Lesbiana, dona i soltera als Estats Units del segle XIX. Emily Dickinson complia molts requisits per no encaixar en estereotips imposats pel sistema patriarcal. Per tal d’ajustar-la en cànons socials opressors, la figura de l’autora i la seva obra han estat víctimes de censura i manipulació. 

Emily Dickinson forma part de l’imaginari col·lectiu d’un segle XIX ple de dones que varen desfer-se —o varen tractar de fer-ho— d’opressions vinculades a la seva condició de dona. A la literatura anglosaxona, des de Jo de Little Women i la seva creadora, Louisa May Alcott, passant per Virginia Woolf, Jane Austen, les germanes Brontë i tantes, tantes altres. 

Sabina Editorial recol·loca amb cura, dedicació i fidelitat el llegat i la figura de l’autora amb Cartas de Amor a Susan, entre altres publicacions, en el lloc que els pertoca. Parlem amb Carmen Oliart, socia fundadora i editora de l'editorial.

Com va néixer Sabina Editorial?
Va ser fundada el 2007 per un grup de dones feministes molt aficionades als llibres i va començar a publicar el 2008. Volien publicar obres de dones que faltaven, moltes d’elles amb històries de vida enfosquides, tergiversades o directament esborrades.

Us centreu únicament en llibres escrits per dones?
Només publiquem autores. Una decisió que partia del fet que totes som feministes. Era arriscada, però ho tenien molt clar. Els homes ja estan publicats i per les dones hi ha menys lloc.

Quin procés editorial seguiu?
Volem publicar autores que ens agraden i dones que han aportat al món una altra visió, una visió femenina lliure. 

Com seleccioneu els llibres o les autores?
Algunes ja les tenim presents i ens agradaria publicar-les. Altres són projectes que ens proposen, que van sortint. És un procés mixt que es compon de coses que ens suggereixen, coses que busquem i que ens agraden. De vegades surten i de vegades, no.

La traducció està en vies de feminització, això suposa una reducció de l’estatus social i salarial al sector. Hi estàs d’acord? Com ho vius des de l’àmbit professional?
Paguem drets a les nostres traductores, apareixen els noms a tots els nostres llibres. A més, nosaltres també som traductores, pensem que és una labor importantíssima. Aquest fet passa com passa amb la feminització de tants altres sectors, però no és el nostre cas. Alguns dels nostres llibres esmenen o busquen una visió diferent dels llibres que han estat traduïts per homes. 

Pel que fa a la invisibilització de la figura de la traductora, com ho feu per trobar un punt intermedi entre no amagar o dissimular l’autora i a la vegada no invisibilitzar el treball de la traductora?
No es tracta d’una dicotomia. La nostra manera de traduir, tant si som nosaltres, com si és una altra persona que ens ajuda o que fa un treball per a nosaltres, prioritza traslladar fidelment la llengua original i el sentit de l’obra. 

"El senyor Octavio Paz, per exemple, va popularitzar i canviar la seva firma al testament amb la frase 'yo la peor de todas'. Això no ho diu"

Què us va cridar l’atenció d’Emily Dickinson per decidir traduir-la?
Fa més de trenta anys, quan la cofundadora de l’editorial Ana Mañeru es va trobar amb la poesia d’Emily Dickinson, la va recopilar i la va llegir. Per algun motiu, no estava satisfeta amb cap de les traduccions. De fet, va començar a aprendre anglès només per poder llegir l’original. Li sembla, com em sembla a mi, que és una de les grans figures de la poesia i de la literatura de tots els temps i que faltava alguna cosa en totes aquelles traduccions. Ho varen veure clar després d’emprendre el projecte de publicar-la.

Què van veure?
S’estava escatimant i esborrant —i no innocentment— la relació que tenia l’obra amb la vida de l’autora i especialment la relació amb Susan Huntington Dickinson, que era inseparable de l’obra. A més, l’obra, des de les primeríssimes edicions —poc després de morir Emily—, es va manipular, es varen esborrar moltes referències a Susan. Es va planxar i modificar per fer-la més digerible. Ana, i després Milagros Rivera, varen passar molts anys traduint sense intenció de publicar, fins que es varen trobar amb una obra entre mans que tenia sentit publicar.

Creus que si no es tractés d’una dona, la figura d’Emily Dickinson no s’hagués mitificat d’aquesta manera?
I tant. Començant per la part més simple de la llegenda, és a dir, es deia que era una dona vestida de blanc, tancada a casa seva, que no s’enterava de res. Ningú considerava excèntric un artista coetani, posterior o anterior que tingués un lloc per poder treballar ell tot sol. Ella era excèntrica perquè sortia de totes les normes amb una consciència claríssima de la grandària de la seva obra. 

