Per narrar aquesta història ens hem de remuntar a principis de l'estiu del 2019. Just abans de marxar de vacances, el grup de disset estudiants que hem passat al davant d'aquesta aventura vam coincidir en l'elecció de la modalitat de creació d'un nou mitjà de comunicació com a Treball de Final de Grau (TFG). Abans d'acabar d'afinar els plans per celebrar el final de curs, ens vam reunir tots i totes amb el coordinador, Roger Cassany, qui ens va deixar glaçats amb la notícia: havíem de fer renéixer el Diari de Barcelona, una de les capçaleres més antigues d'Europa.

L'Ajuntament de Barcelona havia arribat a un acord amb la Universitat Pompeu Fabra, on estudiàvem, per cedir-nos la capçalera d'aquest mitjà de comunicació. S'havia de reinventar de dalt a baix per adaptar-se a les noves necessitats informatives d'un públic jove.

Entomàvem el desafiament amb força i il·lusió, però alhora sentíem un gran vertigen: partíem d'un full en blanc, tot s'havia d'escriure.

A principis del curs 2019-2020 tocava reprendre el repte. Ens havíem de capbussar en la història d'aquesta capçalera per saber d'on veníem i per començar a traçar els fonaments del nou Diari de Barcelona. Havíem estudiat el Diari de Barcelona a la carrera, però cap de nosaltres no havia nascut quan va deixar de publicar-se als quioscos. I ara, en canvi, ens tocava a nosaltres.

El procés de conceptualització i de creació d'aquest nou Diari de Barcelona no ha estat gens fàcil. Ens reuníem setmanalment i totes les decisions les preníem de forma assembleària, una manera de treballar més lenta, però més sòlida, on tothom podia dir-hi la seva. I també per això, a més de mostrar la cara amable del projecte, també hem volgut ensenyar els moments més delicats, en alguns dels quals no semblava que hi pogués haver cap llum al final del túnel.

Al cap de mesos de feina intensa ja havíem traçat les línies mestres del projecte i teníem molt clar que des de la redacció tractaríem amb una especial sensibilitat els temes relacionats amb l'emergència climàtica, les desigualtats socials i els col·lectius invisibilitzats. Teníem clar que havíem donar resposta, d'alguna manera, a les preocupacions de la nostra generació.

Alhora, vam arrencar un concurs públic per al disseny de la nova imatge gràfica del diari. Un concurs obert a joves de menys de trenta anys que fossin estudiants o ex-estudiants d'alguna de les escoles de disseny de Catalunya. Aquesta va ser una bona oportunitat per començar a donar-nos a conèixer i, d'alguna manera, sortir a l'exterior per veure com respirava el projecte. El resultat fou una gran injecció de moral: el que estàvem fent agradava, sorprenia i interessava.

Amb tot, quan semblava que ho teníem tot encarrilat per a la publicació i presentació del nou diari el 30 d'abril, esclata la crisi de la Covid-19. I ens confinem. Tot plegat, inevitablement, ens obliga a reinventar-nos i a ser enginyosos per adaptar-nos a aquesta nova realitat i per treure el màxim rendiment dels recursos que teníem a casa. Objectiu: mantenir la data de llançament del diari, com fos: el 30 d'abril, l'endemà que el Diari de Barcelona s'acomiadés dels quioscos, però 27 anys després.