“Vam haver de dissenyar tot el dispositiu a finals de febrer, amb la perspectiva de tot el que passava a Itàlia. Després, des del llit, em vaig limitar a ser pacient”. Amb aquestes paraules l’Eduard Monsó, cap de pneumologia de l’Hospital Parc Taulí de Sabadell, resumeix el seu mes de març, quan va conviure amb la Covid-19 des de totes bandes. 

Segons l'últim balanç del govern espanyol, 29.848 persones han mort a l’Estat per coronavirus, mentre que 593.730 s’han contagiat. Unes xifres que darrere amaguen vivències personals, molts cops compartides amb familiars, treballadors imprescindibles o voluntaris. Uns d’aquests treballadors tan imprescindibles són tot el personal sanitari que, amb condicions duríssimes, han treballat hores i hores mentre veien morir pacients. En aquest sentit, des del Diari de Barcelona hem volgut retratar l’impacte social d’aquests sis mesos des de la declaració de l’estat d’alarma amb sis històries humanes. Avui li toca a l’Eduard Monsó, metge i, també, pacient de Covid-19.

"El dispositiu el canviàvem gairebé cada 48 hores perquè la malaltia evolucionava molt"

L’Eduard Monsó, de seixanta-tres anys, quan tot va començar a finals de febrer va ser un dels encarregats de dissenyar el dispositiu especial i d’emergència per als nous pacients de Covid-19 que “esperaven en massa”,  perquè eren “conscients del que podia arribar, tan sols observant el país veí: hi ha molta mobilitat entre el nord d’Itàlia i Catalunya i, a més, les característiques d’ambdós països són força semblants”. Percebien que s’acostava a passes de gegant, i “s’havia de dissenyar el dispositiu d’una manera molt ràpida, prenent decisions i, realment, amb molta ignorància”; gairebé no coneixien res de la malaltia. 

"El dispositiu el canviàvem quasi cada 48 hores, s'havia d'anar adaptant perquè la malaltia evolucionava molt". Al cap de pocs dies l'hospital "ja es va convertir en monotemàtic", totes les plantes es van adaptar per a pacients de Covid, "exceptuant les de traumatologia i càncer", i els metges van haver-se de readaptar i doblar torns.  

Ell, però, no va poder completar la feina. Quan feia una setmana que portava arrossegant un refredat, es va adonar que anava acompanyat de febre, "jo mai en tinc, ni que siguin constipats grans", i la febre és un dels símptomes principals de la Covid. Es va anar a fer la prova. Era positiu. Es va aïllar uns dies a casa però poc després va començar a tenir dificultats respiratòries. "El 21 de març vaig entrar per la porta de l'hospital sense bata blanca com a pacient", recorda. 

Desconeix com es va infectar, "és impossible saber-ho". Ell pensa que és degut a la gran quantitat de reunions que van fer per preparar el dispositiu: "preníem les mesures de seguretat, però no érem conscients que el virus rondava per les parets, de la gran capacitat de contagi que tenia ni que hi havia persones asimptomàtiques o amb molt pocs símptomes". No va ser l'únic que es va infectar, reconeix que l'error més gran va ser donar "massa importància al lloc d'on venia el malalt - si venia del nord d'Itàlia, s'aïllava de pressa - quan realment ja estàvem envoltats de la malaltia".

"Preníem les mesures de seguretat, però no érem conscients que el virus rondava per les parets, de la gran capacitat de contagi que tenia ni que hi havia persones asimptomàtiques"

L'Eduard va estar ingressat a l'hospital més de dues setmanes, va estar greu, amb oxigen artificial i el van tractar alguns dels seus companys. Va percebre així, com a pacient i com a metge, "tota la gravetat de tot el que estava passant". Ell mateix va "provar diversos tractaments, al principi s'anava provant amb el poc" que sabien, però li va servir, sobretot, per "notar els problemes respiratoris, que a vegades són coses que costen molt d'explicar, als pacients".

Amb la doble visió de la malaltia quan es va curar i recuperar va tocar-li, de nou, estar al peu del canó. Per Monsó no és tan estrany que arribés aquesta pandèmia: "Ningú estava preparat, però sabíem que podia arribar ja des del segle passat amb la gran epidèmia de la grip. Aquestes coses passen. L'Ebola també va ser una pandèmia, i amb una mortalitat del 40 o 50%, en aquest cas, la malaltia és molt més lleu però es passa massa de pressa".

Ell és optimista i creu que la situació anirà a millor, "tindrem més casos però ara ja coneixem la malaltia molt més, la gent evitarà les grans multituds, se segueix força la distància de seguretat i les reinfeccions es poden comptar amb la mà". Si ell és optimista, nosaltres potser també ho hauríem de ser. Al cap i a la fi, podríem dir que pocs coneixen la malaltia tan bé com ell. Ell hi ha conviscut des d'ambdues bandes.