Uns dies després de l’atac i conquesta de Tetuán per l’exèrcit espanyol, els dies 4, 5 i 6 de febrer de 1860, el corresponsal del Diario de Barcelona té ocasió d’endinsar-se en la ciutat marroquí i descobrir els costums dels seus habitants. 

Aquesta batalla decisiva, encara que no definitiva per al curs de la guerra, passaria a la posteritat per la gran pintura de Marià Fortuny coneguda com La batalla de Tetuán, que es pot contemplar al Museu Nacional d’Art de Catalunya, a Barcelona.

Deixar un testimoni gràfic per a la història d’aquest moment simbòlic de la participació en aquesta petita guerra d’Àfrica del batalló de Voluntaris Catalans, finançat, com el quadre, per la Diputació Provincial de Barcelona, té un valor periodístic indubtable. Estant encara poc avançada la tècnica fotogràfica posada a punt pel francès Louis Daguerre dues dècades abans, el 1839, la pintura del reusenc Fortuny és allò que més s’acosta a un testimoni gràfic. 

Pintura La batalla de Tetuán, obra de Marià Fortuny, realitzada entre 1862-1864 per encàrrec la Diputació Provincial de Barcelona, que està exposada al Museu Nacional d’Art de Catalunya, a Barcelona.

Tot i que no va arribar a Tetuán fins sis dies després de la batalla, Fortuny pintà una instantània panoràmica de l’assalt de les tropes espanyoles al campament marroquí,  en un gran quadre a l’oli de tres metres d’alçada per quasi deu de llargada.

Pels mateixos dies que el pintor començava la feina, Joaquín Mola y Martínez explicava als seus lectors del Diario de Barcelona els resultats de l’exploració de la ciutat vençuda, on només havia restat la colònia jueva i començaven a tornar-hi els seus habitants. El corresponsal s’entretingué en l’explicació d’un descobriment singular.
 
En una crònica datada el dia 19 del mateix febrer de 1860, Mola relata les hores passades bevent un cafè turc, fumant haixix i xerrant amb els clients habituals d’un establiment de Tetuán. En una crònica de 17 de març informa els lectors d’haver-se procurat “una cantidad de simiente de hatchís” i es complau a explicar-los com seran de feliços aquells que tinguin ocasió de fumar-ne.

 “Digo felices, porque según me ha referido el moro que me la ha vendido, el humo de este tabaco satisface, en sueños, los deseos de cada cual. Los árabes no piensan más que en los goces del Paraíso ni anhelan otra cosa, pero entre los cristianos cuyas ambiciones son tan variadas, el hatchís proporcionará al que lo use lo que más desee”.