Periodisme
Per Mar Grau
Publicat el 22 de setembre 2020

L’ús de les xarxes socials i, particularment Twitter, per part dels periodistes i els mitjans, ja fa anys que requereix una reflexió profunda. Què fa un mitjà quan no vol que un treballador difongui opinions personals que considera contràries? El pot silenciar? El pot acomiadar? La BBC, a mitjans de setembre, va decidir enfrontar-s’hi públicament amb una decisió que, a simple vista, ataca a un dels drets fonamentals més bàsics de tot ciutadà, a una de les bases més imprescindibles de qualsevol societat que es vulgui dir civilitzada; a la magnífica i discutida llibertat d'expressió

L'amenaça

Twitter bombardejava amb missatges de crítica i resignació quan Tim Davie, 48 hores després d’assumir el càrrec de director general de la BBC, va anunciar que restringia l’ús personal de les xarxes socials dels seus trebalaldors per expressar opinions polítiques, amb l'argument que posaven en risc la reputació “d’imparcialitat” del mitjà i deixant clar que l’activitat a les xarxes seria controlada rigorosament: “Si vols ser un columnista amb tendència o un activista de partit a les xarxes, que és una bona elecció, no hauries d’estar treballant per a la BBC”.

Unes paraules que van aixecar polseguera però que reafirmaven unes premisses que ja estaven als estatuts de la cadena britànica, i que també hi són als de TV3. Segons Xavier Ramon, professor de Deontologia Periodística de la Universitat Pompeu Fabra, en unes declaracions al Diari de Barcelona, la decisió de Davie “té a veure amb una qüestió fonamental que afecta a tots els mitjans de comunicació: l’erosió de la confiança dels ciutadans en el periodisme”, ja que aquesta confiança en les notícies i els mitjans ha decrescut 20 punts percentuals des del 2015, segons el Digital News Report del Reuters Institute for the Study of Journalismde la Universitat d’Oxford


"Per què s'ha de limitar l’accés de les opinions d’un periodista a les xarxes socials i, en canvi, es permet que aquest participi en tertúlies o realitzi xerrades acadèmiques?"


I això no és nou. La fina frontera entre la informació i l’opinió ha sigut una de les grans obsessions de l’ètica periodística. És per això, que el Diari de Barcelona ha volgut contactar amb quatre periodistes diferents de mitjans privats, públics, generalistes i locals, perquè ens diguin què n'opinen al respecte. Al cap i a la fi, ells són els protagonistes de tota aquesta disputa

L’Albert Llimòs, periodista i responsable d'investigació del diari ARA, va ser un dels que va elaborar els estatuts periodístics del diari i va regular, des del comitè professional, la relació del periodista amb les xarxes. Concretament aquestes directrius especifiquen que “els comptes de les xarxes socials dels periodistes són personals i que cada periodista té un criteri i una opinió que no cal que correspongui amb la línia editorial del diari. No obstant això, els treballadors de l’ARA han de ser conscients per a qui treballen i ser curosos, actuant amb responsabilitat i sentit comú”. 

Per a Llimós “el periodisme és subjectiu per naturalesa, és una mirada que alhora depèn de les experiències i l’entorn perquè els periodistes som subjectes”. Ell es pregunta "per què s'ha de limitar l’accés de les opinions d’un periodista a les xarxes socials i, en canvi, es permet que aquest participi en tertúlies o realitzi xerrades acadèmiques? No té sentit, estem al segle XXI”. L'Albert creu la solució és “controlar el missatge”, que el mitjà tingui mecanismes sancionadors per quan el periodista s’extralimiti i sobrepassi allò políticament correcte que podria rebre algun tipus de denúncia per part d’algun col·lectiu, “però sense evitar, d’entrada, la capacitat d’opinar”. 


"És un atac intolerable a la llibertat d'expressió, més propi d'un país com Corea del Nord que d'una democràcia consolidada com la britànica"


Similar és el tarannà de la Rebeca Carranco, periodista de successos d’El País, que sintetiza que els perfils dels periodistes a les xarxes socials “no es poden convertir en una mena de robot on només es piulen les coses que fa al mitjà”, tot i que també assegura que hi ha d’haver uns límits: “Si ets un periodista de política i demanes el vot per a algú doncs és estrany, però també penso que és important interactuar amb qui ens apel·la”. Considera que no és la font institucional d’El País, però que si posa al seu perfil que hi treballa, no és una "ciutadana anònima" i ho ha de tenir en compte. El seu filtre és: “Allò que no diria en una entrevista no ho diré a Twitter, sempre amb sentit comú, no em ficaré a opinar sobre Mossos si informo d'ells”. 

