Un dels principals elements a l’hora de garantir la paritat en les sales de teatre barcelonines és posar atenció en qui dirigeix les obres que s’hi representen. Els directors i directores són moltes vegades la referència visible de les peces teatrals i és per això que aconseguir un món escènic igualitari a la pràctica —no només sobre el paper— passa per programar obres de directores als cartells de la temporada.

A Darrere el teló hem fet un repàs de la programació de la temporada 2019-20 d’alguns teatres de la capital, tant públics com privats, per confirmar si realment compleixen amb la Llei d’igualtat i donen espai a dones directores de teatre.

Les dades mostren una vegada més que encara queda molt camí per recórrer en termes d’igualtat: mentre que 67 obres han estat dirigides per homes, la xifra de dones no arriba ni a la meitat. En altres paraules, només el 26,2% de les obres representades ho han estat sota la direcció d’una dona, mentre que el percentatge en el cas dels homes s’eleva fins al 62,6%.

I és que només un dels sis teatres analitzats compta amb una majoria femenina en la direcció d’obres. Es tracta del Teatre Goya, un teatre privat del grup Focus, on de les cinc obres que s’hi han estrenat aquesta temporada, tres han tingut una dona al capdavant. A l’extrem contrari, en canvi, trobem la Sala Versus i La Villarroel, on cap dona va dirigir una obra en l’última temporada.  

En teatres grans que compten amb més d’una sala, no es tracta només de garantir la paritat programant obres dirigides per dones, sinó que també cal tenir en compte on s’assignen aquestes funcions. El cas del TNC n’és un bon exemple. El teatre compta amb tres espais: la Sala Gran, amb una capacitat per a 870 persones; la Sala Petita, amb 450 localitats; i la Sala Tallers, una sala polivalent amb un aforament de 400 persones.

Mònica Campos, directora executiva del TNC, tot i que reconeix que no sempre ha estat així, explica que cal anar amb cautela a l’hora d’assignar els espais: “Deien que no és el mateix una Sala Tallers que una Sala Gran, és clar, però és que primer has de passar per una Sala Tallers perquè si jo et dono una Sala Gran i tu no has fet mai una altra cosa et condemno al fracàs, això també és injust. És un camí, i tampoc l’hem de voler guanyar d’un dia per un altre, però crec que ho tenim totes molt clar i ara no ens tornaríem a deixar trepitjar d’aquesta manera.”

El TNC explica que estan fent un esforç per superar les desigualtats i des de l’any passat s’han marcat l’objectiu d’incloure la perspectiva de gènere tant en la programació del teatre com en el seu funcionament intern. Assessorats per l’Institut Català de les Dones, es van exigir que el 40% de les obres fossin d’autoria femenina i van proposar-se prioritzar la programació d’obres “que contribueixin a la visibilització de les dones, les seves contribucions socials i històriques en tots els àmbits del coneixement i de les arts i que abordin les discriminacions per raó de gènere”. “Des que ho vam posar ho estem complint, però abans de posar-ho no ho complíem”, reconeix Mònica Campos.

T de Teatre.

Patricia Mendoza, directora de comunicació i programació de la Sala Atrium, explica que malgrat que sempre reben més propostes de direccions i textos d’homes, ella intenta fer una programació el més equitativa possible. Per aconseguir-ho, parla de la necessitat de “posar el focus” en el gènere, mirant qui escriu i dirigeix una obra. “És necessari fer-ho i és necessari que ho facin les dones, perquè els homes encara no se n’adonen. Quan he parlat d’això amb el director artístic de la sala, la seva reacció ha estat la de dir «no hi havia pensat mai, que ho havíem de fer així». És clar, no hi ha pensat perquè és un home”.

L’apunt històric

Donar resposta a la pregunta "On són les dones?" quan revisem la nostra història no és una tasca fàcil i el cas del teatre no n’és l’excepció, i és que la invisibilització del paper de les dones, en aquest cas com a directores i creadores de peces teatrals, segueix sent el comú denominador. És per aquest motiu que diversos investigadors i investigadores van agrupar en l’estudi Directoras en la historia del teatro español els noms de les més de 800 directores teatrals del país des de mitjans del segle XVI fins a principis del segle XX.

Els autors agrupen les que consideren les pioneres amb el nom de “protodirectores”, ja que la figura de la directora escènica tal i com l'entenem actualment no apareix fins a finals del segle XVIII. A l’època es coneixia a aquestes dones com a “autores de comèdia” i s’encarregaven de diverses tasques importants en la preparació de les obres.

Així ho explica Fernando Doménech, un dels autors de l’estudi: “Abans de l’aparició del director d’escena (...) hi havia persones que s’havien d’encarregar d’aspectes relacionats amb l’escenificació de les obres. En molts casos, més del que pensem, aquestes persones eren dones. No eren directores en sentit estricte, però s’encarregaven d’una gran quantitat de tasques, sovint més de les que són competència del director i, en tot cas, eren les responsables de la posada en escena”.

El perfil

María Lebrato va néixer a Sevilla el 1981 i és autora i directora teatral. El 2012 va crear la seva propia companyia de teatre, amb el nom de Dinamo de Creación, per “unir” tot el que ella és. Es tracta d’una companyia amateur de teatre d’inclusió. Això significa que totes les seves obres són accessibles per a persones sordes, ja que compten amb actrius i intèrprets en llengua de signes. Dinamo de Creación està formada només per dones, tres actrius i tres intèrprets amb Lebrato com a directora i creadora al capdavant del projecte.

Des del 2012, ella ha creat quatre obres amb la companyia: 3 sillas de enea, on tres dones de tres generacions d’una mateixa família “comparteixen secrets i llaços familiars” i reflexionen sobre el paper de la dona al llarg del temps; Callar para que no exista, una obra sobre violència de gènere que narra com la Candela torna a casa seva després de la mort de la seva mare i allà s’ha d’enfrontar a records amargs, de quan “callava per després cridar”; Para una ocasión especial, una obra de teatre breu d’humor absurd; i Una de 8, una peça amb tocs d’humor on tres dones diagnosticades amb càncer de mama coincideixen a la sala d’espera d’un hospital i a través de les seves històries personals aprofundeixen en la seva malaltia.

María Lebrato també coordina tallers de teatre de creació col·lectiva, de clown, d’improvisació teatral, de creació de personatges i d’eines teatrals. Abans de fundar la companyia, va fer diversos projectes terapèutics mitjançant disciplines artístiques per a associacions de dones com 13 Rosas, per a familiars i acompanyants de nens i nenes amb càncer (Tú, un ser único) i per a dones amb fibromiàlgia.

La seva darrera creació, Una de 8, escrita en col·laboració amb l’Asociación Cáncer de Mama Metastásico a partir del testimoni de dones reals, es va representar a Barcelona al Teatre Goya.