- entrevistes -
Per Joan Parareda , Maria Arnau i Xoán Domínguez
Publicat el 08 de gener 2024

Eduardo Brito (Guimarães, 1977) és un dels nominats al Festival ArteKino 2023 amb la pel·lícula A Sibila. Després d'haver dirigit cinc curtmetratges i haver treballat com a guionista en diferents obres, Brito debuta amb el seu primer llargmetratge. Un debut especial i amb un repte clar: dur al cinema un dels llibres més llegits a Portugal: A Sibila

En aquesta entrevista al Diari de Barcelona, el director de Guimarães explica com ha estat tot el procés de gravació i la feina que hi ha darrere les càmeres. També ha valorat el repte que suposa fer una adaptació al cinema d'una de les obres d'Agustina Bessa-Luís, una de les grans escriptores de Portugal que ha estat portada al cinema per Manoel de Oliveira, João Botelho i Rita Azevedo Gomes.

Com sorgeix la possibilitat de fer A Sibila?
Jo estava treballant amb el productor de cinema Paulo Branco com a guionista d'una pel·lícula d'en Rodrigo Areias, que és productor i director. Vam començar a treballar l'any 2017 i, el 2019, en Paulo em va convidar a seguir treballant junts. Hi ha un moment, mentre estem discutint un projecte, que em convida a Lisboa per parlar i jo no tenia ni idea que em convidaria per fer l'adaptació d'A Sibila, un dels llibres més fonamentals de la literatura portuguesa del s. XX. Jo no en tenia ni idea. [Repeteix.] Si m'arriben a dir que t'ha convidat per fer A Sibila... no m'ho creia.


 

Com ha estat la relació de treball amb en Paulo Branco?
Em va donar total llibertat. Em va donar la possibilitat de dirigir un llargmetratge i ha estat importantíssim per a mi. Quan em va oferir dirigir A Sibila li vaig proposar una segona versió del guió i em va dir: "Tu això ho has escrit per a un director desconegut que no ets tu. Ves a casa i treballa en el teu guió". Vam acabar filmant la cinquena.
De fet, jo havia preparat una versió més pròxima al llibre, però gràcies a la llibertat que em va donar ens vam anar adaptant al pressupost. No vam prendre la decisió de descartar cap escena per ordre seva sense que jo no hi estigués d'acord.


"Hi ha moltes pel·lícules dins d'un llibre. S'ha d'escollir i prendre decisions"


Havies llegit el llibre?
L'havia llegit quan era jove, però no l'havia entès gaire perquè és molt profund. Si l'entens amb 16 anys potser és que alguna cosa no va bé a la teva vida. [Riu.] Vaig acceptar perquè aquestes oportunitats no apareixen cada dia. I hi ha un moment en què jo estava tan dins del guió i del llibre que, tot i que l'encàrrec era fer el guió, estava tan capficat que estava visualitzant les escenes. Després d'una de les presentacions de la pel·lícula, vaig imaginar que em convidaria a dirigir la pel·lícula. I ho va fer.

Tu has comentat que la novel·la és molt llegida a Portugal. Quins són els riscos i reptes d'adaptar una novel·la que tothom coneix tan bé?
Moltes pel·lícules dins d'un llibre. S'ha d'escollir i prendre decisions i, quan fas això, guanyes i perds al mateix temps. No vaig pensar gaire en això. M'interessava més entendre com en un llargmetratge passen 70 anys. Com es pot fer això amb el llenguatge del cinema. Això es fa llegint el llibre, entenent el que es queda a la memòria, quan ens despertem. I, a partir d'aquí, trobar un camí en el llibre. I després, fer-ho tot comprensible.
Has de treballar perquè l'Agustina, que és una escriptora genial, et descriu una situació i, al següent paràgraf, fa un salt 10 anys enrere. Aquí ha estat la dificultat. Trobar un punt lineal per caminar pel llibre cronològicament. Volia fer servir el llenguatge del cinema com una matriu de treball. Entendre l'el·lipsi, la narració. No m'interessava fer servir "10 anys després". Ho faig fent una el·lipsi sense tall, amb la narradora, amb el confrontament de personatges amb un tall... Aquests van ser els reptes més difícils. Fer un film comprensible sense indexar-lo al llibre. I que a Espanya, Catalunya o França, Brasil les persones s'interessin al llibre.

On has trobat tu el potencial cinematogràfic per fer una pel·lícula o com la imatge podia sumar al llibre?
El cinema no necessita paraules. Ha nascut sense elles i viu bé sense elles. Aquí, contradictòriament, el text és tan fort i tan ben escrit que m'interessava pensar que havia de mantenir la paraula. El film tindrà una narradora perquè, fins i tot el llibre, és una analepsi de la Germa. Deixar entendre que la història està explicada per algú que hi té interès. Volia deixar això com a una cosa sospitosa, que hi ha una narradora subjectiva i implicada en la història.


