En Pau Vidal (1967) és llicenciat en Filologia Catalana per la Universitat Autònoma de Barcelona, escriptor i traductor de prosa narrativa de l’italià al català -és, de fet, el traductor de la major part de l’extensa obra d’Andrea Camilleri-, entre més coses. Un tastaolletes autodidacta. Autor d’obres com Homeless (premi Documenta 2002), Fronts oberts (2012), El bilingüisme mata (2015) i, la més recent, Corregir mata (2020), la seva tasca professional està a cavall de la creació i  la divulgació lingüística. Aquesta tardor publicarà un llibret sobre empoderament lingüístic.

Quedem un dimecres de juliol a dos quarts de dotze. A les onze ja és a la redacció del diari. Ens hem confós amb l’hora. Potser és, simplement, el preludi del que vindrà després: “Els quarts deixaran d’existir”.

Per què corregir mata?
[Riu]. Per dos motius. Primer, perquè desgasta inútilment: és un mètode que va contra la manera natural d’aprendre la llengua, que funciona per imitació, és a dir, inconscientment. Oi que tu no recordes en quin moment vas decidir incorporar una expressió de moda, com per exemple, ‘sí o sí’, ‘ja posats’ o ‘chill’? I en canvi un bon dia et vas trobar dient-ho, sense haver-t’ho proposat conscientment. La modelació de l’idiolecte funciona així. L’autocorrecció voluntària és ineficaç per efímera; la prova és que la immensa majoria dels errors esmenats via xarxa no queden incorporats a l’idiolecte del corregit.

I el segon motiu?
​​​​​​​És més greu: corregir és contraproduent perquè genera inseguretat. El català ja és, per raons històriques, un parlant molt insegur, molt dubitatiu, que creu que ho fa pitjor del que realment ho fa. Saber que en qualsevol moment el primer que passa et pot corregir (i en públic!) no fa sinó acréixer aquesta síndrome del ‘parlant imperfecte’ (i si a sobre el mestretites de torn et proposa una solució que va en sentit contrari a la norma, i sense argumentar-la, cosa que passa sovint perquè la correcció de passamuntanyes és terreny adobat per a ultrancers i somiatruites, el desconcert del corregit ja és absolut). I un parlant acomplexat, esporuguit, no està en condicions de crear. Encara pitjor, és un parlant que abandona el col·loquial patrimonial (allò que ha après a casa) i es refugia en l’estàndard (allò que sent al TN i a la ràdio). Una catàstrofe ecològica.

La falta de creativitat pot ser perillosa per a una llengua?
Si vol complir la seva funció comunicativa, tot codi lingüístic necessita aportacions contínues; una part venen de fora i solen ser universals: la terminologia científica i especialitzada. Però una altra, la que serveix per expressar les emocions, conceptes generals, necessitats del moment, etc, ha de sortir de dins del codi, perquè cada comunitat parlant té les seves especificitats. I això només es pot fer creant; fabricant producte propi amb material autòcton. Si tu no confies en tu mateix com a cuiner i tens por d’esguerrar la recepta, difícilment faràs noves creacions. Si no saps fer una truita a la francesa encara menys et llançaràs a fer-ne una amb ingredients nous (veureu que li agraden les metàfores culinàries).

"Si durant tres segles et diuen que la teva llengua és d’estar per casa, pagesívola i endarrerida, i no pas per anar pel món, t’ho acabes creient"

D’on surt aquesta inseguretat dels catalanoparlants?
És una conseqüència de la submissió. Els passa als parlants de totes les llengües minoritzades. Si durant tres segles et diuen que la teva llengua és d’estar per casa, pagesívola i endarrerida, i no pas per anar pel món, t’ho acabes creient. Tres de cada quatre compatriotes nostres s’ho creuen, i per això l’amaguen davant d’interlocutors al·loglots, és a dir, que no parlen la llengua del país. Un mecanisme pràcticament idèntic al dels maltractaments domèstics. La primera cosa que fa un maltractador és desmerèixer la seva parella, denigrar-la, dir-li que no val res, que sense ell o ella no anirà enlloc; i l’altre, amb el temps, quasi sempre s’ho acaba creient. Un mecanisme pervers perquè converteix la víctima en el seu propi botxí (i en el cas de la llengua en botxí de la comunitat: quantes vegades no heu assistit a converses en castellà entre dos, o més, interlocutors catalanoparlants? Ben bé com un homicidi mutu). De fet crec que seria pertinent considerar el famós “No te entiendo” una forma de maltractament lingüístic.

