A aquestes alçades de la pel·lícula, ja no els cal presentació. Ferran Piqué, Joan Enric Barceló i Dani Alegret són Els Amics de les Arts, el grup nascut al carrer Muntaner de Barcelona fa quinze anys i que va saltar a la fama amb el seu primer disc, Bed&Breakfast (Discmedi, 2009). Des d’aleshores, la banda ha presentat tres discos més, Espècies per catalogar (Discmedi, 2012), Només d’entrar hi ha sempre el dinosaure (Discmedi, 2014) i Un estrany poder (Sony, 2017). La pandèmia va evitar que el 20 de març estrenessin El senyal que esperaves, el seu cinquè disc, que finalment sortirà a la llum el 18 de setembre i del qual ja en coneixem cinc senzills.

En tots aquests anys el grup ha girat per tota Catalunya, per algunes ciutats d’Espanya i fins i tot d’Europa. Però ara interpreten els concerts més petits que han fet mai. ‘Els dies més dolços’ és el títol d’aquesta petita gira d’estiu i fa referència a un vers del tema “Carnaval”. La idea va sorgir durant el confinament, quan van demanar als seus seguidors que els proposessin cançons per penjar-ne vídeos en acústic al seu canal de YouTube. Per la seva sorpresa, la majoria eren les més tranquil·les, les que normalment no tenen lloc als directes i que ara tornen a sonar als escenaris, tant de temps després. 

“Jo m’ho imaginava més fred quan ho visualitzava al principi”, assegura Dani Alegret, “però, en canvi, res d’això: es fa caliu, la gent té moltes ganes de cultura i de música i se li nota.” Les mesures de seguretat no impedeixen que el so característic i la proximitat inqüestionable d’Els Amics de les Arts arribi als espectadors. Aquesta setmana la banda ha ofert una doble ració de concerts a Barcelona, on el Teatre Grec (Festival Grec) i el Camp Nou (Cruïlla XXS) han acollit els primers bolos d’Els Amics de les Arts a la ciutat comtal des del Symphonic Project al Palau de la Música de 2018. 

El Grec, on les cançons més petites es van fer gegants

El dimecres 29 de juliol Els Amics de les Arts van actuar en un dels escenaris més màgics de la ciutat, en aquesta ocasió inundat de mesures de seguretat. L’espectacle va començar amb un tendríssim discurs enregistrat pel Ferran que feia referència al confinament, al desè tema del seu proper disc, “Mentrestant”, i a la gira. Aquest va donar pas a “Tots els homes d’Escòcia”, la cançó en la que un jove estudiant d’Erasmus entén “què volia dir cantar”. I això també és el que vam fer els assistents aquella nit.

“Els d’ara no ho saben però de tant en tant s’ha de recordar que Son Goku era català”, deia Joan Enric abans d’interpretar “Per mars i muntanyes”. En aquesta petita sèrie de concerts, Els Amics de les Arts han recuperat els seus mítics monòlegs. La comunicació amb els seus seguidors és “crucial” pel grup, tal com apunta Dani Alegret, no només a les xarxes socials sinó també durant els concerts, ja que això els permet apropar-se a ells d’una manera diferent que amb les cançons. En aquest cas, tots tres van explicar que, tot i que oferirien un “espectacle correcte”, la gira que tenien preparada era molt més espectacular, amb un pack de micos inclòs, que als nostàlgics ens va fer recordar al famós “pack de sueques”. 

Va ser el torn, aleshores, de conèixer Maria de Palol, la violoncel·lista que acompanya el trio aquest estiu. “El cello és un instrument que és tan versàtil”, comenta el teclista, “que tant et pot fer una línia de baix per aguantar-te una cançó com et pot fer un solo d’aquests que et fan posar la pell de gallina.” Així ho va demostrar la banyolina a “Déja-Vu” i “Ciència ficció”, els dos temes següents. Abans d’”Apunto Shakespeare”, uns minuts per recordar la participació d’Els Amics de les Arts a l’anunci d’Estrella Damm del 2011 amb el famós “Què tenim?” i per criticar amistosament “Una altra manera de viure”, la cançó que ha composat Joan Dausà pels últims spots de la marca. Alegret va assegurar que és perfecta per tallar-se les venes a la banyera amb una ampolla de Chardonnay, però Piqué el va renyar recordant-lo que és un dels pocs amics que tenen al món de la música. 

Llavors arriba “No ho entens” i descobreixes que també es pot plorar amb la mascareta posada. “L’home que treballa fent de gos” i després “Ja no ens passa”, per la que van fer convertir Joan Enric Barceló en Joan Felip, un noi del públic que odia el grup i a qui toca fer de bateria humana. A continuació van interpretar un dels senzills del proper disc, “El senyal que esperaves”, no sense abans donar un dels momentassos del concert: tot el públic cantant “Bailar pegados” de Sergio Dalma i Ferran Piqué intentant sabotejar-lo. 

