàvem dues finals perdudes als penals i teníem l’espina clavada. La selecció mai l’havia guanyat i ens feia més il·lusió l’europeu que el mundial. Va ser una alegria immensa i més quan guanyes el partit de manera èpica, amb un gol als darrers instants, a casa del rival i fas història.

"Ens feia més il·lusió l'europeu que el mundial"

A Zagreb i davant l’amfitriona Croàcia a la final. Com es controla la pressió?
Més que la pressió, és controlar la il·lusió i les ganes de fer-ho bé. Era un partit molt complicat; Croàcia a casa seva mai havia perdut un Europeu. Juguen molt bé davant el seu públic. Era molt motivant. El missatge a l’equip era de gaudir d’aquell ambient, ja que difícilment jugarem partits d’aquest estil, a casa d’un rival i jugant-nos un campionat d’Europa. Havíem de gaudir, jugar com sabíem i amb la confiança que si ho fèiem bé podíem guanyar l’europeu.

I a Doha segon bronze mundial consecutiu. Estàs satisfet amb el nivell de l’equip?
La nostra ambició sempre és guanyar, entrenem per guanyar ors. El dia de les semifinals Itàlia va ser superior, però estic content com es va aixecar l’equip i la importància que li va donar a la medalla. En un altre cas podríem haver llançat el partit. Haver guanyat un or europeu i un bronze mundial en dos mesos és molt difícil.

Entre l’Europeu i el Mundial només vau tenir cinc dies de descans… Va ser suficient?
El descans és molt important, però a totes les seleccions era igual. Totes venien d'un estrès emocional molt gran. Nosaltres arribàvem contents d'haver guanyat l'or. Però el descans és vital, no només físic, sinó mental. Crec que cinc dies no és suficient, però estic molt content que l'equip fos capaç de guanyar una altra medalla.

Queden menys de sis mesos pels Jocs Olímpics. Com us prepareu per París 2024?
Els Jocs Olímpics es preparen el dia a dia, no pots esperar l'últim mes a preparar-te. L'ambició que tenim nosaltres és guanyar l'or. Els jugadors han de ser conscients que el seu dia a dia, tant la seva vida esportiva com privada, compta. Per guanyar una medalla olímpica has de pagar un preu.

Pot somiar el waterpolo espanyol amb el segon or olímpic després d’Atlanta 96?
I tant! Somiar és gratis. Evidentment és el nostre objectiu. Després valorarem si una medalla olímpica és suficient, però nosaltres entrenarem per intentar guanyar l'olimpíada com hem fet per a l'europeu i el mundial. El nivell és molt igualat, els partits es decideixen per petits detalls i hi ha equips molt bons. Crec que som uns dels grans favorits per guanyar l'or.

"El waterpolo espanyol pot somiar amb un segon or olímpic"

Quines diferències veus entre les dues generacions?
És molt difícil comparar. A la gent li agrada molt comparar, però estem parlant de pràcticament 30 anys de diferència. Ha canviat molt l'esport: ara és molt més físic, han canviat els rivals i la normativa ha canviat. Són dues seleccions que durant un temps van competir al màxim nivell durant 10 anys seguits. Això és el més difícil d'aconseguir. L'únic que es pot comparar és que som un esport minoritari i té molt mèrit que el waterpolo espanyol sigui tan competitiu durant tants anys.

Com d’importants són Unai Aguirre i Álvaro Granados? 
Som uns privilegiats de tenir-los a les nostres files. Són jugadors amb un talent impressionant, esportiu i mental. Mai es conformen amb les petites coses, volen lluitar pel màxim. Tant l'Álvaro en la seva faceta de golejador com l'Unai, que és un jugador perfeccionista que vol rebre només un gol a cada partit, fan gran l’equip.

Creus que s'ha d'apostar més pel waterpolo?
El problema del waterpolo espanyol no és de categories inferiors ni de nens. Hi ha molta cantera, molts nens i nenes que volen jugar al waterpolo, però tenim un dèficit d'instal·lacions. Molts no poden jugar perquè a la seva localitat ho tenen molt difícil. Si tinguéssim bones instal·lacions, amb la facilitat de jugar al waterpolo sent un país mediterrani, estic convençut que seríem una potència més gran. La realitat és que a mi m'arriben moltes peticions de famílies que volen fer waterpolo, però no hi ha instal·lació o la piscina és curta. No és un problema tant de cantera ni de categoria, sinó d'instal·lacions.

"El problema del waterpolo espanyol no és de categories inferior, tenim un dèficit d'insta·lacions"

Vas participar en les olimpíades de Pekín 2008 i Londres 2012 com a jugador i les del 2021 a Tokio com a entrenador. Es viu diferent?
La gent no se’n fa idea del canvi que és ser jugador a ser entrenador. Sempre ho comparo amb el tema de ser fill o ser pare. Fins quan no ets pare, no t'adones com n'és, de difícil. L'entrenador acaba el partit i constantment està pensant si has guanyat, si has perdut He arribat de Doha i ja estic pensant què hem de fer per poder millorar a París. El jugador té més temps de desconnexió i és més individualista. El nivell d'estrès d'un entrenador és més alt. El gran estrès dels jugadors és el seu rendiment individual.

Quins records t’emportes de la teva etapa com a jugador?
Els meus millors records eren quan era petit i anava a la piscina del Barceloneta, al costat de l'Hospital del Mar. Estava tot el dia jugant a waterpolo. La piscina pràcticament era per a nosaltres. A la meva època vaig viure molt bé el canvi d'instal·lació, quan es va fusionar el Barceloneta i l'Atlètic. Vaig poder compartir vestuari amb jugadors com Manel Estiarte, Peter Troi, Chiqui Sanz, i això em va fer créixer com a jugador.

Quin paper tenen els clubs catalans dins l’èxit del waterpolo espanyol?
Vital. Molta problemàtica que els nens no puguin jugar a waterpolo ve de fora de Catalunya. Aquí qualsevol nen té la sort de poder jugar a una lliga molt competitiva des de ben petits i a altres territoris això no passa. A Catalunya, tenim la capacitat de captar el talent que surt. No és casualitat que els últims jugadors que han arribat a la selecció com l'Unai, l'Àlvaro, el Bernat, el Roger, el Sergi hagin passat pel CAR de Sant Cugat. Si poguéssim ampliar això a tot el territori espanyol seríem una potència durant molts anys. Ara mateix l'estructura de clubs catalans és la que està sostenint del waterpolo estatal.