Acaba l'emissió de La Isla de las Tentaciones prop de la una de la matinada. Apago la televisió, vaig a l'habitació i, abans de ficar-me al llit, agafo el mòbil per posar l'alarma per a l'endemà. "Hòstia, és avui. Ja ha passat un any?" M'adormo i, al matí, no entro a les xarxes socials fins que no soc al metro camí a la feina. Twitter i Instagram s'omplen d'icones liles, il·lustracions oportunistes i, en el millor dels casos, malgrat la contradicció, testimonis de noies que expliquen les seves històries com a víctimes de la violència masclista en totes les seves vessants. Almenys els seus missatges tenen molta més veritat que els eslògans cada vegada més previsibles de les institucions i les empreses en dates com aquesta.

A la feina, un cartell em fa recordar quin dia és. "El privilegio de construir un relato", hi diu. Si bé, en realitat, fa referència a la situació que viuen milers d'immigrants silenciats arreu del món, en un dia com aquest se'm fa irremeiable vincular-ho amb el discurs patriarcal, cuinat a foc lent pels homes cis heterosexuals durant milers d'anys d'història, escrita, també, per ells.

De camí a casa apareix en algun dels meus feed o timeline un fragment d'una secció de la Laura Grau al Matina Codina! de RAC105 que ella mateixa encapçala amb el text "dia internacional del purplewashing (2)". Al vídeo, la Laura explica la mandra que li fa una jornada com aquesta per tota la hipocresia que aixeca, i exigeix remuneració a totes les feministes que participen en actes i accions reals per "reduir les conseqüències d'aquest desastre" i "per prevenir-lo, que és el més important".

Després de la segona jornada laboral del dia, perquè la precarietat no descansa ni en un dia com aquest, l'autobús em porta gairebé fins a les portes del Teatre Tantarantana. Al capítol que em toca llegir de la novel·la que em té enganxada ara mateix, una inspectora, que és cap d'un equip, es queixa que els seus companys, tots homes, la desprestigien i no la respecten com a superior. "Un altre cas de violència masclista", penso, tot i que la protagonista ni tan sols s'ho planteja perquè, precisament, està investigant el cas d'una noia de 15 anys que ha estat violada i assassinada. El famós iceberg, suposo.

Laura Dorca interpreta el personatge protagonista de 'Tómbola'.

Entrem a la Sala Àtic22 on s'estrena Tómbola, el nou espectacle musical de la companyia Gespalka'p que hi serà fins al 12 de desembre. La premissa, com la mateixa protagonista del monòleg indica, és digna d'una comèdia romàntica clàssica: una núvia a la fuga ens explica què l'ha portat a escapar del seu casament a ritme de les cançons més populars de Marisol. Es tracta d'una hora i mitja de representació que parla dels fracassos en les relacions de parella i les violències de tot tipus que aquestes poden comportar per a les dones.

Tot i que alguns dels motius grinyolen una mica, com el recurs a la mofa cap a Tinder i les aplicacions per lligar o la frase "vaig decidir fer-me lesbiana", com si realment la sexualitat funcionés així, l'obra repassa algunes evidències de la violència que rebem les dones diàriament.

Malgrat parla del gaslighting i la humiliació fins a la violència física, passant per reivindicacions pel col·lectiu de dones actrius, entre d'altres, Tómbola ens permet fer escapar algun riure i gaudir de música en directe a través de versions exquisidament arranjades de temes com "Estando contigo" o "Me conformo", que l'actriu, Laura Dorca, clava en tot moment.

El moment més dramàtic de la proposta, que arriba de forma sobtada, serveix com a justificació de la presència de Marisol a l'obra i obre la porta a un final tan incòmode, pel que explica, com els seients de l'estreta sala o les riallades sense sentit de l'home que seia al meu costat i que no entenia les ironies de la meitat de frases que pronunciava la protagonista. 

'Tómbola' és una obra escrita i dirigida per Maria Ramírez (al centre) i Laura Dorca està acompanyada del polifacètic Mateu Baucà

Surto pensant que hi ha algunes coses que canviaria de l'obra, però que el que pretén mostrar és tan important que només puc dir a la gent que hi vagi. Que potser no li encantarà, però que almenys s'empassarà una hora i mitja de veritats i contradiccions com a timbals que normalment només es posen sobre la taula en dies com aquell.

Quan la meva amiga baixa del bus li dic que vagi amb compte tornant a casa, tot i que només són dos quarts de deu, però mai se sap, i caminant pel meu carrer, esquivant la ventada i adonant-me que encara no havia vist les llums de Nadal del barri, penso que, al final, La Isla de las Tentaciones, amb què vaig començar la jornada, també posa sobre la taula la toxicitat de les relacions i la violència contra les dones, tot i que evidentment d'una forma molt diferent.

Un últim cop d'ull al mòbil i veig que un perfil suposadament feminista a qui no penso mencionar perquè prou ressò tenen les TERF avui en dia diu que "avui és el dia contra la violència cap a les dones, no el dia contra la violència en general". Estic a punt de respondre-li que per culpa del (o gràcies al) feminisme interseccional cada vegada es fa més difícil separar les lluites entre elles, perquè al cap i a la fi totes s'amaguen sota el mateix paraigües, el del capitalisme i el patriarcat, però no ho faig.

Prefereixo aprofitar el meu temps per apuntar les últimes notes sobre Tómbola i escriure en majúscules al xat de Whatsapp que tinc amb mi mateixa que no em puc oblidar de dir que avui és 25N, però que, mentre no siguem lliures, amb tot el que això comporta, demà, encara, també. I passat. I l'altre. I fins que no calgui.