En aquesta cançó es va afegir a l'espectacle Idu Massa, la ballarina que protagonitza el videoclip d’aquest single. “És súper autèntica, no li importa si ha de ballar en un tros més petit, ella s’adapta a tot”, explica Dani Alegret. Després “Reykjavík”, “La merda se’ns menja" i “Casa en venda”, amb Joan Enric Barceló també a les tecles. La tretzena cançó, “Els ocells”, va portar la gran sorpresa de la nit: Andrea Motis va pujar a l’escenari per cantar-la amb ells i fer un solo de trompeta, com havia fet Jaume Penya amb el flugel en gires anteriors. 

La sensibilitat i delicadesa de Motis es va quedar per interpretar, també amb Maria de Palol i Idu Massa, un dels himnes del grup, “Louisiana o els camps de cotó”. Al tornar de la pausa, “4-3-3” dedicada a la noia que va demanar-la cridant des de les graderies dient “4-4-3” i “Jean-Luc”, amb interrupció de Joan Enric Barceló inclosa (“Tinc un punt de Macaco amb el deix... perdó, això ho he pensat i no ho havia de dir, però m’he agradat”, va comentar entre riures). Final apoteòsic amb el quart senzill d’El senyal que esperaves, “Et vaig dir” i salutació amb “El meu cos” de fons. Una nit èpica més a la butxaca d’Els Amics.

El Camp Nou, igual però diferent

El concert al Cruïlla XXS del 31 de juliol prometia més festa, més xerrera i més sorpreses. Després de l’enèsim avís per megafonia perquè ningú es tragués la mascareta, Els Amics de les Arts van sortir a escalfar per la banda de tribuna de l’estadi acompanyats dels aplaudiments de tot el públic. El repertori va ser força semblant, tot i que en un altre ordre, però van substituir "Déja-vu" i "La merda se'ns menja" per "L'arquitecte". 

Però, evidentment, no hi ha dos concerts iguals. Ferran Piqué no va poder evitar una rialla quan a “Per mars i muntanyes” es mencionava el ziga-zaga. “Bona nit i benvinguts a l’estadi, avui sí que us farem gaudir de l’espectacle”, deia el guitarrista de Reus fent referència al pèssim final de temporada del Barça. L'aparició de Joan Felip també va ser diferent, ja que va confessar: “ja em sé els sons de la bateria, és que vaig venir al Grec, sóc el mateix”. Tot seguit el públic es va arrencar a cantar grans càntics del Camp Nou davant la mirada inexperta d’Alegret, que no diu no tenir ni idea de futbol. “Bartomeu dimissió!”, se li va ocórrer exclamar provocant més crits dels assistents. “Li vam dir que aquesta broma només la fes al Grec...”, es lamentava Piqué.

En aquesta ocasió van deixar la tríada capitolina de Bed&Breakfast pel final: “L’home que treballa fent de gos”, que va fer aixecar tothom, “Jean-Luc”, que va mantenir tothom dempeus, i un apoteòsic “4-3-3”, com no podia ser d’una altra manera, per rematar la feina. 

La recepta secreta del doblet més dolç

A vegades hi ha coses que simplement surten bé i no hi ha un perquè, una fórmula matemàtica o una organització mil·limètrica. Però aquí sí que hi ha una raó: l’alineació de luxe. Un equip de llums que sap crear l’atmosfera necessària al moment necessari i uns tècnics de so que fan retronar seients, timpans i cors. El talent discret i oportú de Maria de Palol, que marca la diferència en cançons aparentment impensables pel violoncel, cada moviment d’Idu Massa, que demostra que la dansa també pot tenir lloc als concerts d’Els Amics de les Arts, i l’aparició fugaç però exquisida d’Andrea Motis. 

I, evidentment, tres amics que demostren compenetració, professionalitat i ganes de rauxa a cada compàs. “Amb el dorsal número 3, Dani Alegret; amb el dorsal número 7, Joan Enric Barceló; amb el dorsal 14, Ferran Piqué”. Si mai no els heu vist en concert, ‘Els dies més dolços’ és l'oportunitat indicada per descobrir el Dani més virtuós però també el més despistat amb les lletres, el Joan Enric més entregat però també el més distès i el Ferran més concentrat però també el més actor. 

Els Amics de les Arts han tingut la capacitat d’adaptar-se a la nova situació del grup. De fet, és impossible recordar qui cantava cada frase abans de ser tres; i també a la situació del país, amb un espectacle senzill però pròxim, que fa ballar però també emocionar-se. Costa desxifrar si tenia més ganes de música en directe el públic o ells mateixos, però el cas és que es genera entre els dos una relació difícil d’explicar. “No som els que tenim més likes, ni més followers, ni més bolos, però segur que sí que som els més conscients de la sort que tenen”, deia Joan Enric Barceló al Grec. I, al Camp Nou, acaba amb el seu clàssic: “Som Els Amics de les Arts, sou Els Amics de les Arts”.