Fa molt bon dia i la Llibreria Finestres ens acull al jardí vertical. Fa anys que l’Elena Gadel no publicava música, tot i que la veiem sovint en tots els projectes que té en marxa. Dalt dels escenaris amb Les dones de la meva vida, juntament amb Marta Robles de Las Migas, a la televisió cada migdia al Com si fos ahir, o com a jurat d’Eufòria. Sigui com sigui, no s’avorreix, i ara llança un EP que el 30 de març presentarà a l’Auditori de Barcelona. Et Confesso i Lobo han sigut els primers singles d'aquest projecte.

Estàs a tot arreu, no pares. 
L'altre dia vam anar al Zona Franca amb l'Ivan i deien a Twitter: "Ah està bé, fa com dos minuts que no veia l’Elena". S'ha ajuntat que surt la cançó, surt l'EP, s'estrena Eufòria... I escolta tu, ja em sap greu, però si tens coses i estàs creatiu, a tope. 

Has presentat Lobo fa res. Una història que no acaba bé, però que és la realitat de moltes dones. 
Sí, la cançó acaba malament. No hi ha final feliç. Al videoclip hi ha una escena final que deixa la porta oberta i potser la protagonista està demanant ajuda, però a la cançó no hi és, aquesta trucada. De fet, el vídeo havia de ser exactament igual.

T’han assessorat?
Ens vam deixar aconsellar per amigues meves feministes, activistes. Deien que sempre exposem la dona com la víctima i poques vegades posem el focus en el maltractador. Havíem d’empoderar la dona, mostrar que hi ha una solució. Llavors l'única manera que se li va acudir a l'Ivan (Labanda) va ser aquesta; ella decidint agafar el telèfon. No veiem si denuncia quan truca, però sí que fa el gest de marcar el número. És l’única solució? No ho sabem, però mola que hi hagi un debat.

Has volgut fer activisme amb aquesta cançó? 
Ha sortit absolutament orgànic, perquè no em considero activista com a tal. Sí que és veritat que d'un temps ençà m'adono de moltes coses, perquè tinc companyes i amigues activistes. Les escolto i observo, i penso: "Tenen raó". Però simplement ha sortit Lobo de la necessitat d’explicar que a una amiga propera li passa una situació semblant i em surt escriure aquesta cançó, que de fet vaig compondre fa dos o tres anys.

I la llances després d'un temps llarg sense publicar res. 
Vuit anys. Aquestes cinc cançons que formen l’EP que sortirà el març estan fetes i produïdes pel Marc Parrot, menys Lobo, de la qual se n'ha encarregat Kim Fanlo. Estan fetes durant la pandèmia, fa dos anys. El detonant per publicar-les va ser la proposta del concert de l'Auditori el 30 de març. Em van dir: “Sabem que tens una cosa nova al calaix i ens agradaria que la presentessis”. I va ser com… Ostres! Doncs vinga, som-hi, no? 

Et fa molta il·lusió?
Sí, molta il·lusió. Perquè hi he cantat, allà, però no amb el meu projecte. El meu projecte a Barcelona ha estat a llocs com Luz de Gas, que és com estar a casa. I és fantàstic, però per a mi l'Auditori és un gran repte. Tota l'exposició, el directe... El so és una mica electrònic, que per mi això és molt nou. Hi ha tota una escenografia i un xou que abans no hi era. 

De moment has tret dues cançons. T'he de confessar… [Riem perquè de cop m'ha atropellat un joc de paraules.]
T'agrada més Et confesso.

Té un punt flamenc, però en català.
Mai he fet flamenc, però ma mare és de Granada, i el meu pare és extremeny, així que sempre m'ha agradat molt escoltar-lo. He descobert que puc cantar música que s’hi assembli, perquè el flamenc, evidentment, no és el meu gènere. Ja m'agradaria. Però sí que puc fusionar-lo amb el que jo faig, i a més a més en català i en castellà, que són les meves dues llengües. El so flamenc en català és bastant especial. Ja l'hem sentit abans, no estic inventant res, ho sé, però em resulta una barreja molt genuïna. 

Crec que escolto la teva música no per afinitat musical, sinó pel personatge. Qui és l'Elena Gadel? Has treballat a crear aquest personatge? 
Gens. 

Quan diuen La Gadel...
M'encanta. 

Com de diva. 
M'encanta, molt. Però què va, zero personatge! Si hagués de fer un personatge em sortiria fatal. Ja t'ho dic ara, però jo em veig molt comuna i molt normal. 

Un dels comentaris que m’ha arribat i que ha ajudat a fer-me aquesta imatge és que no et deixes maquillar. 
Ui! Doncs ara vinc maquillada de la tele. No, és impossible. Sí que és una mica de diva això, ara ho entenc, però jo no em sé maquillar. Per aquestes coses fa tanta por, l’exposició. La gent pot parlar de tu i inventar-se coses. L'altre dia a la ràdio em van dir que havien sentit que estava embarassada. I és mentida i ja està, però ningú no ho corregeix. 

Has de sortir tu a desmentir-ho. 
Jo no sortiré, perquè tinc molta feina. No tinc temps, però amb coses com això penso... Bé, és que la gent parla de tu. A vegades realment has d'anar a teràpia, eh. 

