Talco és un grup italià de música festiva conegut internacionalment i amb 15 anys d'experiència als escenaris d'arreu del món. Aquesta banda va fer renéixer l'escena punk italiana, ja que quan ells van començar, aquest gènere es trobava en certa decadència. Amb el seu alter ego Talco Maskerade presenten el proper 19 de febrer Locktown, el vuitè disc de la seva trajectòria. No obstant ser els mateixos membres, aquesta vegada ens sorprendran amb un so més folk i acústic del que estem acostumats.

El Diari de Barcelona ha parlat amb en Dema, cantant del grup, sobre aquest nou disc i també sobre Videogame, l'àlbum que havia de sortir l'octubre del 2020. També parlem sobre política i, fins i tot, de futbol. 

En el nou disc Locktown us presenteu com a Talco Maskerade, per què?
Perquè són dos projectes molt diferents i això es nota en l'estil de música, podríem dir que són les dues ànimes de Talco. L'ànima més punk rock, que ens caracteritzava fins ara i que es recolzava una mica en el folk, però aquest últim estil era una mica més secundari. Llavors vam decidir separar aquestes dues ànimes i fer aquest disc aprofitant les excepcionals circumstàncies.

En què es diferencia aquest disc dels anteriors?
Doncs, com et deia, en primer lloc en què són projectes diferents, paral·lels, encara que un no exclou l'altre, perquè els membres de la banda som els mateixos. Aquest disc és molt més folk i ha nascut per una coincidència. Jo estava escrivint cançons durant el confinament i llavors ens van oferir l'oportunitat de tocar en acústic. En aquell moment, vam pensar que podíem fer tot un disc en acústic, amb les cançons de Talco. Quan toquem en acústic seguim sent nosaltres, però ja sonem diferent, és un so més íntim.

Portada del nou disc de Talco que s'estrena el 19 de febrer. Font: Talco

Què podrem escoltar en aquest nou disc?
No és fàcil d'explicar. A mi em va sortir de forma natural fer aquest disc, perquè he escrit les cançons mentre escoltava música folk, cantautors italians, nord-americans i francesos. Llavors em surt escriure d'aquesta manera, encara que en clau més mediterrània, clar. Quan la gent escolti aquest disc no ha d'esperar Talco, perquè encara que la persona que ha escrit les cançons sigui la mateixa, el gènere és molt diferent. Et poso un exemple: quan vaig escriure Fine di una storia, el primer vídeo que van treure d'aquest disc, estava escoltant el disc de Bruce Springsteen The Ghost of Tom Joad, per això aquesta cançó té una sonoritat més pròxima al folk nord-americà. En canvi, Freak és una balada en tres quarts i crec que té una sonoritat més mediterrània.

Locktown ens fa pensar, irremeiablement, en el confinament que tots vivim la passada primavera. Com va afectar el confinament a Talco, com a grup?
Com a grup, jo crec que el necessitàvem, perquè vam estar 15 anys a la carretera, amb molt d'estrès. Jo, personalment, admeto que vaig haver de lluitar amb l'ansietat que havia anat acumulant al llarg d'aquests anys. Ja m'havia plantejat aturar-me un any, dos o, fins i tot, deixar-ho. Així que per a mi ha estat una cosa positiva a escala personal, encara que ha estat una llàstima que haguéssim hagut de parar en circumstàncies tan difícils per tothom.

Has après alguna cosa?
Sí, que hauria sigut un error deixar aquesta vida. Aquests mesos he pogut carregar piles i ara em sento com si fos el meu primer any a la música. A més, crec que aquest projecte acústic hauria vist la llum igualment en un futur, però quan fa 15 anys que vas de concert en concert també tens por de parar, que tot el que has aconseguit, desaparegui, però crec que de vegades parar és important.

Tindreu l'oportunitat de presentar aquest disc en directe?
Sí, ja estem planejant una gira, encara que amb totes les mesures de mascareta, distància, etc. També crec que aquest format acústic s'adaptarà millor a les condicions en les quals es poden fer els concerts. De fet, l'any passat vam fer 12 concerts, van anar molt bé i ens ho vam passar bomba. Així que ara estem organitzant alguna cosa per quan es pugui.

"A Itàlia, trobem exemples de racisme cada cop més legitimats. De fet, als antiracistes comencen a dir-nos que som uns conformistes"

Com és la vostra relació amb Catalunya?
Jo estic acostumat a pensar que Talco és una banda de Barcelona, perquè un del grup és d'allà i part de l'equip també, llavors estic molt familiaritzat amb la cultura catalana. Crec que nosaltres som més una banda de la península Ibèrica que una banda italiana. [Riu.]

