Fotografia de la portada del llibre de l'escriptora Elodia Zaragoza, quan era un nadó als braços de la seva mare
Per EFE
Publicat el 22 de desembre 2020

Elodia Zaragoza, o Elodia Turki pel seu nom de casada, la prolífica escriptora, poeta i editora que va néixer el 1939 a una presó franquista d'on va fugir la seva mare amb ella en braços, va morir el 30 de novembre a Tunísia als 81 anys.

La seva vida és una història de superació i oblit, perfecta per una pel·lícula: filla d'un marí de l'armada republicana que va escapar a Tunísia i d'una militant anarquista, atleta en les olimpíades de Roma, escriptora i editora reconeguda a París. 

“Als anys cinquanta vaig ser campiona de totes les disciplines de natació a Tunísia. Així vaig conèixer el meu marit, un dia banyant-nos a la platja de Hammam Lif (al sud de la capital). Em va veure i es va enamorar”, explicava amb un somriure. “És normal, era maca”, deia després, recordant amb modèstia aquells anys del protectorat francès en els quals va guanyar, a més, un títol de bellesa, i va participar en salt d'altura a les Olimpíades de Roma, on va representanr a França, encara que els seus pares fossin espanyols. 


“A mi no em van robar la vida, als meus pares sí”


Es va enamorar del seu marit al mar, el mateix mar que va haver de creuar en braços de la seva mare, com a migrant, per fugir de la repressió i la sevícia. El seu marit, de cognom Turki, es va fer després diplomàtic i junts van recórrer el món, especialment París, on Elodia va començar una prolífica carrera literària.

La Xiqueta, l'odissea de la mare d'Elodia Zaragoza

La Xiqueta es deia Amelia Jover, una militant anarquista, capturada al port d'Alacant pels rebels en les raneres de la Guerra Civil, i tancada en una presó en avançat estat de gestació, d'on va poder fugir disfressada d'infermera amb l'Elodia just nascuda en braços.

En ple hivern, ambdues van creuar els Pirineus i al gener del 1940 van arribar a la platja d'Argelers de la Marenda, al sud de França, on va saber que el seu marit no havia mort en combat i que es trobava a Tunísia, amb els gairebé 2.000 marins de l'Armada Republicana que el 6 de març del 1939 van escapar del port de Cartagena.

Cementiri d'exiliats republicans a Tunísia

Sempre donava a entendre que el seu pare era oficial de codis xifra de l'únic submarí d'aquella armada que Franco va ordenar recuperar, i que el caràcter reservat del seu treball també feia que tota la seva vida fos gairebé secreta. 


La seva mare, anarquista, va poder fugir de la presó franquista disfressada d'infermera amb l'Elodia just nascuda en braços


Com recorda en el seu obituari el filòsof Santiago Alba Rico, que va conèixer Elodia a Tunísia, on ell també viu, “la història d'aquests 4.000 refugiats republicans és mal coneguda fins i tot pels historiadors”.

Filla d'exiliats espanyols amb tres passaports

Filla d'exiliats espanyols, Elodia Zaragoza, va morir als 81 anys amb els tres passaports que identificaven la seva vida —l'espanyol va ser l'últim que va aconseguir, el 1976— en un dels pobles més bonics de Tunísia, on passava els seus últims dies passejant i escrivint com podia.

Parlava un francès exquisit, un àrab envejable i un castellà ranquejant que barrejava amb el valencià, que li va llegar la seva mare, professora a Tunísia. En francès va escriure La Xiqueta, de la qual hi ha una versió en castellà mal traduïda, i la resta de llibres que va publicar.

Amant dels jocs de paraules —va compondre un preciós lipograma titulat L’infini désir de l’ombre—, mantenia un sentit de l'humor penetrant: l'artritis li havia deformat tant les mans que a penes podia agafar objectes, però seguia teclejant l'ordinador amb esforç i perícia, fins els últims dies. Segons ella, s'estava transformant en ocell. 

“Cal estimar la vida. A mi no em van robar la vida. Als meus pares sí, i als espanyols també”, va dir Elodia Zaragoza en una de les últimes xerrades, abans que la pandèmia li robés les visites.

— El més vist —
- Comentaris -
- Etiquetes -
— El més vist —