L’Elena Maravillas és d’Almeria però fa tres anys que viu a Barcelona, on va venir en busca d'una oportunitat. Tres anys després, el Premi Joves Creadores 2021 de La Bonne li ha suposat aquest trampolí professional. Als 30 anys treballava de professora d’espanyol per a estrangers, fins que van dir-li que no li renovarien el contracte. L’endemà va guanyar el premi per tirar endavant el seu curtmetratge documental.

Tot i que va estudiar Literatura Comparada i Literatura Hispànica, més a prop dels llibres que de la gran pantalla, tota la vida ha estat en contacte amb el món artístic a nivell amateur. Toca a la batucada feminista de Poble Sec, i dedica el seu temps a les amigues, a brodar i a les plantes. 

'Refugi' és el projecte de Maravillas premiat per la beca de 5.000 euros que reparteix el Centre de Cultura de Dones Francesca Bonnemaison. El film vol ser una reivindicació, però també un homenatge a la seva xarxa d’amigues. Una xarxa que, tal com explica l'almerienca, ha suposat el refugi que en general no troba en la societat. El curtmetratge documental es gravarà durant aquests primers mesos del 2022 i té previst projectar-se l’estiu d’aquest mateix any. 

Com ha acabat una professora d’espanyol presentant-se al premi de Joves Creadores de La Bonne?  
Tot i que no és el meu món professional, sóc una mica cul inquiet i així com també brodo i cuso, sempre porto la càmera a sobre. Fa un any vaig trobar a casa la meva mare d'Almeria una Handycam d'aquestes antigues, la porto sempre a sobre i vaig gravant. Quan vaig veure la convocatòria dels premis de La Bonne, vaig veure que estava feta per a mi. El tema era “Les nostres amigues” i vaig pensar: "Ostres, si jo tinc hores i hores de les meves amigues gravades i és el meu tema preferit". Vaig decidir presentar-me així una mica a la babalà, tampoc ho tenia planejat, i va ser anar una mica a provar sort. De fet, m’hi vaig presentar a última hora. 

I quin projecte vas presentar?
L’argument del projecte el vaig voler explicar a través del meu grup d’amigues, que som un grup bastant extens i amb una consciència feminista molt arraigada —a banda, la majoria som migrades xilenes, colombianes, andaluses... A través d’aquest grup i la xarxa que hem creat, vaig parlar una mica de la situació amb la que ens trobem les joves i no tan joves, les "trenta-anyeres", i sobre la precarietat econòmica i laboral. Som persones sobre-titulades i ens costa moltíssim trobar una feina fixa, una estabilitat.

I què vols mostrar?
Amb 'Refugi' vull mostrar aquesta tensió entre la crisi econòmica que vivim i la idea, la utopia que tenim amb les amigues de muntar una comunitat i fer la nostra. El xoc és aquesta impossibilitat de viure com volem. No pretenc fer un retrat de la nostra generació perquè em sembla una mica pretensiós, però sí que intueixo que el que faré representarà molta més gent. 

Creus que les teves amigues són un refugi per a tu? En certa manera, aquest projecte és un homenatge a elles? 
Totalment. Podria dir que les meves amigues representen els meus ideals, la meva forma de vida utòpica, les meves creences polítiques. En elles he trobat aquest refugi que, en general, no trobo en el dia a dia. A la feina, per exemple, has de treballar amb gent d’altres tipus, el món és divers. Però en un grup de dones feministes, que la majoria són lesbianes i que tenim uns ideals polítics molt consolidats, al final es fa una mica difícil el tracte amb l’exterior.

"En les meves amigues he trobat aquest refugi que, en general, no trobo en el meu dia a dia. I aquest projecte és un homenatge a elles"

I ara que ja tens els diners del premi, què faràs? 
La veritat és que encara no m’han arribat [riu], però he demanat un préstec. El primer que he fet ha estat fer un pressupost en recursos humans: per pagar-me a mi, al meu realitzador i a dues amigues meves que treballen amb el so. I bé, també he pressupostat el material, perquè tot just se m’ha trencat la càmera amb la que ho estava gravant . Realment, però, el que de veritat estic fent és viure del premi que m’ha tocat. Al desembre, treballava de professora d’espanyol per estrangers en una acadèmia. Els meus caps, tot i que m’havien promès que em farien indefinida, em van acomiadar. Serà que no hi ha guiris a Barcelona que volen aprendre castellà… Doncs al meu cap li semblava que no n’hi havia suficients. Això posa-ho a l’entrevista eh, que el món està molt precari… 

El karma.
Va ser com una cosa molt màgica, que em donessin el premi just l’endemà de quedar-me sense feina. A mi em va semblar molt curiós, molt fort. I mira, em vaig quedar al carrer, però amb tot vaig pensar que dedicaria aquests mesos a gravar tranquil·lament, vivint de la meva part del premi. I de veritat que a vegades encara em costa, em dic a mi mateixa: "Tia, que no estàs fent res!".