Creus que ara no parlem català?
​​​​​​​[Riu]. Fer generalitzacions sempre és arriscat. Qui som els que parlem, o no parlem, català? Un conjunt molt ampli i heterogeni de persones i de situacions, per això cal anar amb compte. Tots coneixem gent que tenen una parla molt expressiva i natural i altres amb un català trontolladís i fat. Que ara hi ha més gent que parla un català embastardit? Sí, és obvi. Però, més que la foto del moment, l’important és observar la cursa, l’evolució. I en aquest moment el dilema és: volem matenir viva la llengua, sabent que s’empeltarà encara més de castellà (i una mica d’anglès), o ens estimem més perdre-la?

A El català no morirà Lluís-Anton Baulenas diu que la llengua sobreviurà precisament perquè va resistir el franquisme. Què en penses?
​​​​No comparteixo gota aquest diagnòstic; quan es fan aquesta mena d’anàlisis se sol pecar de falta de visió diacrònica, és a dir, d’observació al llarg del temps. De mirada de conjunt, vaja. Les circumstàncies actuals no poden ser més diferents de les de fa mig segle: aleshores vivíem en una semi-autarquia, els canvis eren difícils i lents; ara som una peça d’un puzle planetari. La globalització no solament ha multiplicat la potència expansiva de les llengües fortes sinó que ha accelerat els processos. Tots, no solament els lingüístics. Tot passa molt més de pressa. L’erosió, la pèrdua de trets lingüístics visible en la canalla d’avui, és descomunal en relació a la patida pels seus pares i avis, que tanmateix ja estaven sota la pressió del castellà. Descomunal. La reducció de l’espectre vocàlic, per posar un exemple que sol passar inadvertit, fa vertigen: en una sola generació (dels que ara en tenen vint cap avall) milers i milers de nanos no han adquirit, o han abandonat, (i per tant no transmetran) les es i les os obertes. Això altera clarament l’estructura del codi.

​​​​Posant-nos en l’hipotètic cas que els polítics comptessin amb els lingüistes i tu tinguessis un càrrec de poder al Govern, què proposaries per aturar la possible desaparició del català?
​​​​​​​La primera cosa seria combatre la submissió, la mentalitat de perdedor. Sempre juguem a la contra, anem a remolc (com es veu bé amb el vocabulari de moda: zasca, rajar, casoplón… Qualsevol gargallet que expel·len els veïns, au, nosaltres a copiar-la com xaiets). Tenim un complex d’inferioritat nacional i lingüístic bestial, com totes les comunitats minoritzades. Per això és bàsic recuperar l’autoestima. L’altra cosa que faria seria accelerar el procés d’independència, perquè com a comunitat lingüística sota el poder espanyol tenim els dies comptats. Això no vol dir que mentrestant no calgui fer feina, és clar. Al contrari, cal posar-s’hi amb més empenta que mai, perquè si badem encara arribarem a la independència sense llençols.

Posa’m un exemple.
​​​​​​​Una manera d’anar-nos traient la subsmissió de sobre és canviar la manera de mirar-nos. Els catalans sempre ens hem volgut veure com els bons de la pel·lícula, els solidaris, els fraterns, els comprensius… Aquesta cançó  de ‘ah, és que nosaltres no tenim res contra el castellà, és una llengua germana...’. Que en el fons és la síndrome de l’esclau: caure simpàtics a l’amo perquè no ens xurriaqui tant. Prou de fer el préssec, home. Hi ha molta gent que sí que té coses contra el castellà, i és perfectament lògic, diria que fins i tot sa i alliberador expressar-ho en veu alta: és la llengua en nom de la qual ens han oprimit, ens han represaliat, apallissat i empresonat, i això no ho hem d’oblidar. Però és que encara passa: és la llengua que ens volen obligar a enraonar als controls d’aeroport, a les comissaries i a cal metge. I natros, sempre ecumènics, vinga parar l’altra galta i vinga rebre plantofades. Ara està de moda dir que “el castellà també és una llengua meva”, cosa que demostra fins a quin punt el discurs bilingüista ha fet forat. Doncs mira, meva no; a mi me la van fer aprendre a la força, i de males maneres, i en canvi veig al meu voltant tot de gent que no han fet, ni fan, l’esforç d’aprendre la meva. De debò que volem germans així?

Creus que el futur del català continua a les nostres mans?
Això és una pregunta difícil. Des d’un punt de vista polític, parcialment sí. És a dir, nosaltres hauríem de ser capaços d’atènyer prou poder polític perquè el català estigués a les nostres mans; ara, també seria ingenu no entendre que el món d’avui té unes dimensions de funcionament que van més enllà de les fronteres estatals. La prova més clara és que ara mateix el punt feble de la llengua és l’entreteniment juvenil, i aquí la frontera estatal hi té poc a fer. S’han de llegir bé les coordenades del moment i entendre que el terreny de joc és supranacional. En aquest sentit, és allò que dèiem dels canvis de marc: el futur de cap llengua ja no està del tot a les mans dels qui l’enraonen.

