Feia dies que les petjades de l’enyor anaven esborronant-se de la sorra de l’estima i dels teus petons i les teves atencions en va quedar nostàlgia i una incertesa encesa, voyeur d’un nosaltres passat per aigua. Però també dos gelats de festuc i tres cançons. 

Llavors va aparèixer ell, amb els cabells de color avellana i uns ulls curiosos que em van fitar la faldilla de margarides mentre el tequila em feia oblidar-te. I amb cada glop un sanglot. I amb cada mot, un record. Vaig intentar dissoldre als seus llavis l’escuma de tu amb ànsia, però vaig trobar-hi sal. I entre flors, brillants, penjolls i restaurants de tres forquilles en ordre ascendent hem anat a parar, aquesta nit, a un nou lloc de pizzes artesanes. Els ha quedat bonic, sona música italiana i les cadires són de colors al voltant de cada taula.

Duc unes malles negres de cuir ajustades, l’americana de les reunions importants i el pintallavis atrevit de dues vegades a l’any. I amb ganes i l’empenta de dir-te adeu en un sopar que volia tenir uns aires renovats, propi dels grans inicis, demano el millor vi de la carta. I enmig d’una rialla d’”em busca i em troba” etzibo un excels: “Com t’agrada fer-me enfadar!”. I mentre ell celebra un somrís amb una malícia innata, desenfoco breument les pupil·les per trobar les teves, sense voler-ho ni saber-ho, dues taules més enllà. I engolint la felicitat que impera veig com se’t clava com la punta d’una espasa la meva veu, que no esperaves. 

I per un moment recordo que si jo soc allà, unes taules més enrere sopant amb algú que no coneixes, parlant de la feina i rient, és per la teva absurda teoria de les societats i les relacions interpersonals líquides. I no puc evitar enviar a prendre la fresca Zygmunt Bauman i la seva conspiració cap a el que és permanent i immutable. Que jo ja ho entenia: que si vita flumen, o la voluntat de ser lliure, que si la superfluïtat momentània i que adeu als lligams que escanyen.

Però jo, Joan, ja t’ho vaig dir, que era més de compromisos escrits en present i sense pensar, que no condicionessin necessitats sentimentals futures de paper i cartó. I t’emulo. Ens emulo aquell 12 de juny a la taula de la cuina mentre sucaves la galeta al cafè deixant-la xopa al punt just perquè no es desfés:

—T’estimo— vas dir. 

—Jo més— et vaig regalar de tornada.

I el que sempre havia servit de precedent d’una discussió obstinada de la relativitat de les quantitats en què es proclamava un guanyador sentimental desert, va quedar, aquell cop i per sempre, un ignífug: 

—Ja ho sé.

I amb un estrany i absurd reflex torno a la realitat amb un somriure escardat de balls amb bombetes al carrer i salts arran de la foguera, m’omplo de força i amb un ímpetu tèrbol començo a empaitar-te en els ulls equivocats, perquè em vegis feliç, perquè em vegis ser. Sense tu. I amb ell. Però em desespero buscant les teves mans a les seves. I segueixes sentint la meva veu, que endevino que et desespera per com prems la copa amb vi rosat que no t’agrada.  No goses aguantar la mirada, no vols que sigui jo. 

No saps quantes vegades he tornat a aquella taula, on em sents i et gires i vens a saludar-me i et presentes al noi que m’acompanya i em dius que em veus molt bé i que estic molt guapa, i bromeges perquè els llavis morats em fan joc amb els quadres de les estovalles. I, en un últim alè d’egoisme implícit esperançat, acabes dient, amb veu trencada, que series molt feliç si tornéssim junts a casa. I jo, marcida, et contesto que tu i jo, fa molt temps que no en tenim. Que fa molt temps que no en som, de casa.

—O "Diria que eres tu" de Joan Dausà explicat per ella, dues taules més enrere.

L'Avui Convido Jo és un espai de ficció de Diari de Barcelona que explora, a partir de la imaginació, les veus amagades dels productes culturals. Què passaria si els personatges de les cançons ens parlessin? A aquesta secció tot és possible