Quines portes esperes que t’obri el fet d’haver guanyat? 
Crec que el panorama artístic de Barcelona funciona una mica així, tu et vas introduint en el món i vas afegint treballs i reconeixements al currículum. Llavors sí que intueixo que pot ser una porta a aquest circuit artístic, que ja és una mica pel que jo vaig acabar venint a Barcelona fa tres anys. 

Com va acabar una almerienca fent un documental a Barcelona? 
Doncs mira, crec que és molt important el context andalús-català, perquè és una migració bastant històrica. Andalusia és una terra molt empobrida, i jo fa moltíssims anys que no visc a Almeria. Vaig anar a la Universitat a Granada i allà em vaig quedar, em sento gairebé més granadina, últimament. Però allà és impossible tenir una feina digna, i hi ha molta gent que no es pot fer una idea de com de complicat és. Aquest seria un primer motiu, que és laboral, i també per la perspectiva de millorar les meves condicions de vida.

Què més?
Catalunya m’encanta, el meu pare em va criar amb les cançons de Lluís Llach i sempre ha sigut molt catalanòfil, així que m’ho ha enganxat una mica. Però és veritat que a Barcelona també vaig venir per ampliar les meves opcions culturals i artístiques, perquè Andalusia no dedica ni un cèntim ni a la cultura ni tampoc a l’àmbit social, i molt menys inverteix en joves. Per això, per mi Catalunya en general i Barcelona en concret era una oportunitat. I ho està sent ara, tres anys després, que sembla que arriben els fruits. 

"Vaig venir a Barcelona per ampliar les meves opcions culturals i artístiques. Catalunya va ser per mi una oportunitat i ara, tres anys després, sembla que arriben els fruits"

Creus que l'import del premi serà suficient per realitzar el curtmetratge? 
Tinc la sort que he optat per un tipus de curtmetratge documental de molt baix pressupost: al final el material em suposa només el 10% dels costos. No m’esperava res, m’han caigut del cel. Tot i això, també he de dir que La Bonne és una institució increïble que dona moltíssimes oportunitats a gent que no està ja dins del panorama artístic. Però per començar, 5.000 euros està molt bé. Si hagués sigut un altre tipus de documental, més elaborat o de tipus animació, sí que et diria que no seria suficient, però a mi m’han anat com anell al dit. Utilitzo una HandyCam dels 2000, una gravadora senzilla i tot és d’aquest estil. On anirà el pressupost és més en recursos humans que no pas materials. 

I el fet de gravar-ho així de forma casolana, amb una HandyCam va més enllà de simplement ajustar-se al pressupost?
Jo crec que és una barreja. Sí que vaig començar a gravar amb aquesta càmera de mà perquè era la que tenia, però també és cert que hi ha alguna cosa en l’estètica de les HandyCams que et porta una nostàlgia, a un passat, un sentiment de molta més quotidianitat i proximitat. Crec que aquest és el llenguatge que estic utilitzant per explicar la història. És la suma d’això, del baix pressupost juntament amb la tradició audiovisual d’autoetnografia, de diari, una tradició molt femenina que han fet també moltes altres dones. 

Per què creus que és important que hi hagi premis, com aquest de La Bonne, del món de l’audiovisual dedicats només a dones? 
Crec que les dones i les identitats dissidents encara estem molt a les portes del que vindria a ser el món audiovisual. Tècnicament també, i crec que és vital seguir fomentant que mitjançant aquest tipus de premis les dones entrin en aquest món. Per exemple, l’altre dia vaig sentir a Leticia Dolera dir en el podcast de Estirando el Chicle que és necessària la presència de dones i de dones feministes en el món de l’audiovisual. És essencial, perquè aquest món juga un paper molt important en la construcció de referències culturals, socials i polítiques, i és necessari que el feminisme en formi part. 

"Les dones normalment sempre tenim la síndrome de la impostora quan ens reconeixen alguna cosa que fem i fem bé: creiem que no ens ho mereixem. Tu creus que els homes la tenen, aquesta síndrome? Ja et dic jo que no!"

La idea del documental és també reivindicar des d’aquesta perspectiva feminista? 
Completament. Per a mi el feminisme és una forma de vida. No és res abstracte, sinó que és una cosa totalment material, diària, quotidiana i necessària. Em sembla que La Bonne fa una feina molt gran en aquest sentit, tota l’estona donant beques i oportunitats a dones amb projectes. A més, és important saber que les dones normalment sempre tenim la síndrome de la impostora quan ens donen alguna cosa important o ens reconeixen quelcom que fem i fem bé. Tenim la síndrome la impostora i creiem que no ens ho mereixem. Tu creus que els homes la tenen, aquesta síndrome? Ja et dic jo que no! Perquè els han educat així, i a nosaltres no, llavors a tirar endavant. 

Endavant, doncs! I ara, a començar a treballar, no? 
Sí, en teoria l’1 de març ha d’estar tot gravat. Llavors, durant els mesos de març i abril serà la residència artística, que es farà a les instal·lacions del Centre de Cultura de Dones La Bonne. Llavors ja serà feina de postproducció: ocuparem la sala de so, la de muntatge, etc. Així que intueixo que al maig estaria a punt, i al juny 'Refugi' ja estarà apunt per projectar-se.