- entrevistes -
David Trueba a l'Espai Tàpies de la UPF
Publicat el 25 de gener 2024

David Trueba (Madrid, 1969) és un artista polifacètic dedicat a la literatura, el cinema i al periodisme. Autor de set novel·les, com Queridos niños, Cuatro amigos i El río baja sucio, va guanyar el premi nacional espanyol de la Crítica amb Saber perder (2008). Al cinema ha treballat com a guionista a Amo tu cama rica o La niña de tus ojos, i ha dirigit pel·lícules com La buena vida (1996), Soldados de Salamina (2003) o Vivir es fácil con los ojos cerrados (2013). El seu últim llargmetratge, Saben aquell (2023), dedicat a l'humorista Eugenio, ha estat nominat a 11 premis Goya i 13 premis Gaudí.

Ens trobem a l'Espai Tàpies de la Universitat Pompeu Fabra, minuts abans de la seva intervenció en els Diàlegs Humanístics “Entre el cinema, la literatura i la vida”. Envoltats de les obres de Tàpies, parlem sobre l'art, els seus encreuaments i del llegat que ens deixen els artistes com l'Eugenio. 


El fet de ser periodista ha afectat la teva manera de fer cinema?
La gent sempre fa la relació entre el cinema i la literatura, però mai consideren el periodisme com una disciplina que es relaciona també amb les meves pel·lícules i novel·les, i sempre dic que el periodisme és el que més m’ha aportat a les dues. La meva sensibilitat com a cineasta i escriptor no seria la mateixa sense el periodisme. Ha estat la clau de la meva curiositat, és una vocació de joventut i infantesa. Una de les primeres coses que he escrit a la meva vida, abans que els contes, va ser una revista. Però no només això, la meva actitud a la vida és sempre una actitud de periodista: les meves pel·lícules tenen molta documentació, informació… coses extretes de la curiositat del periodista. 

El cinema i la literatura es consideren art, però el periodisme no...
El cinema té una part d'indústria que s’apropa al periodisme. El periodisme té uns condicionants industrials, econòmics, que ho fan una feina molt interessant, és un híbrid entre la formació, la influència d’alguns grups, la societat… a mi m’agraden aquestes friccions. 


"Tant el cinema com el periodisme els has de fer en mig de molts interessos entrecreuats"


Ho consideres un art?
L’art és una mena d’irresponsabilitat, és una de les parts més agradables, però precisament el que tenen tant el cinema com el periodisme és que els has de fer en mig de molts interessos entrecreuats. Això dona una aproximació més real a la societat, que sempre està tenyida d’interessos; no pots ignorar això quan fas una feina. El periodisme no és un art, però té alguna cosa artística a dins i crec que les personalitats més grans del periodisme son persones artístiques, son persones lliures, tenen una responsabilitat que a vegades és molt més important que la feina que estan fent. 

Parlant de la teva darrera feina, Saben aquell, vas plantejar-te com atreure també una generació jove que potser no té tan present la figura de l’Eugenio?
Quan feia la pel·lícula em van trucar d’un institut de Gràcia per fer una petita conferència als estudiants que havien llegit una de les meves novel·les. En acabar, algú em va preguntar quin era el meu següent projecte i vaig explicar que estava a Barcelona per preparar una pel·lícula que començaria en unes setmanes sobre l’humorista Eugenio. La profesora va preguntar: “Tothom coneix l’Eugenio?”.


“La veritat d’una pel·lícula o d’una novel·la comença a partir dels 25 o 30 anys de publicar-se"


El coneixien?
Eren uns 50 o 60 alumnes i ningú el coneixia. Vaig tornar amb l’equip tècnic i els hi vaig dir, perquè havia insistit moltes vegades que no pensessin que la pel·lícula era solament per a les persones que coneixen el personatge, sinó que havíem de fer una pel·lícula pel futur. Sempre penso que la veritat d’una pel·lícula o d’una novel·la comença a partir dels 25 o 30 anys de publicar-se. Abans està plena de prejudicis, de gent que té una opinió feta abans de veure la pel·lícula. Quan et distancies molt del projecte crec que és més sincera l’acció. Això m’ha fet pensar que sempre has d’intentar fer les coses per a una persona que encara no està al món i així ho he fet. 

Aquesta pel·lícula ha estat una manera de fer-li justícia a l’Eugenio?
A ell, a la seva dona, a la gent que fa feines d’entreteniment i diversió per la gent que són una mica menyspreades. Ningú pensa que un humorista, un artista o cantant siguin importants en la societat. Crec que al final de la nostra vida sempre queda la petjada d’aquestes persones que en la intimitat ens han fet gaudir i ens han donat un moment d’evasió. La pel·lícula vol ser un reflex de com la vida pot ser dura per a aquestes persones, però hi ha un sacrifici per la societat, una mena d’heroïcitat, en la gent que es dedica a aquestes feines. 
 

— El més vist —
- Etiquetes -
- Comentaris -
— El més vist —