Bé, en realitat sou un grup internacional perquè heu tocat en molts llocs del món, des d'Alemanya fins a Mèxic. Quan vau començar creieu que podríeu arribar tan lluny?
Des de la primera gira, estàvem disposats a agafar la furgoneta i anar fins a Berlín per fer un concert. Però mai m'hauria imaginat arribar on hem arribat. També perquè cada dia toquem amb ambicions, però al mateix temps sense esperar res, per això, tot el que arriba és una sorpresa. No es tracta de falsa humilitat, et dic sincerament que mai m'hauria imaginat arribar en aquest nivell. 

Quina creus que és la clau d'aquest èxit?
Suposo que ser una mica sincers i intentar millorar sempre. Cada cop que gravem o toquem intentem fer-ho millor que l'anterior. Després de cada gira, nosaltres mirem la llista de cançons que hem tocat per veure quines han anat bé, quines no i quines s'han de millorar, encara que som conscients que no pots estar sempre al 100%, però això no vol dir que no sigui important intentar-ho. I jo crec que això la gent ho nota.

Què em pots avançar de Videogame, el disc que havia de sortir l'octubre de 2020?
Doncs que és una versió electrònica. Talco torna. [Riu.] Crec que els dos discos tenen algunes coses similars, però en altres estan completament separats, per exemple, pel que fa a la temàtica. Sempre hem fet música compromesa o reflexiva, però és el primer cop que el narrador i el protagonista és la mateixa persona. Per a mi, ha sigut un salt molt gran parlar de mi, de les meves ansietats, la meva manera de viure i entendre la vida i, fins i tot, de les meves opinions polítiques. 

I com t'has sentit?
Fer música en primera persona va ser una mica difícil, perquè soc una persona una mica reservada i tímida, però he descobert una nova manera de parlar a les meves cançons. Ara tinc 40 anys i crec en tot allò que he escrit i cantat, però si ara digués les mateixes coses que quan vam començar seria una mica estrany i repetitiu. Ara tinc unes altres exigències i, parlar de les meves ansietats, ha sigut gairebé catàrtic, llavors em reconec molt en aquests dos últims àlbums. 

Com es pot ser tímid i alhora tocar davant de milers de persones?
Doncs aquest és un dels temes dels quals parlo a Videogame. Per a mi, quan pujo a l'escenari és com si estigués en un món diferent i en què al llarg dels anys m'he anat acostumant. Ara quan miro vídeos d'actuacions de fa un temps em veig molt tímid, ara estic una mica més relaxat, però encara ara em resulta estrany veure imatges meves cantant en un concert. 

Parlem una mica de política. Espanya és el primer país europeu amb major taxa d'atur juvenil (un 40%) i Itàlia el tercer (gairebé un 30%). Creus que és una "bomba" a punt d'explotar?
No ho sé, perquè a Itàlia tenim un nivell cultural molt baix després de trenta anys de sistema berlusconiano. És evident que ha baixat el nivell cultural, però no només la dreta, també l'esquerra ho ha fet. Potser les xarxes socials tenen un efecte negatiu en aquest sentit. Et poso un exemple: quan poso un post que és de més de tres línies, em contesten "m'he parat a la segona paraula", però és que la cultura no pot ser un telegrama, encara que les xarxes puguin generar aquesta sensació. Llavors, si la cultura és fluixa, crec que és més difícil que el jovent es rebel·li. La ignorància és perillosa. Encara que sí que et puc dir que espero que aquest canvi es produeixi.

"La cultura no pot ser un telegrama, encara que les xarxes puguin generar aquesta sensació"

S'ha criticat molt als joves durant la pandèmia...
Jo entenc aquestes crítiques, perquè tinc molta estima per la vida de tothom, sobretot de les persones grans, però jo em pregunto que hauria passat si tot allò hagués passat fa 16 o 18 anys... Crec que com a societat ens hem oblidat, no només dels joves des del punt de vista laboral, que és molt important, però, sobretot, de la situació psicològica d'aquests joves. Durant aquesta etapa de la vida és molt important la socialització i tampoc s'estan tenint en compte les conseqüències. Per això crec que tampoc és just demonitzar els joves. 

Aquí a Catalunya, molts joves no es poden permetre, per exemple, independitzar-se. Quina és la perspectiva de futur de la joventut italiana arran de la Covid?
Crec que la situació és bastant semblant a la vostra. Ens trobem en una situació que jo denomino "gerontocràcia", és a dir, volem viure com els nostres pares, però amb la perspectiva de vida que tenim els joves. Jo en tinc 40, però em sento jove, la música té aquest efecte. [Riu.] La gent encara té plans vitals com, per exemple, comprar una casa, però la realitat és que per a la majoria, aquests plans semblen utopia. Llavors crec que és normal tindre por del futur. 

