Baby
Publicat el 18 de setembre 2020

Tot i que dilluns ja estrenem tardor, aquest cap de setmana es presenta encara calorós i apte per a fer de l’oci el focus principal de la jornada. Per aquells que són més d’estar per casa, no us preocupeu pas; tenim, una setmana més, les recomanacions serièfiles més convenients per a cada mena de personalitat. 

Cal recordar, a més, que la nit del 20 de setembre es celebren els premis Emmy, en una gala virtual que es retransmetrà en viu. Rescatem aquí les recomanacions d'entre les sèries nominades que al Diari de Barcelona vam oferir-vos aquest estiu.

La intenseta: Baby (2018-2020, tres temporades a Netflix)

Que els uniformes d’institut privat no us enganyin. Tot i que algun cop se l’ha anomenat com “la Élite italiana” res més allunyat de la realitat. Baby parteix del cas de prostitució infantil conegut com a “Baby Squillo”, la història de dues adolescents d’un dels barris més rics de Roma que va sacsejar Itàlia el 2014. Ludovica i Chiara prenen el paper d’aquestes noies, però tot i que la qüestió de la prostitució sigui l’eix central, hi ha moltes llicències creatives que configuren una trama més complexa de relacions familiars, d’amistat i d’amor. Les protagonistes, en la cerca d’independència i llibertat s’endinsen en aquest món, on primer gaudeixen dels diners fàcils, els luxes i les festes, però les seves vides personals trontollen i el seu futur està en joc. En la tercera temporada arriba el desenllaç i es destapen els secrets, traumes i conflictes no resolts. 

El millor: viure al costat dels personatges la muntanya russa emocional de l’adolescència, que en italià sona encara més intensa.

El pitjor: algunes situacions i problemàtiques són molt poc versemblants si es té en compte el poder adquisitiu dels personatges. 

 

El mamarratxo: Master of None (2015-2017, dues temporades a Netflix)

Aziz Ansari dirigeix i protagonista aquesta comèdia gamberra i costumista, que ens posa en la pell de Dev Shav, un actor que té el seu minut de glòria amb un anunci comercial, i al que només li ofereixen rols de l’estereotip indi. Ansari, conegut per encarnar el mític Tom Havenrford de Parks and Recreation, continua amb la seva vena humorística que reflexiona sobre una generació amb mala sort, unes perspectives que acaben en fracàs i racisme al suposadament lliberal Estats Units, terra de les promeses. Master of None és una d’aquelles comèdies que, a través de l’humor, tracta temes profunds i fa que t’acabis preguntant sobre la teva pròpia vida d’alguna manera.

El millor: els diàlegs, treballats i enginyosos.

El pitjor: se n'ha parlat poc, així que recomaneu-la a amics i a gaudir de la tertúlia!

 

L’emo existencialista: The end of the fucking world (2017-2019 , dues temporades a Netflix)

Tots tenim amics -o hem estat els amics- que se sortien de la norma o als que deien “els rarets”. Aquest perfil és el que segueixen els adolescents James y Alyssa, tot i que, potser, amb un punt més fosquet del que ens hàgim pogut trobar. En James se’ns presenta com un precoç sociòpata que des de petit gaudeix matant animals, i que ara planeja el seu primer assassinat. L’Alyssa és una noia irreverent i provocadora, que no té cap mena de pèls a la llengua. Aquest duo es coneix per sort del destí i s’aboca a una sort de road trip per escapar de les seves vides en el què (atenció, spoiler) un assassinat els trastocarà profundament, alhora que es redescobreixen com a persones. Descoberta de noves emocions, inicis de la sexualitat i explorar fins on l’ésser humà es capaç quan es veu al límit, tot amb un toc lleuger i uns protagonistes que no arriben ni als 18 anys.

El millor: les poc convencionals personalitats dels protagonistes i un treball gens incòmode dels silencis, així com la seva excepcional fotografia.

El pitjor: si ets del parer que totes les coses han de sortir bé, aquesta no és la teva sèrie.

 

Intel·lectual pedant: Mindhunter (2017-2019, dues temporades a Netflix)

Tens el típic amic que desestima les sèries policíaques perquè “no valen res”? Sovint, aquesta gent ho fa perquè acaba pensant en casos com CSI o Bones, que consideren dolentes (no prenem el seu criteri com a legítim, però). Per a ells tenim una bona proposta: el relat històric de com el FBI dels anys 70 va redreçar la seva forma d’estudiar els assassins en sèrie a través de l’anàlisi psicològica dels seus perfils. Dos agents especials, l’un jove i pedant i l’altre pare de família i més expert, es reuneixen amb potencials criminals a les presons per realitzar entrevistes que resulten tenses però molt interessant. Tot banyat amb una ficció narrativa i una fotografia espectaculars.

El millor: el treball de tots els personatges, inclosos els assassins episòdics, molt creïbles.

El pijtor: la segona temporada pot semblar una mica redundant.

 

L'activista: La Otra Mirada (2018-2019, dues temporades a RTVE a la carta)

Ens transportem fins a la Sevilla dels anys 20: una societat patriarcal marcada per les aparences, el costum i la tradició. Però la irrupció de la Teresa, una nova professora a 'L'Acadèmia per a senyoretes", farà trontollar les bases socials i el model educatiu de l'època. Acompanyada d'unes alumnes que no són especialment tranquil·les posarà sobre la taula temes que reivindiquen la llibertat i l'emancipació de les dones: El divorci, la vestimenta, l'accés a la universitat, el descobriment del cos femení o l'avortament. Tot això combinat amb un crim per resoldre i una ambientació molt ben aconseguida farà que no puguis desenganxar la vista de la pantalla.

El millor: L'actuació d'Ana Wagener et farà creure que interpretar és com bufar i fer ampolles.

El pitjor: Un segle més tard les dones continuen reivindicant els mateixos drets.

 

— El més vist —
- Comentaris -
- Etiquetes -
— El més vist —