El RCD Espanyol jugarà el pròxim any a la Lliga Smartbank. Serà la cinquena vegada a la història que els blanc-i-blaus baixen a la categoria de plata, 26 anys després de jugar-hi al 1993-94. Un descens que arriba tot just un any després d’un dels millors moments de la història recent, amb un Estadi de Cornellà ple d’aficionats després d’aconseguir la classificació per a l’Europa League davant la Reial Societat.

Com han canviat les coses i com és el destí. La pitjor temporada de la història del club blanc-i-blau començava amb un mal inici a la lliga i amb un bon paper a la fase de grups de la UEFA Europa League. Tot i això, l’atapeït calendari ha estat la causa d’uns mals resultats, dels quals l’equip no s’ha pogut aixecar. Gallego, Machín, Abelardo i Rufete. Quatre entrenadors en un any sempre és sinònim de catàstrofe.  

Després de la gran última temporada, ningú no es podia imaginar que a hores d'ara, l’Espanyol seria equip de Segona Divisió i, a sobre, que el seu botxí seria el FC Barcelona. Sens dubte, el 8 de juliol de 2020 serà una data recordada en glòria pels culers i en negre per l’afició perica. Tot i això, no hauria de ser així. Més que ser una desgràcia, pot ser una oportunitat.

Una oportunitat per apostar pel talent jove i allunyar-se dels grans fitxatges com els viscuts el passat hivern. És innegable que l’Espanyol té un dels millors planters de la lliga espanyola i no hi ha un millor moment per donar oportunitats i minuts que a Segona Divisió. Els Campuzano, Melendo, Víctor Gómez, Pedrosa i Pol Lozano han de ser la base d’un nou projecte.

L’inici és el final i el final és l’inici. Baixar a Segona Divisió és pràcticament això. Un final d'una història que obre un nou capítol. Un inici que pot servir per plantar la llavor d’un projecte esperançador i que pot retornar l’equip al lloc que mereix. Ho diu algú que no és ni seguidor culer ni perico, però que sap (per raons familiars) el que significa ser de l’Espanyol a Barcelona i a Catalunya.

És hora de reflexionar i de fer autocrítica, però de no perdre l’esperança de reviure nits màgiques com la del 12 d’abril del 2006 al Santiago Bernabéu contra el Saragossa o com les dels gols històrics de Coro i Tamudo. Tampoc s’ha de deixar de somiar en tornar a jugar finals com les de Leverkusen o les de Glasgow.

Com diu la cançó que sona abans dels partits a Cornellà, “glòria als herois que ja no hi són, als que ara juguen i als que jugaran”. Sens dubte, és un moment negre però és l’oportunitat perfecta per reforçar un club que va ser, és i serà història del futbol. És fer un pas enrere per fer-ne dos endavant.