YouTube, l'eina de politització entre els joves - Diari de Barcelona
“La meva primera trobada amb la política va ser a YouTube quan tenia 15 anys”. L’Albert Enríquez (21), va començar a formar-se políticament arran dels vídeos sobre comunisme que li recomanava la web. Amb el temps, acaba adoptant una posició ferma d’esquerres que el condueix a cursar el grau en Ciències Polítiques. Com ell, cada cop més joves fan la seva primera immersió política a partir de continguts digitals.
“Sempre he considerat que les xarxes socials són una cambra d’eco, un espai en què t’envoltes de persones que reafirmen les teves creences”, confessa Isabel Serrano, sociòloga especialitzada en comunicació digital. Segons l’experta, que també genera contingut a la xarxa, les noves plataformes fomenten la polarització ideològica, especialment entre els joves. “Un adolescent necessita un ambient més divers i sense tanta radicalització, amb més debat i menys odi”, assegura.
En la mateixa línia que Isabel Serrano, el politòleg i creador de continguts Alán Barroso destaca el component unidireccional de les xarxes socials. Per a ell, “el problema arriba quan una persona jove despolititzada està consumint un contingut lúdic i YouTube li recomana vídeos d’un únic prisma polític”. Aquesta confluència entre l’entreteniment i la política és un fenomen que cada cop pren més força en la socialització politica dels joves.
Lideratge neoliberal
“YouTube genera un vincle entre el youtuber i l’espectador. Molts joves ens idolatren i això és una arma de doble tall, perquè el discurs, sigui quin sigui, cala més profundament”, explica Fausto Climent, més conegut com a Fortfast per la seva trajectòria a YouTube, on aglutina més d’un milió de seguidors.
Durant els vuit anys que porta fent vídeos, ha aprofundit en diferents qüestions vinculades al progressisme a la plataforma i ha entrevistat personalitats polítiques com l’exlíder de Podemos, Pablo Iglesias. Arran de la seva experiència, es queixa que “molts cops no existeix un espai de debat entre diferents ideologies, sinó un seguit d’afirmacions categòriques que t’aporten més o menys visualitzacions en funció de la teva bel·ligerància”.
En aquest sentit, el liberalisme lidera actualment YouTube. La dreta aposta per un discurs excèntric, actual i agressiu que es viralitza amb més facilitat. “El seu objectiu és polaritzar i oferir una resposta senzilla a plantejaments molt complexos”, apunta Serrano. Pel que fa als deures pendents del progressisme, Barroso incideix que “l’afecte que genera la dreta no es combat amb dades, sinó apel·lant a un sentiment encara més poderós”.
L’anarcocapitalista Adrià Núñez, conegut com a Libertad y Lo Que Surja a YouTube, reforça aquesta opinió. Considera que la feblesa del progressisme a internet s’explica perquè la seva estratègia comunicativa “és un conyàs” i perquè “no diuen res de nou, simplement agrupen gent amb la mateixa ideologia i reprodueixen allò que el sistema els ensenya”. Segons ell, els joves arriben a YouTube amb la base política que aprenen a l’escola i retreu els progressistes que prefereixin censurar-lo a debatre amb ell. “A diferència d’ells, jo estic a favor que el nazi digui que és nazi i que la culpa és del jueu. Per anar en contra d’un missatge, abans tothom ha de poder dir-ne la seva”.
El precedent nord-americà
Els Estats Units han estat els pioners a experimentar el lideratge de la dreta a les plataformes digitals i d'entreteniment. Barroso recorda que “arran de l’auge de Trump van començar a sorgir moltes veus de l’alt-right nord-americana que es van valdre de les xarxes per difondre missatges pro-Trump”. Com a resposta a aquesta superioritat de l'ala liberal, ara sembla que l’esquerra està augmentant la seva presència, "perquè això és el que sempre fan: crear contingut a la desesperada”, afegeix Libertad Y Lo Que Surja.
El politòleg equipara la campanya dels republicans l’any 2016 amb l’auge de VOX a Espanya dos anys més tard. “Després del 15-M, el pèndol s’inclinava cap a les posicions progressistes. Amb la irrupció de VOX, va sorgir un clima que afavoria l'aparició de mobilitzacions en línia similars a les viscudes als Estats Units durant l’ascens de Trump”.
Aquestes mobilitzacions molts cops tenen implicacions més enllà de les plataformes digitals i es traslladen a la política institucional. “Si l’extrema dreta comparteix una notícia falsa sobre un mena, acusant-lo de robatori i violació, aconseguirà mig milió de visualitzacions. Aquestes visites es traduiran en efectes reals, persones que odiaran aquest col·lectiu”, exemplifica Barroso. Tanmateix, resta importància a la incidència real que té internet a l’hora d’influir en la política. “Si les eleccions se celebressin a YouTube o Twitter, partits com VOX, Podemos o la CUP traurien uns resultats increïbles, i mai acaba sent així”.
Contràriament, Serrano no subestima l’efecte del relat a internet; subratlla que “cal ser conscients que s’han de tallar aquests missatges d’odi, al mateix temps que no facilitem que es difonguin”, i defensa el dret d'expressar-se sense barreres tot i el perill que això comporta. “Que tothom pugui opinar no és pas dolent, el problema és que tinguis la capacitat d’arribar a més públic en funció de la teva rellevància a la xarxa, perquè això no és sempre proporcional a la veracitat de les teves opinions”, conclou.
En sintonia amb la sociòloga, Fortfast traça un paral·lelisme entre les dinàmiques de YouTube i les que es veuen a les escoles: “Internet no deixa de ser una àgora immensa. És com si fos un pati d’institut, un lloc on tothom pot ser víctima i botxí sense conseqüències”.
