Sahar Bandani ronda els 30 anys i ja és àvia. La van casar quan era una nena. No és una excepció a l'Iran, on anualment se celebren desenes de milers de matrimonis infantils, malgrat el dany físic i mental que causa a les menors.

"Em vaig casar als 8 anys i mig i quan en tenia 10 va néixer la meva primera filla. Després, he patit tota una sèrie de problemes durant la meva vida i he consumit pastilles tranquil·litzants", relata a EFE envoltada de tres dels seus fills.

Bandani és originària de Zahedan, la capital de la província sud-oriental de Sistan i Balutxistan, la més pobra de l'Iran i una de les més tradicionals i conservadores.

El nivell cultural i educatiu en aquesta regió és "baix", reconeix la dona, que atribueix a aquesta xacra el seu matrimoni a tan avançada edat, de la mateixa manera que el de la seva primera filla, fet que va enfrontarla amb el seu pare.

Cuidar un nadó sent una nena

Bandani es va veure amb tan sols 10 anys amb una filla en braços. "Jo no sabia tenir cura d'un nadó", lamenta la jove, recordant que en aquesta època van ser els seus pares els que es van fer càrrec de la petita.

"Els meus pares —continua— es van dur al meu nadó a casa i allà el van cuidar. La meva filla sap que jo sóc la seva mare, però està acostumada als seus avis i es va quedar amb ells fins que es va casar amb 13 anys".

Després de comprovar que la seva filla corria la seva mateixa sort, Bandani va trencar els llaços amb la família. Des de fa 7 anys, no ha vist ni a la seva filla ni als seus pares i, de fet, no ha conegut al seu nét.

En el seu cas, els matrimonis infantils no van ser conseqüència de problemes econòmics, sinó d'una cultura tradicional encara molt arrelada i a una interpretació rigorosa de la xaria o llei islàmica.

No obstant això, el factor econòmic té força pes en moltes ocasions, fomentat pels préstecs als nuvis atorgats pel govern, com va reconèixer recentment la vicepresidenta iraniana per Assumptes de la Dona i la Família, Masumeh Ebtekar.

"Els préstecs matrimonials poden, sense voler, fer augmentar la compra i venda de nenes sota el pretext de les núpcies i això ens preocupa", va dir Ebtekar, que ha xifrat en uns 30.000 els casaments anuals de menors de 14 anys.

La controvertida edat mínima per casar-se

La llei iraniana estipula una edat mínima de casament de 13 anys per a les dones i de 15 per als homes. Tanmateix, és possible celebrar matrimonis a edat més primerenca "amb el permís del tutor i d'un vistiplau d'un tribunal competent".

Aquesta excepció, que obre la porta a enllaços a qualsevol edat tot i les pressions de col·lectius de dones reformistes i defensors dels drets dels infants, es manté en ferm des de fa gairebé dues dècades.

La legislació vigent suposa un avanç enfront de l'aprovada després del triomf de la Revolució Islàmica el,1979, que estipulava l'edat apta als 9 anys per a les nenes, però està molt lluny de la Llei de Protecció de Família elaborada en l'època monàrquica, que fixava en 18 el límit.

Justament amb 13 anys, el mínim legal, va ser casada Mariam Rostamí, originària de Kermanshah, una província a l'oest de país i fronterera amb l'Iraq, on gran part de la població és kurda.

"Els meus pares es van divorciar i la meva madrastra va optar per casar-me quan tenia 13 anys. Jo no sabia què era el matrimoni i molt aviat vaig tenir una filla", explica Rostamí, que ara té 33 anys i quatre fills i està tractant de superar la seva addicció a l'heroïna i el cristall.

Traumes i problemes d'addicció

Tant Rostamí com Bandani van recórrer, enganyades o pressionades pels seus marits i metges de capçalera, als tranquil·litzants i, fins i tot, a les drogues. Va ser la seva via de fugida de l'infern que vivien.

El marit de Rostamí era drogoaddicte. La maltractava i la va incitar a fumar opi. Finalment, se'n va divorciar, però no va tenir millor sort amb el seu segon marit, que era addicte al cristall. 

"El segon era pitjor que el primer. Tot el que teníem el gastàvem en drogues, ja no ens quedava res i, quan vaig voler marxar i anar a casa de la meva mare, va intentar impedir-m'ho", detalla.

Bandani va començar a consumir tranquil·litzants després de la primera relació sexual, que la va deixar "trencada". Va haver de ser hospitalitzada i els metges van receptar-li pastilles per als nervis.

Anys després, un altre facultatiu li va recomanar deixar-les i prendre un xarop de metadona, al que també es va fer addicta. Amb aquest mateix xarop el seu marit drogava els fills perquè no li molestessin mentre ella anava a treballar.

Quan la jove se'n va adonar de l'estat dels seus fills va decidir divorciar-se i poc a poc va anar reduint la dependència dels seus nens de la metadona. Va trigar a demanar ajuda perquè temia que li retiressin la custòdia dels petits.

Ara ja estan recuperats i Bandani tira endavant sola la seva família netejant cases. Una de les poques sortides laborals que va trobar per la seva falta d'estudis, una altra nefasta conseqüència dels matrimonis infantils.