La política contemporània, almenys en el nostre cas, prossegueix perpetuant la insuficiència, sobretot si ens aturem a valorar l'exposició simplificada de les problemàtiques que resten sobre la taula. Banderes ondejant sota un esperit vampiresc, formulacions sobre promeses impossibles i discursos en contra de l'altre que menyspreen de manera alarmant el sistema democràtic.

Les citades són algunes de les característiques que banyen la classe política que encapçala el rumb del país, i que és totalment incapaç de reconèixer els seus desencerts. Almenys, quan s'adreça directament a nosaltres, a mítings que cada vegada s'agermanen més amb la mediocritat dels espectacles de telerealitat.

Santiago Abascal, president de VOX, al·ludia a la necessitat imperiosa d'anar contra la immigració i contra Pedro Sánchez, quelcom semblant al que Cuca Gamarra, del PP, sostenia fa uns dies: "És molt important derogar el sanchisme". Aquests són dos dels molts exemples que poden rastrejar-se de vulgarització del llenguatge judicial i polític, sustentat en imatges que circulen de context en context, despullades de qualsevol fonament.

D'altra banda, el president Pere Aragonès declara, amb una rigidesa estàndard, que es farà tot el que es pugui per millorar les institucions que més ho necessitin. Afirmació que es recolza en la part més superficial, coixa i elemental de les discussions, com quan els nens es barallen per una llaminadura al pati de l'escola i només poden repetir que la volen.

El mecanisme pel qual naveguen aquests oradors covards i intransigents tampoc els hi permet desenvolupar un espai de reflexió més enllà dels aplaudiments, que dónen peu a banys inflats d'egolatria i a una total neutralització del pensament. En el seu lloc, predominen abraçades plenes a vessar d'hipocresia, somriures amb rictus forçats i encaixades de mans que brillen pel seu sentiment enganyós.

Rafael Argullol, a una entrevista, subratllava que la nostra és la nació que més gal·la fa de la seva ignorància. Alhora, aquesta difícil circumstància fa borrosa la possibilitat que la classe política pugui exercir les seves funcions des de l'empatia, la serenor i el diàleg fundat, perquè lidera un ordre social improductiu, cínic i enquistat.

La pregunta, llavors, hauria de ser: què li exigim al rendiment polític i com s'ha d'exhibir?

Durant aquests dies interminables en què es desplega la campanya, assistim a una cerimònia reiterativa i escleròtica, que no pot avançar sense desacreditar tot allò que un no és. Els programes electorals són descrits de forma ornamental i hiperbòlica, on es banalitza la paraula fins a extrems incomprensibles, i on es promouen relats hostils que només travessen l'esfera emocional del ciutadà, sense atorgar-li moments perquè aquest adquireixi una urgent distància racional.

La paraula és sotmesa a un carrusel d'improperis cap a la resta d'integrants dels partits, la qual cosa escenifica el nostre panorama acrític, polaritzat i diluït en les seves fórmules maquinals de captació. Els portaveus de cada formació, presos del desig estèril per figurar davant la càmera, per rebre un sou generós a final de mes i davant de moltes mans que els idolatren sense cap sentit, esdevenen paròdies de si mateixos, i també encarnacions d'uns ideals pobres i allunyats de representar les complexitats d'una societat que avança massa de pressa.

El mateix Argullol i Eugenio Trias van escriure, ja fa més de dues dècades, que els polítics s'han convertit en administradors ineficaços de poders fàctics que oprimeixen la llibertat individual. Uns poders que queden velats rere la sobreexposició de l'esfera pública, i que representen la part fosca i indesxifrable d'aquest huracà de discursos anodins.

Argullol i Trias també posen el focus en les persones, en la mesura en que aquest s'ha de sentir lliure per fora però també per dins, i no ésser producte d'un relat immadur que homogeneïtza i ridiculitza la seva condició. Si és així, el dret de vot renuncia a qualsevol significat o transcendència, i queda reduït al buit i a la neciesa.

Si els integrants d'una societat no senten un confort i una seguretat amb si mateixos, aquells qui els representin només simbolitzaran el soroll que tem el silenci. La política no hauria de ser una derivada del malestar general que rebutja atendre seriosament els desperfectes institucionals, sinó un agent actiu, col·laboratiu i en constant emprenedoria. La llavor del progrés, en aquest sentit, mai donarà uns fruits realment útils, i el pensament crític sempre serà una resistència marginal i vituperada.