"El cinema no necessita paraules. Ha nascut sense elles i viu bé sense elles" 


Llavors, quasi tot el que implica la qüestió social és pràcticament residual. I aquí la casa és molt forta. La decisió va ser deixar fora les escenes de poble i mercats per concentrar-me amb la casa. També afecten les qüestions econòmiques i de temps de la pel·lícula. En el llibre hi ha dues o tres referències del temps cronològic. El llibre comença el 1870 i acaba el 1953. En aquest període Portugal viu un canvi de règim de monarquia a república, les dues guerres mundials, la dictadura feixista... i res d'això passa al llibre I això em va donar una certa legitimitat per crear la casa com a una espècie de bombolla on el temps no entra. No entra el que passa al món. I la Quina al centre de la casa.

Hi ha cineastes que consideren que la veu en off si es treu és millor. Tu l'has feta servir. La valores en totes les teves obres o ho has fet en aquesta?
Cada film et demana o no una narració. L'altra obra que vaig escriure pel Rodrigo no té narrador. Aquí la importància la tenia el text. No podia deixar fora el final i no ho volia perdre. Això em commou cada vegada que ho llegeixo i el final va ser quasi un punt de partida.
Em vaig inspirar en el narrador de la pel·lícula Barry Lyndon de Stanley Kubrick o The Love de Michael Hordern. Entendre que el narrador és també algú implicat i que juga amb els personatges va ser una inspiració per crear el personatge de Germa com a narradora. Crees una contradicció entre els dos personatges que té a veure amb la relació amor-odi que la Germa té cap a la seva tia. Aquesta fórmula donava la possibilitat de crear un espai subjectiu, de tensió, de contradicció i de sobreposar la Germa a les accions de Quina.

Com ha estat el procés de treballar amb les actrius?
Són actrius de mètodes diferents. La Maria João és una actriu de mètode i la Joana Ribeiro és més clàssica. Amb la María João vam començar a treballar un any abans, amb moltes converses i molt debat. Va fer una construcció monstruosa del personatge. Després no vam assajar gaire perquè teníem poc temps de rodatge i ja tenia les escenes bastant dibuixades a la meva ment, especialment les sis o vuit sobre les que pivota la història.

I, amb la Joana?
Amb la Joana Ribeiro vam tenir una relació molt pròxima durant el rodatge. Quan gravàvem vam tenir més temps i espai per treballar cada paraula, l'entonació i les emocions del personatge. Va ser interessant perquè amb això vaig començar a canviar elements de la narració. L'últim dia, a l'escena del tren, ens vam acomiadar i em va dir: "En el nostre cas, ara comencem a treballar, no?"


A la pel·lícula els interiors tenen molt pes. On vas trobar la casa per recrear la Casa da Vessada
Vaig treballar amb la Mónica Baldaque, la filla d'Agustina. Ella em va ajudar moltíssim durant el procés i em va donar moltes pistes. Inclús hi ha molts elements del film que no apareixen al llibre i són consells que ella m'ha donat.
Un d'ells és l'escena de la fotografia familiar, que no surt al llibre, i es basa en una imatge real de la vertadera Quina amb el seu pare, mare i germans. Quan la vaig veure a casa la Mónica vaig entendre que havia de sortir. També em va dir que la cuina era el més important de la casa. Vam anar a la Casa da Vesssada, en aquell moment impracticable, i em va dir: "Hem de trobar una casa amb bona cuina".

Com es construeixen aquests espais tan nus, tan sobris?
En la meva feina d'art vaig estar influenciat per tres coses. La primera que la Mónica em va dir que les seves tietes, entre les quals estava la vertadera Sibila, no tenien cap decoració que no fos necessària: "Tot el que hi havia a aquella casa servia per a alguna cosa. Un retrat de la verge per resar, una cadira per asseure's, etc". Això em va donar marge per ser minimalista.


"Tot el que hi havia a aquella casa servia per a alguna cosa. Un retrat de la verge per resar, una cadira per asseure's, etc."


La segona va ser que aquesta llibertat per ser minimalista em va portar a entendre que la història està passant al cap de la Germa i que ella no té una noció detallada del que hi ha a l'espai.
I, en tercer lloc, em va influenciar la pintura de Vilhelm Hammershøi. Vaig treballar el color i l'espai amb la directora d'art basant-me en ell i l'únic dia de rodatge que va venir la Mónica em va dir que els colors li recordaven a ell. Allà vaig saber que anàvem pel bon camí.

