"Sembla un dia normal, no, papa?", diu una dona que camina darrere meu. "Que sembla un dia normal", repeteix. Al principi he pensat que ho deia perquè la Rambla és plena de gent, com en els dies normals d'abans de la pandèmia. "Que sembla un dia normal papa, que no sembla Sant Jordi, que no hi ha llibreters". La filla que parla deu tenir 60 anys i el pare, que passa la vuitantena, no l'entén.  

Fotògraf enfilat a una escala, a les Rambles / Foto: Tomeu Mascaró

He començat a passejar pel Passeig de Lluís Companys i el primer que m'ha sobtat han estat les cues, l'ordre en general. Per entrar, per comprar roses, per comprar llibres, per comprar dolços en algunes pastisseries. Hi ha cues per tot arreu, excepte en els estants de signatura de llibres, molts dels quals buits, amb l'autor en qüestió segut, sol, al final d'un passadís de barreres que sembla llarguíssim.  

Gent fent cua al Paseig de Lluís Companys / Foto: Tomeu Mascaró

En una terrassa sec al costat de Cecilio G; té un encenedor taronja, una rosa sobre la taula i a la mà un got de ron-cola, o de Coca-Cola sola, no se sap mai. Els primers minuts els passo fent veure que envio notes de veu a un company de feina que m'acabo d'inventar.  

La idea és que no es noti que en soc fan, semblar algú ocupat, no algú que pren el tercer cafè del dia just per poder seure al costat del seu cantant preferit. Després li pregunto si hi ha res d'interessant al matí, un concert o el que sigui, perquè he de fer una peça, i em diu que no, que "amb això del Covid està tot xapat". I si Cecilio G diu que no hi ha festa, és que no hi ha festa i prou, no cal buscar-la. "Suerte", em diu quan marxen ell i la noia que l'acompanyava, i contesto un "gràcies". 

Un home llegeix segut a un piló, a la Plaça Reial / Foto: Tomeu Mascaró

Pujant pel carrer Princesa veig que l'Adelaida, que té una botiga d'antiguitats, ha tret llibres al carrer i els regala. Un cartell escrit a mà diu "Les Liles us desitja feliç Sant Jordi i molta salut". L'Adelaida està especialment de bon humor i parla amb uns amics a la voravia. "A mi no m'agraden les roses vermelles —confessa—, tanta passió, tant romanticisme... M'agraden més de color blanc o rosa, però mira, un noi m'ha portat aquesta i m'ha fet il·lusió".  

Un altre indicador que avui és un dia alegre és que la gent seu al teu costat quan estàs molta estona al racó d'un banc, escrivint una crònica amb el mòbil. Primer una dona gran, després una família francesa. Empesos pel bon humor i el cansament de tot un matí de lenta passejada, som més gregaris que mai. "Sorry", em diu el pare francès. Sorry què, bon home, sorry què?

Portal de l'Ésglésia de la Mare de Déu de Betlem, a tocar de les Rambles / Foto: Tomeu Mascaró

El Temps pronosticava sol i Twitter vestits de flors. Ambdues prediccions s'han complert. Són temps difícils, però avui fa un bon dia. "Feia temps que no es veia això, aquesta vida", se sent constantment en les converses. A les Rambles, d'estants de llibres, no en queda cap, però hi sobreviuen les floristes.