Hi vas? 
Sí, evidentment. És molt important. Ara últimament no tant perquè portava molts anys anant-hi i em va molt bé, i ara ja em venen les seves paraules a la meva ment i les faig servir. Però sí, és fantàstic i necessari.

També és veritat que et veiem molt, ara. Eufòria, Com si fos ahir... Tens una mica de la Noe?
És molt fort, perquè l'han escrit per a mi, aquest paper. Després del càsting em van dir: “Mira, els teus pares són andalusos, tu has nascut aquí i el teu català és d'aquí…”. I jo només pensava: “És la meva vida!”. I la Noe ja fa sis anys que m'acompanya.

Et paren tietes pel carrer?
Sí. [Riu.] Molta gent em para i em diu coses com si fos jo la Noe. Jo em giro, però els hi dic: “Ep, que no soc jo eh”. 

Hi ha interès a acostar-te a la gent més jove? 
Has dit que escoltes la meva música arran de conèixer el meu nom, i crec que potser li passa a molta gent. Però jo no puc modificar la manera com escric, i si hi ha gent jove a qui li agrada, bravíssim. No faig res per acostar-me a ningú. 

I no t'ho han demanat mai?
A vegades m'han proposat fer algun projecte discogràfic amb un so molt més mainstream. Però he dit que no, perquè no m'interessa. Ja he tastat el terreny mainstream en la música i no em representa. 

La Rosa al Petit Príncep et va encasellar en un tipus de música o públic? 
No, al contrari. Crec que em va donar a conèixer, sobretot pels més petits. Havia fet Mar i cel o Grease, i amb això vaig obrir una porta nova. 

Ara és la Mariona Escoda... has mogut fils?
No. [Amb un somriure.] Ella sola ho ha fet. No li cal, que ningú mogui fils. 

Parlant d’exconcursants d'Eufòria. Vam entrevistar la Clàudia Xiva i ens va dir que la seva jurat preferida era la Gadel, però també la que li feia més por. Per què?
Per comparació, jo crec. El Clotet era un superbon jan i el Dami és un "catxondo". Té molt criteri, però no genera por. També és més permissiu en el tema de l'afinació, per exemple. Aquí jo soc més estricta, per la música que escolto potser. Però a mi si la cançó m'emociona o l'actuació em mola, pot estar desafinada.

Nerviosa per començar? Us ho vau passar molt bé...
Nerviosa no, però hi ha ganes. Ens ho vam passar molt bé. Realment és una decisió que has de prendre, fer aquest programa. Perquè és dur, i la gent opina i jutja. M'ho prenc seriosament fins a un 80%. El 20% restant… és com un joc. 

Has rebut hate?
En general no, però va haver-hi un dia que vaig donar per fet que l’Scorpio seria mare. Li vaig dir "quan siguis mare...", i va haver-hi un tuit que deia: "Bé, si ets mare". Vaig pensar que tenia tota la raó. Allò em va saber greu. 

Estàs molt exposada i sense guió.
Diem el que pensem i el que veiem en aquell moment. Aquesta frescor a vegades va a favor i a vegades en contra. A vegades opinem i valorem coses que dos dies després potser les veiem diferent nosaltres mateixos, però ja està dit. 

Què va passar amb l'Scorpio? 
No va passar res, no ho sé. No és que no m'agradi el tipus de música que fa, a mi m'encanta aquest tipus de música, la ballo a casa meva. Potser alguna actuació no em va acabar d'emocionar. I a ella també li sabia greu... i va ser supersincera, i està molt bé. Perquè amb educació es pot dir tot i també sabent que vas a un programa amb unes normes, on tots estem exposats, ells i nosaltres. La veritat, tots "pringuem" una mica. 

Havent passat per OT tens més interioritzat el tema de les crítiques.
La gent opina sense conèixer-te de res, i això jo crec que fa una mica de callo, i a la vegada erosiona una miqueta l'ànima. Fa una mica de mal. Com a jurat, a l'hora de valorar, em serveix per intentar-ho fer amb molta cura i amor, perquè és molt dur. I és el món de la tele que de cop i volta t’hi trobes un plató i llums. És molt bèstia.

Pot perjudicar els concursants, ser la segona edició del programa?
Jo vaig participar en una segona edició i ens va perjudicar. [Riu.] A mi no, perquè jo era una mica flower power, però sí que és veritat que com a grup… Haver vist com funciona pot condicionar. 

I com et dona la vida per fer-ho tot? 
No pensant gaire. La meva parella és bateria, tenim els dos uns horaris... Amb dos nens de quatre i sis anys. Cada setmana és un croquis diferent, moment a moment. Però jo tinc sensació que estic amb els meus nens, i el Toni també. Passem hores amb ells, però de manera molt irregular, també ells hi estan acostumats. 

Tornant a l'EP, falten tres cançons per publicar. 
El 24 de març ja sortirà tot l'EP: La dona que em vesteix. Així, el 30 de març a l’Auditori la gent ja l’haurà pogut escoltar, tot i que poquets dies.

Què més hi podrem veure, en aquest concert?
Hi haurà coses del disc anterior, Delicada, però tornades a produir. Passades al so aquest que el Marc Parrot hi ha posat cullerada. I hi haurà també música que escolto, com alguna cosa del Miguel Poveda, així més flamenc, amb el bombo legüero. Coses molt pures i despullades. I queden poques entrades! Això sí que és una mica de diva, no?