Durant el primer any de la Guerra Civil, el Diario de Barcelona va publicar-se en català com a Portaveu d’Estat Català. De juliol del 1936 a juliol del 1937. La majoria de diaris de dretes varen ser confiscats per partits polítics, sindicats i comitès obrers en les hores següents al fracàs de l’alçament militar del 18 de juliol a Barcelona.

El veterà diari monàrquic i el més antic de la ciutat i d’Espanya va ser apropiat per Estat Català. Aquest partit separatista fundat per Francesc Macià, el 1922, havia participat en la fundació d’Esquerra Republicana de Catalunya, el març del 1931, però se n’havia separat poques setmanes abans de l’inici de la Guerra Civil.

Portada del 'Diari de Barcelona. Portaveu d’Estat Català', del dia 1 de gener del 1937. El lema 'No passareu' és també el títol del poema d’Apel·les Mestres que s’hi publica

Els principals diaris confiscats varen continuar publicant-se amb el mateix nom i la mateixa redacció, com La Vanguardia o El Noticiero Universal. Altres —com el carlista El Correo Catalán i el catòlic El Matí— foren suprimits i en el seu lloc varen sortir diaris nous de partits d’esquerra. 

En els tallers d'El Correo Catalán s’imprimiren els diaris Avant!, en català, i La Batalla, en castellà, del Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM). En els tallers d’El Matí, s’hi publicà Treball: Òrgan del Partit Socialista Unificat de Catalunya. Aquest seguia la línia comunista oficial de la Unió Soviètica, mentre que els anteriors eren editats per trotskistes.

L’antic "Brusi" havia començat dient-se Estat Català, però al tercer dia passà a dir-se Diari de Barcelona. Portaveu d’Estat Català. La Generalitat hauria imposat de continuar un nom que ja tenia 144 anys d’història. Dirigit per Marcel·lí Perelló i Domingo, fou un diari de guerra, que comptava amb col·laboradors com Manuel Cruells, Alfons Maseras, C. A. Jordana i el futur novel·lista Pere Calders, que com a dibuixant signava Kalders.

Els treballadors dels tallers varen fer valdre la seva força sindical i es feren càrrec del diari, que tornà a publicar-se en castellà de l’1 d’agost al 31 d’octubre del 1937. La impremta va continuar funcionant per altres treballs fins al final de la guerra.

El Diario de Barcelona havia arribat a la Guerra Civil en una posició molt secundària entre la premsa de Barcelona. Tampoc no seria dels primers a tornar-se a publicar després de ser ocupada Barcelona per les tropes franquistes, el 26 de gener del 1939. 

A diferència de La Vanguardia Española, El Noticiero Universal i El Correo Catalán, la societat encapçalada per Miquel Mateu Pla, fill de Damià, finançador de Franco i alcalde de Barcelona, va trigar a fer el pas fins a novembre del 1940. I ho va fer amb el comte de Godó com a soci. Aquesta serà la Petita Història de la setmana vinent.