“Hi ha heterosexuals entre el públic? Els qui ho sou, ha estat molt complicat explicar-li a la vostra família? Com van reaccionar la primera vegada que vau portar a la vostra parella a casa? Us han pegat algun cop per ser heterosexuals?”. Així comença els espectacles la Cocco Roo, una drag-queen integrant del grup Viva Drag. Col·labora amb la Silfide, una drag amb 16 anys d’experiència, a la qual descriu com la seva germana de sang. 

Malgrat les cinc hores prèvies de maquillatge i composició del personatge que implica preparar-se per al show, la Cocco Roo reconeix que “viure del drag és impossible, ja que no està ni tan valorat ni tan ben pagat com hauria d’estar-ho”. La gran majoria es veuen obligades a conciliar-ho amb altres feines. 

Prejudicis i tòpics
Hi ha qui considera que el drag-queen és un espectacle misogin en el qual es perpetuen els rols de gènere femenins. “La meva drag venera la dona; la vaig crear basant-me en una gran diva empoderada”, explica la Cocco Roo i afegeix que “no podria burlar-me del personatge que jo mateixa he creat”. Per a la seva companya, la Silfide, el drag és la manera de “mostrar el teu talent i allò que portes dins”.

Una confusió generalitzada és que les drags són homes que desitgen ser dones. Es tracta d’un moviment artístic molt més ampli. “Exaltem la dona amb el nostre art, però no volem ser elles”, desmenteix la Cocco Roo. A més a més, ens parla dels valors que transmeten com “la tolerància, el respecte i la diversitat”. Aquests cada cop estan més presents entre la gent jove gràcies a programes de televisió com Rupaul's Drag Race, que ha posat el drag a l’abast d’un públic més general i, per tant, l’ha convertit en un art mainstream.

Conflictes intergeneracionals
La convivència entre les veteranes i les joves no sempre és fàcil. El preu que cobren pels espectacles és el que més conflictes ha creat en els darrers anys, ja que algunes joves accepten condicions precàries a canvi de visibilitat, la qual cosa, i com a molts altres sectors, és vista com un perjudici a la professió per les veteranes. El veritable enemic però, segons la Silfide, són "les grans fortunes" que s’aprofiten, que “podent pagar el que costa un espectacle d’una artista professional prefereixen regalar dues copes a una drag novella, que hi accedirà”.

Cocco Roo: "No volem ser dones. El drag és una expressió artística que, des de la diversió, ensenya tolerància i respecte"

L’augment d’agressions homòfobes a Espanya ha afectat directament el col·lectiu de les drag-queens, les quals són un col·lectiu especialment vulnerabilitzat i, molts sovint, objectiu d'aquesta violència d'arrel eminentment patriarcal. La Cocco Roo reconeix que no s’atreveix a marxar sola de les discoteques en les quals treballa de nit i només es mou en línies privades de transport en què pot saber qui és el conductor que la porta. 

És cert que queda camí per recórrer, però tant la Cocco Roo com la Silfide observen un canvi de mentalitat en el públic jove que, en créixer amb elles, entenen millor i valoren més l’art del drag. 

Mascaretes contra la precarietat
Durant la pandèmia, la Cocco Roo i la Silfide, amb dues companyes més, van crear un Go Fund Me, un crowfunding per recaptar diners destinats a ajudar les companyes de professió que es trobaven en situacions de precarietat extrema. Grans artistes que vivien únicament del món de la nit no tenien suficients diners per pagar el lloguer o per fer la compra de proveïment bàsic.

La Cocco Roo, amb la col·laboració del dissenyador Eduardo Navarrete, ha posat a la venda una edició limitada de mascaretes reivindicatives a favor de la comunitat trans. Aquestes llueixen el missatge “Sí soy” com a homenatge a l’autodeterminació de gènere. Tots els beneficis estan destinats a les usuàries trans de l’ONG Stop Sida.