En Pau Vidal en un moment de l'entrevista.

Parlant sobre l'entreteniment juvenil, d'ençà que va deixar d'existir la generació 3XL manquen referents en català.
​​​​​​​Repetir aquell model seria pecar de curtesa de mires. La generació que es va empatxar lingüísticament de televisió ja no es repetirà. Ara s’alimenten de plataformes i canals de Youtube. Però sí, és un àmbit on s'hi ha de fer molta feina, més de la que ja es fa. El discurs de l'audiovisual és clau. I és un bon exemple per allò que deia d’ampliar la mirada: fins ara ens pensàvem que el partit el jugàvem contra el veí; onze contra mil. I anàvem perdent, però és que ara el veí ha fitxat un club estranger i juguem onze contra deu mil. Per això ara perdem per pallissa. Una de les últimes coses que va fer l’ara cessada directora general de Política Lingüística va ser admetre que ens trobem en situació d’emergència lingüística. Amb trenta anys de retard, però ja és alguna cosa; si més no ajudarà a despertar consciències. Tot i que la bena als ulls, la negació de la realitat, continua essent molt forta. Hi ha un gran percentatge de catalans que no ho volen veure i s’estimen més creure’s la propaganda que els envia el poder, fins i tot ara que la Generalitat ja comença a reconèixer que hi ha motius d’alarma. Torna a ser allò de la víctima i el botxí. Negar la realitat per no acceptar el conflicte. Als catalans el conflicte els fa pànic.

"La interrupció de la transmissió intergeneracional, això sí que és el final de tot"

El futur de la llengua està en les noves generacions, les mateixes que no tenen referents catalans...
​​​​​​​​​​​​​​Sí, però alerta, perquè la deslleialtat lingüística no sorgeix del no-res. Quants d’aquests nanos que ara es comuniquen en castellà han crescut en llars on han vist practicar la norma de convergència? Quants han vist els seus pares adreçar-se en castellà als desconeguts? Això que ara fa un cert jovent no és sinó el pas successiu. I després ja ve el definitiu: la interrupció de la transmissió intergeneracional, que això sí que és el final de tot.

"Els pronoms febles, posem: no és que estiguin en perill de desaparèixer, és que ja no hi són"

Com t'imagines el català del futur? (Em puc imaginar que diràs que els quarts deixaran d'existir)
​​​​​​​[Riu]. El d’aquí a trenta anys, per a les orelles d'un parlant d'avui, desfigurat, quasi irreconeixible.
Des d'un punt de vista formal, serà força més contaminat que no ara, que ja ho està molt, per comparació amb el de la meva padrina, per exemple. Hi haurà grans hibridacions lèxiques i alteracions fonètiques profundes (les morfològiques, amb permís del totisme, encara estan per veure): el sistema d’hores de campanar i allò de les vocals obertes en són exemples respectius, però n’hi ha mil. Els pronoms febles, posem: no és que estiguin en perill de desaparèixer, és que ja no hi són. Per a una part considerable dels nous parlants, ja siguin adults de segona llengua o infants de llengua materna, senzillament no existeixen. I el mal és que és un fenomen expansiu: s’encomana a generacions anteriors, a gent que els feia anar amb tota naturalitat i que els estan perdent. Però això tindria una cara bona: si existeixen d’aquí a trenta, cent o dos-cents anys, aquestes deturpacions (*deturpar: desfigurar, enlletgir) seran la prova que hem sabut incorporar no solament els parlants nadius de castellà sinó els de moltes altres famílies d'idiomes: africanes, asiàtiques... Seria el senyal que hem catalanitzat tot de gent que ara, per culpa nostra, s'està castellanitzant.

Aquestes interferències creus que farien més ric el català?
El farien diferent, però el farien viure. Que es redueixi l’espectre vocàlic, per exemple, no és enriquidor, però és una mostra d’adaptació al temps. El planeta va cap a la reducció d'espècies, tant animals com vegetals com de models de producció. I també lingüístiques. Si un organisme vol continuar vivint s'ha d'adaptar. I adaptar-se ara vol dir això. O incorporem tothom que ha vingut o s’ha acabat el bròquil. De fet, segurament la pitjor cosa que estem fent per la nostra supervivència com a comunitat és no compartir la llengua amb la nova immigració, un error que pagarem caríssim.

Amb aquesta frase lapidària ho matem, i mai tan ben dit. Però per anar fent dentetes del proper debat sobre llenguatge eròtic en català que organitza el Diari de Barcelona, us deixem amb una prèvia del lingüista Pau Vidal:

​​​​​​​​​​​​​​