Després d’una caiguda històrica del PIB durant el segon trimestre a l’Estat espanyol, del 18,5% interanual, és innegable que ens trobem immersos en una crisi econòmica. Una caiguda que, segons el director del Centre de Recerca en Economia Internacional (CREI) de la Universitat Pompeu Fabra (UPF), Jordi Galí, ha estat “espectacular”. “Sota qualsevol definició de recessió econòmica, en el moment actual ens hi trobem, i a més, d’una magnitud molt gran”, assegura.

Els motius d’aquesta crisi a Espanya semblen clars. “Òbviament és causada per la crisi sanitària i per les restriccions imposades o autoimposades resultants”, afegeix Galí, al Diari de Barcelona. El problema principal rau en el grau d’especialització en sectors en què es fonamenta el model econòmic espanyol, el qual ha fet que la caiguda del PIB al país fos més elevada que en altres. “Tant en l’àmbit de l’ocupació com en el PIB, l’hostaleria i el turisme, a Espanya, tenen un pes molt important i han estat els principals afectats per aquesta pandèmia”, diu.

La caiguda del PIB als diversos països de la Unió Europea, encapçalat per Espanya (tot i que és el segon d'Europa, per darrere de Regne Unit, on ha caigut un 20,4%)

Així i tot, el catedràtic d’Economia aplicada a la Universitat de Sevilla, Juan Torres, admet que “la caiguda a Espanya no és gaire diferent que a la resta del món”, tenint en compte la importància que representen el turisme i l'hostaleria. Fomentar aquests sectors depèn en el consum social, és a dir, d'activitats econòmiques basades en la proximitat entre les persones. “Com que hem estat confinats, lògicament, aquest tipus d’activitats s’han vist molt deteriorades”, sentencia.

Per a Jordi Amat, membre de la junta directiva del Cercle d’Economia, la crisi econòmica procedent de la pandèmia ha resultat ser “un mirall on es descobreixen, de manera descarnada, les nostres febleses”. La més evident és l’escassa productivitat del país.  “És un fet que s’havia anat posposant. Primer, perquè tenim un patrimoni que ens permet ser una destinació turística de primer nivell, i segon, perquè el sector de la construcció impedia que ens adonéssim del problema estructural de l’economia espanyola, que és la impossibilitat de competir amb altres economies”.

Val a dir, però, que la covid-19 no ha estat l’única causant d’aquesta recessió que estem patint. Proveníem d’un context de debilitat en l’economia mundial en què, tal com confirma Torres, molts economistes ja havien avisat que “s’estaven donant senyals de ralentització”. “Això ha fet que els efectes d’aquesta crisi sanitària fossin molt més grans que en altres circumstàncies; com se sol dir quotidianament, ha fet que ‘plogui sobre mullat’”, continua el Catedràtic.

Com es valoren les ajudes de la UE?

Des de la Unió Europea es preveu que es dotarà, a Espanya, de 140.000 milions d’euros, dels quals 72.700 serien en forma de transferència directa i els 62.000 restants, en crèdits. La diferència entre les dues modalitats és, bàsicament, que la segona s’hauria de retornar, mentre que la primera seria una simple “donació”. Una decisió que ha estat altament criticada pels països frugals - Països Baixos, Àustria, Suècia i Dinamarca -, que demanaven que totes les ajudes fossin en forma de crèdit. I és que Espanya és el segon país en què es rebran més transferències, per darrere d’Itàlia, que en rebria 88.000 milions.

Per la seva banda, Jordi Galí, ha valorat “molt favorablement” l’emissió de deute europeu, reafirmant-se en el fet que no es tracta de deute de cada un dels països, de manera que resulta molt més positiu, ja que “és una forma de mutualització del risc dins de la Unió Europea, sense precedents”. Ara bé, Amat, tot i que comparteix aquests bons auguris, al·legant que “és un pas endavant, des del punt de vista institucional”, reconeix que “probablement s’emetrà menys deute del que les economies del sud volien”. Segons ell, “països com el nostre esperen rebre ajudes possibilitades pels països frugals”.

Tot i això, Galí admet que “encara que semblin xifres molt espectaculars, si la crisi sanitària s’allarga gaire més, resultaran insuficients”. Per a Juan Torres, en canvi, les xifres no s’adiuen a les necessitats reals dels estats “Si inicialment el Parlament Europeu demanava dos bilions d’euros i finalment s’ha posat sobre la taula menys d’una quarta part, pot ser per dues raons: o bé que els parlamentaris són una camarilla d’irresponsables, que demanen una bogeria; o que els governs han mobilitzat uns recursos completament insuficients”.

Per valorar efectivament les ajudes, però, sembla que s’haurà d’esperar. Es respiren, encara, molts dubtes amb relació a les condicions que hauran de complir els estats per rebre-les o la quantitat exacta que els acabarà tocant. “Hi ha motius d’esperança; la qüestió és saber si Espanya té la intel·ligència i la possibilitat d’accedir a aquests diners per poder fer la transformació econòmica que es precisa”, dubta Amat.

Què ens espera?