Et preocupa l'augment de l'extrema dreta, ja no sols a Itàlia, sinó a Europa en general?
Moltíssim, perquè crec que ja havia aparegut a Europa fa un temps, però amb Trump ha agafat moltíssima força. L'extrema dreta neix del populisme, que és això que es dirigeix a les entranyes de la gent. En moments de crisi, la gent perd el cap i comença a odiar i a ser egoista. Malauradament, l'extrema dreta sap aprofitar-se d'això, perquè és molt mesquina. Només cal mirar la història: el nazisme es va desenvolupar després de la crisi del 29. El populisme s'alimenta de la ignorància i de la necessitat de buscar alguna cosa que ens salvi. A Itàlia, trobem exemples de racisme cada cop més legitimats des de les xarxes, però també des de la política. De fet, als antiracistes comencen a dir-nos que som uns conformistes. 

Llavors creus que no hem après res de la història?
No, i tampoc n'aprendrem res. Recentment, a Itàlia han fet caure el govern i, sincerament, encara que no em representava, crec que ha estat un fet d'egoisme polític, perquè estem enmig d'una pandèmia. Llavors, jo em pregunto a quines bogeries podem arribar, perquè vivim en una inestabilitat total. No obstant això, jo estic segur que d'aquí a sis mesos, la gent a Itàlia s'oblidarà d'això i tornarà a votar les mateixes persones que han fet caure el govern.

"L'extrema dreta neix del populisme, que és això que es dirigeix a les entranyes de la gent"

En aquest sentit, creus que la música és un instrument útil contra l'auge del feixisme i la xenofòbia?
Per sensibilitzar sí. El problema és com la gent entén aquests missatges. Hi ha gent que em diu que les meves cançons estan escrites de manera molt poètica, però el que a mi em preocupa és que pugui haver-hi gent que pensi que per ser antiracista s'ha d'estudiar una cançó de Talco, per exemple. La música pot tindre un missatge, però la gent ha d'entendre que allò és només el principi d'una informació. Com una flama que després s'ha d'alimentar.

Clar, ens podem preguntar, com a societat, fins a quin punt els festivals de música "reivindicativa" no tenen una funció contraproduent. Vull dir, que serveixen perquè els joves se sentin revolucionaris durant tres dies, però després tornen a la seva ciutat o poble i no s'impliquen de cap manera perquè es produeixi un canvi real.
Estic completament d'acord amb això, de fet, he escrit una cançó a Videogame que parla d'aquest tema. Personalment, m'he arribat a preguntar si va valer la pena tocar Bella ciao als concerts. Per a nosaltres és una cançó tradicional, que parla de la nostra història, però la gent ha començat a repetir-la com un eslògan o com una cançó festiva, quan és un tema profund. Vaig arribar a sentir que tocar-la era caure en el màrqueting de les cançons d'esquerres i això no m'agradava perquè respecto molt la història del meu país, la història partisana. Nosaltres la toquem com un testimoni històric i no com una cançó de festa, encara que com som un grup de punk rock la toquem d'una manera molt agressiva i festiva, per això crec que pot haver-hi gent que la rebi de manera superficial.

Finalment, volia preguntar-te per un tema polèmic. El 2008, en el vostre disc Mazel Tov apareixia una cançó anomenada La mà de déu dedicada, evidentment, a Diego Armando Maradona. Tres dies després de la seva mort (el passat 25 de novembre) vau pujar un vídeo al vostre compte de Youtube amb aquesta cançó i imatges del futbolista. Tenint en compte el seu historial d'abusos i maltractaments, creus que va ser un error idolatrar els seus mèrits esportius sense tenir en compte aquesta part fosca?
És una pregunta molt difícil de contestar. Jo parteixo de la premissa que per a mi el futbol és un art, totalment separat del negoci que hi ha al darrere. Maradona va ser el millor intèrpret d'aquest art probablement de tots els temps. Encara que crec que com a home tingués una vida totalment condemnable. No podem mentir i dir que va ser una persona meravellosa, perquè va ser una persona horrible. A vegades, em pregunto quina ha de ser la separació entre vida personal i vida professional.

Llavors, quina era la intenció?
La nostra intenció amb el vídeo i la cançó era celebrar la seva manera de jugar al futbol, però no valorar la seva vida. A més de Maradona, podríem parlar d'altres figures problemàtiques com Che Guevara o Bob Marley, que eren homòfobs, o Axl Rose, un masclista. Llavors jo no tinc clar quina ha de ser aquesta separació entre vida privada i professional. Així que no et puc donar una resposta clara.