El meu camí me l’enlluerna un raig
de llum d’absència, d’éssers que no són
Josep Palau i Fabre

De saber que us han entrat a casa, potser encara hi són,
i no poder demostrar-ho. De saber que us volen temptar a caure
en l’àpat més daurat: la fam per conèixer-ho tot.
De saber que us reclamen un canibalisme que els devori.
Ossos maxil·lars produint música enrampada.
A degustar el plom.
A envejar l’anatomia plàstica.
A mossegar la llengua bífida.
A fer que cantin, que parlin
tot subvertint l’alfabet que desfà l’esclavatge en el seus programes.
A fer que cantin, que parlin
i us supliquin que són allà, només allà
com a menú per a vosaltres, carn magra.
I després sí: restar dins vostre
com l’absència després del banquet
que el vostre estómac no podrà digerir.

‎— ‎De robots i màquines o un nou tractat d’alquímia (El Gall Editor, 2018. Premi Pollença de Poesia 2017) de Raquel Santanera Vila.

Il·lustració de Pep.

Diverses veus han descrit que aquest poemari de Raquel Santanera parla sobre "ciència-ficció", ja que, d'alguna manera, és una especulació sobre el futur de l'espècie humana, la qual sembla que passa inevitablement per la tecnologia. Per això, Santanera reflexiona sobre com afecta això a la naturalesa humana.

Es tracta d'un escenari distòpic, crític amb la contaminació que comporten aquestes màquines, amb la seva presència desmesurada a la vida de les persones. El cíborg, suma de carn magra i de plom, és el resultat d'una nova alquímia humana. La poesia de Santanera suggereix, amb l'ús de l'el·lipsi, un toc profètic que gairebé espanta.

Cada dilluns, un poeta ens llegirà uns versos triats expressament perquè ens acompanyin durant la setmana. Els poemes no ens donen la felicitat, però una mica de saviesa, potser sí. O això és el que diuen.