Paral·lelament l’Anna Sàez, periodista del diari local el Segre, titlla la decisió de la BBC com "un atac intolerable a la llibertat d'expressió, més propi d'un país com Corea del Nord que d'una democràcia consolidada com la britànica, i una falta de respecte absoluta a la dignitat humana dels periodistes”. Ella assegura que el seu Twitter és seu, i no és un perfil corporatiu però té en compte que té un càrrec de responsabilitat al mitjà: “Dic el que penso? Sí. Dic tot el que penso? No”. 

També, reafirma que no és un fenomen exclusiu del Regne Unit, “aquí també passa i, potser per això, gairebé tots els periodistes de TV3, per exemple, especifiquen al seu perfil de Twitter que les opinions expressades en aquesta xarxa són personals (com si existissin les opinions impersonals!) però, paradoxalment, quan donen la cara a la pantalla, al costat del seu nom hi apareix el del seu usuari de Twitter”. 

Segons el professor de Deontologia aquest debat no s’hauria de dividir en funció de si és un mitjà públic o privat: “Quan parlem de servei públic i responsabilitat, no només ho fem en referència als mitjans de titularitat pública. Els professionals de la comunicació, tan si treballen en un mitjà públic com privat, tenen una funció social”.

La neutralitat

La Marta Ballesta, és “ciutadana, periodista i periodista del mitjà públic Betevé”, per això considera que és essencial que els periodistes especifiquin “des d’on parlen per veure si és un exercici periodístic o una opinió ciutadana, perquè som persones i periodistes alhora”. El problema però, és que “les xarxes difuminen aquests marges”. Per això, creu que la solució, i alhora la necessitat, és fer “un debat per fomentar unes bases o un consens per saber com actuar, perquè les xarxes van irrompre i cadascú ha fet el que li ha semblat”. Un debat que no ha de ser unidireccional o unilateral, com ha fet la BBC, sinó general de tots els periodistes: “Si no, atempta als mateixos valors del mitjà públic”. 

Segons ella, la neutralitat i l'objectivitat, que són els arguments de Devie, "són un posicionament en si mateix" i a ella no la representen. Ballesta s'identifica amb "el concepte d'honestedat que implica, també, la visió crítica". Una visió crítica que no va relacionada amb l'opinió, sinó ser honest en l'exercici periodístic i ser crítics amb les injustícies: "Ficant un exemple molt bèstia, oi que no és el mateix el violador que la persona violada? Doncs sovint caiem en això, volem buscar totes les veus per ser neutrals. I, no, fer això és posicionar-se també".


"S'ha d'especificar des d’on parlem per veure si és un exercici periodístic o una opinió ciutadana, perquè som persones i periodistes alhora"


Per a Xavier Ramón, "les publicacions que els periodistes realitzen als seus comptes a les xarxes han de tenir coherència amb els principis fonamentals, valors ètics i normes de l'activitat periodística, sense oblidar que mantenir la distància crítica necessària és essencial per retenir la credibilitat, un dels pilars fonamentals sobre els quals se sustenta el periodisme". Un error que identifica en la professió és quan en aquest entorn caracteritzat per la sobreabundància informativa i la multiplicitat de veus en l'ecosistema mediàtic, molts periodistes s'intenten diferenciar i posicionar, sovint amb opinions o posicions "extremes", que acaben faltant a la cura i el rigor.

"Objectiu, imparcial, neutral", són els tres adjectius que ressonen i ressonen a totes les classes des de primer de la carrera de Periodisme. Així és com tothom vol aquesta professió, però alhora mai tothom n'està satisfet. Potser serien més adients altres paraules, potser no. El que està clar és que és necessari un debat profund sobre aquest tema. I també, el que s'ha de tenir clar, perquè potser no ho és tant, si em permeteu dir-ho, és que no és tan fàcil silenciar-nos.

— El més vist —
- Comentaris -
- Etiquetes -
— El més vist —