La por sol generar respostes absurdes. És una constant històrica. La crisi del 29 ens va portar Auschwitz, la caiguda de les torres bessones, Guantánamo. A grans mals, pitjors remeis. La irrupció del virus a les nostres vides ha vingut acompanyada d’una amenaça menys perceptible, però molt més greu: el retorn del moralisme.

Ara que l’amenaça sembla esvaïda i, més enllà de les mascaretes i els ridículs xocs de colze, la normalitat comença a tornar, als mitjans hi conviuen titulars relacionats amb el futbol i el procés amb d’altres encara destinats a espantar el personal. Com ningú sap que passarà, responsabilitzar els ciutadans de futuribles rebrots és una bona forma de rentar-se les mans i seguir infrafinançant la sanitat pública. L'estratègia és maquiavèl·lica però impecable, encara més si al virus li afegim un modus operandi judeocristià que, segons diuen els diaris, fa que es propagui en orgies i botellons, però mai en trens, oficines i centres comercials. Els principals culpables dels rebrots que han de venir seran, com no podria ser d’altra forma, els joves.

L'obsessió amb les maldats de la joventut no és cosa nova. Sòcrates ja deia que les generacions posteriors a la seva, és a dir, les que inclouen a tots els nascuts després del segle V aC, eren compostes per individus “malfactors i ociosos”. El problema no és que el missatge oficial s’encarregui de repetir constantment que els joves són idiotes, anàlisi que, d’altra banda, és prou encertada, sinó aquesta odiosa voluntat de posar-hi remei, d’evitar-ho en pro d’un bé comú tant relatiu com egoista.

“Cal que els joves sàpiguen que fent-li un petó a una noia poden estar matant el seu pare”, deien a la ràdio l’altre dia. La frase, més enllà de ser força ximple en si mateixa, comptava amb l’agreujant d’haver estat pronunciada per un psicòleg suficientment trist i mediocre per no interpretar el contingut deliciosament freudià de les seves afirmacions categòriques. Així ens va… Tants aplaudiments, tanta responsabilitat, tantes cures i tan poc sentit crític ens han fet oblidar l’obligatorietat generacional de matar els pares (ho deia en Sigmund, a mi no em carregueu el mort) o, com a mínim d’impedir que ells ens matin a nosaltres fent-nos assumir una responsabilitat mai exercida pels fills del baby boom.

Aquestes reflexions, mancades de la més mínima intenció d'incitar al desordre o a la desobediència dels consells de les nostres magnificents autoritats sanitàries, m’han vingut al cap després de veure les imatges del casament de Joaquin Sabina. Les fotos de la cerimònia, que va comptar amb la presència de l'excel·lentíssim ministre Marlaska i la vedet geriàtrica en què s’ha convertit Joan Manuel Serrat, mostren Sabina i la seva esposa lluint unes simpàtiques mascaretes. El cantant d’Úbeda, autor d’una cançó composta en ple auge de la pandèmia del VIH en què aconsellava follar sense condó, ha madurat amb el clar objectiu de “vivir cien años” a costa de la responsabilitat social d’aquells que ens hem criat en l’era de la correcció política.

Els dinosaures, els que han viscut alegrement sense cinturons de seguretat, cascos de motos, controls de velocitat, preservatius, mascaretes, lleis antitabac, restriccions ecològiques, dietes, quarantenes i tancaments de terrasses a les dues de la nit ara volen poder allargar un xic més la seva existència. Quanta dignitat!