El desè aniversari del moviment marroquí de protesta, que va prendre gairebé al mateix temps que a Tunísia, Egipte o Líbia, va transcórrer ahir al Marroc sense el menor signe de celebració, davant una sensació generalitzada que els problemes d'aleshores, que van treure el poble als carrers, segueixen presents.

El 20 de febrer de 2011, desenes de milers de persones, en la seva majoria joves de diferent condició social, van sortir als carrers de diverses ciutats del país per a reclamar "llibertat, dignitat i justícia social", eslògan que es repetia a tot el món àrab.

Com en altres països, l'espurna havia pres de manera espontània, a través de les xarxes socials, i els convocants eren joves desconeguts que van llançar una crida per internet i van crear el "Moviment 20 de febrer".

D'aquells joves que es van erigir en protagonistes als seus 25 anys, diferent ha estat la sort en la dècada transcorreguda: alguns estan a la presó, altres van emigrar o es van exiliar, altres es van desvincular de la política, i va haver-hi fins i tot qui va acabar amb un alt càrrec institucional (Munir Bensaleh, secretari general del Consell Nacional de Drets Humans, que va refusar parlar amb Efe al·legant "el dret de reserva").

L'únic d'ells que ha accedit a parlar d'aquells dies és Hamza Mahfoudi: amb 34 anys, avui viu a Marsella i treballa en una associació d'ajuda als migrants, i no pensa tornar de moment al seu país "perquè molts amics meus han estat arrestats", segons explica a Efe per telèfon.

Va valer la pena aquell moviment? Mahfoudi no ho dubta: "Va ser com el nostre Maig del 68, va canviar a tota una generació i ens va permetre apropiar-nos del nostre país, tenir més confiança". Però dubta sobre si el moviment va portar un país més lliure o més just.

"El règim ha tornat enrere tocant les llibertats, però amb el poble és diferent: han perdut la por, s'atreveixen a protestar, ja sigui pel treball, per l'aigua o per altres drets". Pel que fa a la justícia social, creu que "el país ha quedat estancat, no hi ha accés a la sanitat ni igualtat d'oportunitats".

La classe política i el 20 de febrer

Per a Nabil Benabdallah, secretari general del Partit del Progrés i el Socialisme, que representa l'ala més progressista del règim marroquí (ha estat diverses vegades ministre), el 20F és part d'un procés històric de reivindicacions democràtiques que fan del Marroc un cas diferent al d'altres països àrabs i que expliquen que les protestes al Marroc "no reclamessin un canvi de règim".

Efectivament, mentre enal món àrab el lema més corejat en aquell 2011 era "el poble vol la caiguda del règim", al Marroc el van transformar en "el poble vol que caigui la corrupció", i mai es va reclamar la caiguda de Mohamed VI o la fi de la monarquia (com a màxim, es reclamava "una monarquia parlamentària").

Benabdallah considera que Mohamed VI havia propiciat durant la primera dècada del seu regnat reformes "que van permetre canalitzar el descontentament popular", com l'alliberament de presos polítics, el reconeixement de la llengua berber, la promulgació de lleis més igualitàries amb la dona o la lluita contra el barraquisme.

A més, recorda que aquelles protestes van fer reaccionar al monarca, que només tres setmanes després va anunciar un referèndum de reforma constitucional que va permetre desinflar les protestes: l'1 de juliol de 2011, la nova constitució -"avançada i nova en el món", diu Benabdallah- era aprovada per una majoria aclaparadora.

El polític considera que, deu anys després, "hem aconseguit molts avanços però encara falta molt per fer, sobretot en la construcció democràtica, els drets humans, el desenvolupament econòmic i la justícia social". El més important -afirma- és que el Marroc "no ha optat per la repressió total" com altres països de la zona.

Majoria d'edat de l'islamisme polític

A més de la nova constitució, una de les conseqüències directes del moviment del 20F va ser la convocatòria d'eleccions el 2011, considerades entre les més creïbles de la història del Marroc, que van ser guanyades pel Partit Justícia i Desenvolupament (PJD), un partit islamista moderat al qual li agrada comparar-se amb els democratacristians, salvant les distàncies.

Un dels ideòlegs del PJD, Abdelali Hamiedín, comenta a Efe que les reformes que reclamava aquell moviment van ser d'alguna manera assumides pels dos governs dirigits pel PJD en la persona d'Abdelilah Benkirán (entre els anys 2012 i 2017), que van permetre al seu partit continuar guanyant les eleccions en 2015 (locals i regionals) i 2016 (legislatives).

L'actitud del PJD il·lustra perfectament els èxits i les limitacions del 20F: com els altres partits parlamentaris, el PJD no es va sumar en el seu moment a les protestes, però va tractar de capitalitzar les seves demandes a través de la política "oficial" i va desactivar així en gran manera la capacitat desestabilitzadora del moviment.

Per a Hamiedín, el rei Mohamed VI va optar llavors per "una interacció positiva amb el missatge d'un carrer enfurit" i es va comprometre llavors a "una reforma en profunditat de les estructures de l'Estat", però "l'èxit és relatiu i els desequilibris segueixen presents".

La responsabilitat, segons ell, és compartida, i no defuig l'autocrítica: "els partits i les elits polítiques han malgastat l'oportunitat que el Marroc se sumi al club de les democràcies avançades. Ens espera un llarg treball per a consolidar noves relacions entre els poders i establir les bases de la veritable democràcia", conclou.

Text per Javier Otazu