Quines influències d'autors has tingut per la pel·lícula?
Tinc molt present a Kubrick, a Sans soleil de Chris Marker. També a Andrei Tarkovskij, Ingmar Bergman, Antonioni també pel seu Professione: Reporter. Quan em preparava vaig mirar totes les adaptacions d'Agustina Bessa-Luis que de Oliveira va fer pel cinema. Oliveira és imprescindible en el cinema portuguès, però no el vaig tenir tant com a referència.


Pel que fa a la posada en escena, A Sibila es tracta d'un melodrama molt treballat que s'articula en espais buits i sutils. Apareixen elements recurrents com les finestres i l'escala, però ens crida l'atenció el rellotge. 
Els rellotges donen sempre les cinc de la tarda. Quan em preguntava la directora d'art sempre li demanava que marquessin les cinc, ja que guarda relació amb el poema de Lorca, Llanto por Ignacio Sánchez Mejías on diu "eran las cinco en punto de la tarde". A Professione: Reporter d'Antonioni Jack Nicholson arriba a l'Hotel de la Gloria a les cinc. M'agrada jugar amb la idea del temps aturat.

La pel·lícula és molt curta (80 minuts), però tracta una història de dècades. Com es condensa en ella una novel·la de més de 300 pàgines? La feina de síntesi va ser per raons pressupostàries o una decisió personal?
Té la durada que ha de tenir. Vam filmar molt més, però ens vam haver de concentrar en allò essencial. M'agraden les pel·lícules d'hora i mitja i em venia de gust fer una obra compacta i fidel a l'essència de la novel·la. A més, el pressupost ens limitava. El repte era no allargar-se massa, que potser seria més fàcil i s'acostaria al llibre, però no va ser un objectiu.

La protagonista, Quina, és tractada com a bruixa per les seves habilitats socials i emocionals. Creus que la represió patriarcla representada a la pel·licula resona amb el present? Quina és la mirada d'avui cap a aquest tipus de personatges? 
La Quina s'aprofita de tot el que li va passar durant l'adolescència, des de l'esvaïment, per escapar d'un destí patriarcal. L'Estina, la seva germana, és la seva némesis: es casa i té fills. La Quina, sense fugir ni a Oporto ni Lisboa, aconsegueix lliurar-se i crear el seu regnat a la casa. La Germa fa el mateix. Jo m'identifico amb les dues perquè continuo al nord de Portugal, a Guimarães, i no m'he mogut  a la capital.

La Germa té la possibilitat d'heretar la finca i les pertinences de Quina, però hi renuncia per seguir el camí com a escriptora. S'acomiada d'ella i marxa. La Germa es convertirà en l'Agustina Bessa-Luís, l'escriptora portuguesa més important del segle XX. És per això que la Germa, tot i que en el llibre és una artista, a la pel·lícula és escriptora. Per aproximar-la a l'Agustina.


"A Sibila és un llibre de 1953 escrit per una dona, una dona que escriu les línies del seu propi destí. Tot això en una Portugal patriarcal, feixista i dictatorial"


Aquestes dues maneres de desafiar el destí em resulten molt atractives. A Sibila és un llibre de 1953 escrit per una dona, una dona que escriu les línies del seu propi destí. És el que, en anglès, es coneix com a burning her bridges. Tot això en una Portugal patriarcal, feixista i dictatorial.


Com vols enfocar la teva carrera cinematogràfica a partir d'ara? Quines històries voldries explicar?
Tinc dos projectes en marxa. Un documental sobre un llibre, pel qual estic buscant finançament, però encara no està escrit, i un llargmetratge que ja estem a punt de rodar. Vull seguir fent cinema, que em fa molt feliç. Un dia, vaig sentir una cambrera dir que ella feia el que volia, quan ho volia i amb qui ella volia. Això em va marcar. A mi m'agradaria fer pel·lícules amb bona gent, amics, persones properes i seguir el camí fins que em fallin les forces.

L'última pel·lícula guanyadora de l'ArteKino va ser Linhas Tortas, de Rita Nunes i protagonitzada, també, per Joana Ribeiro. Es pot repetir una victòria portuguesa?
No ho sé. Si arriba el primer premi millor. [Riu.] Però arribar a l'ArteKino ja és una bona notícia. M'agrada que el festival tingui tanta visibilitat. M'arriben missatges d'Àustria i França dient que han vist la meva pel·lícula entre les nominades. Les pel·lícules es fan per ser vistes.

 

— El més vist —
- Etiquetes -
- Comentaris -
— El més vist —