Joan Mañé i Flaquer contractà Joan Maragall com a secretari de redacció del Diario de Barcelona, per una paga de 125 pessetes mensuals. Era l’any 1890 i la retribució no gaire alta, com la de tots els periodistes de l’època. Fins 1901, el poeta de la “paraula viva” fou l’enllaç de la redacció amb el veterà director, que per raons de salut residia a la vila veïna de Sarrià i sortia poc de casa. 

De l’amistat íntima amb el Mañé septuagenari, un Maragall en la trentena en deixaria el doble testimoni d’un retrat i una extensa entrevista, recollits al primer volum de les seves Obres Completes. Heus aquí un testimoni valuós del periodisme del Vuit-cents,  anterior al sorgiment del catalanisme polític.

En morir Mañé, Maragall mantingué el càrrec de secretari de redacció amb Josep Antoni Brusi Mataró, al costat de qui apareix assegut en una foto de la taula de redacció. Però les coses s’espatllaren amb les resistències del Diario de Barcelona davant l’ascens polític de la Lliga Regionalista d’Enric Prat de la Riba i Francesc Cambó.

Maragall fou denunciat per un article titulat “La Patria nueva”, publicat l’11 de setembre de 1902, durant una suspensió de garanties constitucionals. La influència del Diari ajudà a resoldre el cas davant la jurisdicció militar. L’abril de 1903, el poeta es disgustà per un comentari de Teodor Baró sobre el catalanisme i presentà la dimissió.

El juliol de 1905, Maragall torna al Diari només com a articulista, cridat pel nou director Miquel dels Sants Oliver. Tots dos hi duren ben poc. L’estiu següent Oliver dimiteix –i Maragall el segueix- en desacord amb l’oposició dels Brusi al moviment de la Solidaritat Catalana, que fou una reacció electoral a l’assalt d’un grup de tres-cents oficials i caps militars als locals del setmanari satíric ¡Cu-cut! i del diari La Veu de Catalunya. 

Maragall passarà a escriure en aquest diari, òrgan de la Lliga Regionalista, però encara tornarà al Diario de Barcelona. Accepta de fer-hi una col·laboració “extra política e independiente”, en paraules seves.

“Será mi tercera entrada el el Diario. Muchas entradas son. Pero la verdad, tengo por él una querencia, como a casa solariega de mi publicismo y no me he sabido negar”.

Tardor de 1911. És per poc temps. El 20 desembre mor, a causa d’unes febres. Tenia 51 anys. Si l’obra poètica de Joan Maragall encara avui molt celebrada, és tota en català, la seva obra periodística més sostinguda fou en castellà a les pàgines del Diario de Barcelona.

Foto: taula de redacció del Diario de Barcelona, a primers del segle XX. Al centre, Josep Antoni Brusi Mataró. El primer assegut, a la seva esquerra, és Joan Maragall.