Les conseqüències, la magnitud de la crisi, així com la seva duració són, encara, una incògnita. En tant que es vincula, de manera estreta, a la pandèmia i a les mesures de seguretat establertes a l’Estat per frenar-la, podria tractar-se d’una recessió de menys durada, així com intensitat, que la crisi financera del 2008. La de fa més de deu anys va ser una recessió global, provenia de la bombolla immobiliària dels Estats Units el 2006 i “no va poder-se completar fins que es va fer net en tot el sistema financer”, assegura Galí. I és que va desencadenar en una crisi de liquiditat, una crisi alimentària global, dues crisis borsàtils, el gener del 2008 i a l’octubre del mateix any i, en última instància, una crisi econòmica a escala internacional.

El que ens espera, de moment, sembla que no ha de ser tan catastròfic. El motiu principal és el seu origen. “La recuperació podria ser més ràpida en la mesura que se solucioni la crisi sanitària”, afegeix Jordi Galí. La forta vinculació amb la malaltia, però, és la que comporta aquesta incertesa global. Si no sabem com evoluciona la pandèmia, no podem saber, tampoc, com evolucionarà la crisi.

En cas que hi hagués un segon brot, amb les corresponents mesures que s’imposessin, faria que “la recuperació fos més lenta i menys intensa”, segons Torres. I és que, tot i que s’arrisca a afirmar que “no serien tan dures com el confinament”, les limitacions marcades impedirien que es posessin en marxa totes les activitats econòmiques.

El sector de l'acomodació i la restauració, el més afectat, amb diferència, a tot Europa, des de l'inici de la crisi de la covid-19

Tal com va lamentar-se la vicepresidenta d’Assumptes Econòmics i Transformació Digital del Govern, Nadia Calviño, es preveu una recuperació desigual en tots els sectors i territoris. “El ritme de recuperació serà diferent entre països”, argumenta Amat, però en el cas espanyol és conscient que comportarà dificultats, per culpa dels sectors afectats. Tal com menciona Juan Torres, al Diari de Barcelona, els ingressos del turisme en tot l’Estat han sigut entre un 15 i un 20% del que s’havia obtingut l’any anterior, “de manera que podem concloure que la recuperació no ha estat automàtica”.

Com es podria afrontar?

Com podria semblar lògic, la millor manera de superar una crisi basada en l’afectació principal del sector del turisme i el retail, seria no dependre’n tant, i augmentar la productivitat en les indústries. Això, òbviament, no és un procés senzill, però ja s’està treballant a estudiar quines podrien ser les possibilitats de canviar el model econòmic espanyol.

Un d’ells és el grup de treball Catalunya 2022, en el qual Jordi Amat participa. Les conclusions a les quals arriben, afirma, són simples i “coincidents” a tot arreu: un procés més intens de digitalització, una indústria menys contaminant i la impulsió de la biomedicina, sector en el qual assegura que “Catalunya està ben posicionada”. “El que està en joc d’una manera dramàtica en aquesta reconstrucció econòmica i industrial”, es lamenta, “és que no sabem si el país està capacitat per fer aquests canvis, i quanta gent es necessitaria en els sectors que s’ocupen”.

La #digitalización será un eje central del Plan de #Recuperación, Transformación y Resiliencia.

La #AgendaDigital2025 movilizará 140.000 M€ de inversión público-privada.#EspañaPuede #Santander34 pic.twitter.com/dC4jNGHqzs

— Asuntos Económicos y Transformación Digital (@_minecogob) September 2, 2020

El capitalisme i l’economia de mercat podrien posar-se en dubte, arran de la important recessió que tenim a sobre. No obstant això, Torres assegura que “una pandèmia hauria causat problemes grandíssims en qualsevol sistema, però en el nostre cas ha tingut efectes encara pitjors dels que podria haver tingut si en els últims anys no s’hagués produït el desmantellament dels serveis públics essencials”. A més a més, afirma que, tot i que el capitalisme, com qualsevol sistema complex, presenta “errors estructurals que amenacen la seva estabilitat”, per si sol acaba generant, també, “mecanismes de defensa molt potents”.

Per tal de pal·liar els efectes de la crisi social, una de les dimensions que Joan Amat assegura que té aquesta recessió, és la de les ajudes líquides que s’han donat a moltes famílies als Estats Units. Torres les posa d’exemple per reflectir que, en un estat d’emergència com en el qual ens trobem, “s’han de cobrir tots els buits, de manera ràpida i efectiva”. No obstant això, descarta que la manera de fer-ho sigui una renta universal bàsica, de la qual és un gran defensor. Tot i que alaba que “elimina burocràcies i costos, i disminueix una de les principals limitacions del desenvolupament econòmic, que és la pobresa extrema”, assegura que “en aquest context és inassumible”. Una mesura com aquesta requereix un debat polític i social molt ampli, també “un gran consens, fer pedagogia i analitzar els possibles desincentius que podria tenir implementar-la”, acaba.

De moment, tot són hipòtesis, aproximacions a què podria o què no podria passar. El futur és incert. Jordi Galí augura que "en la mesura que es vagi allargant la crisi, podria tenir més efectes a llarg termini, perquè hi haurà moltes empreses que faran fallida i podria haver-hi, fins i tot, una crisi financera, com la del 2008". També al·ludeix a l'augment de l'endeutament dels estats que, en cas de prolongar-se, podria provocar una crisi del deute".