Al club de lectura centrat en Emily Dickinson que organitzeu, el públic majoritari és femení? Creus que aquesta autora continua arribant a un públic majoritàriament femení? Per què?
Potser perquè la sensibilitat és diferent. Més que un club de lectura és un cercle de dones, fundat per Ana Mañeru, que llegeixen l’obra d’Emily. També és una manera de fer política de les dones. Es tracta d’anar descobrint nous significats cada vegada. Quan una obra es llegeix entre diverses persones sempre es troben visions noves. És una manera de què les dones es relacionin entre elles i donin sentit a les coses.

Abans de revisar l’obra, vàreu donar per fet que, a les cartes i els poemes, les referències a master es dirigien a un home i no una dona? Pensàveu que els poemes estaven dedicats a un home o sempre ho vàreu dubtar?
Penso que sempre ho varen dubtar. Jo no estava a l’editorial en aquell moment. Segons Ana i Milagros, partien sempre des d’un altre punt. Consideraven sorprenent aquesta llegenda tan transmesa que deia que es va enamorar un cop a la vida d’un octogenari amic del seu pare que li va proposar matrimoni, quan tots els testimonis de la seva poesia i de les cartes no deien el mateix.  Per a elles no tenia cap sentit que master fos ell. Però no, no crec que mai s’ho plantegessin. Emily també fa servir pronoms masculins i femenins, de vegades sembla que de manera aleatòria. Sovint, es referia a l’esperit o a la mort, en masculí o femení. És a dir, alterava les normes de la sintaxi i de la gramàtica. També era un moment en què la gramàtica anglesa no estava tan fixa.

Penses que aquest llibre podria constituir un punt de partida per desfer i deixar de perpetuar la llegenda tan estesa que s’ha generat entorn d'Emily Dickinson?
Bé, penso que és un punt d’arribada. El punt de partida varen ser els tres toms de la poesia completa d’Emily Dickinson. El primer, publicat el 2012, va suscitar moltes reaccions contràries. Va passar el mateix quan va sortir el segon. Situaven en primera plana la relació amb Susan Huntington Dickinson i, a més, poc després es va parlar de l’incest que va patir l’escriptora.

(...) 
Les cartes completen i deixen negre sobre blanc tots aquests temes, i que la relació amb Susan és indispensable. No s’entén l’obra sense Susan o l’incest. Tant per Ana com per Milagros, va ser molt costós d’elaborar, no era un caprici d’”ara buscarem incest als poemes”, sinó que es varen adonar del que estava contant. De fet, una de les seleccions temàtiques que fem a la col·lecció tracta el tema de l’incest. Es tracta d’Ese día sobrecogedor, que, a més, va suscitar tota mena de reaccions. Però nosaltres anem per feina.

Es té present la relació amb Susan, l’incest i la dissolució o trencament d’aquesta Emily mitificada, a les peces artístiques més recents sobre ella?
En obres de teatre, llibres, sèries que es fan sobre ella —inclús les que van de més modernetes— aquests temes hi apareixen. Ara la presència de Susan és difícil de negar. Tot i això, per exemple, a la traducció d’una editorial —el nom de la qual no diré— hi ha una selecció de poemes i cartes. Ja al pròleg es continua dient “Emily era una poeta de les coses petites, l’eternitat, l’amor...”. Però Emily tenia una consciència claríssima de la potència i la grandària de la seva poesia.

Li va ser útil.
Per això va ser capaç de superar tantes coses que va patir o que deien d’ella. Per aquesta raó processa l’incest —per dir-ho d’alguna manera—, així com la relació amb Susan i el seu germà, relacions delicades i complicades. Ella té la poesia, la seguretat de la relació amb Susan i el que significa aquest amor, des del principi fins al final.

Quines traduccions creus que també s’haurien de revisar pel que fa a la manipulació o la censura de l’obra o de l’autora?
Respecte a altres editorials que han publicat Emily Dickinson, per a nosaltres la revisió és ara més gran. Tenim una altra manera de veure-ho i una altra manera de fer-ho. Per a nosaltres s’ha de posar en valor i treure a la llum el sentit. Jo no entraré en altres traduccions, nosaltres ho deixem ben clar amb els nostres llibres i publicacions.

Tens altres exemples o anècdotes de traduccions polèmiques o que s’hagin hagut de revisar amb el temps? Quines?
Sí, per exemple la traducció que tenim d’Un cuarto propio de Virginia Woolf. La traducció canònica de Virginia Woolf la va fer Borges i, des de la perspectiva masculina, no és sorprenent que, directament, esborrés alguns passatges. Hi ha altres traductores que l’han traduït partint d’aquesta traducció i de la que va fer Milagros Rivera, que més endavant va revisar amb nosaltres, i que tradueix en femení.

Què vol dir això? 
Què vol dir traduir en femení? No vol dir posar una a a cada mot, sinó que, per exemple, quan Virgina Woolf parla de si mateixa, es dirigeix a dones o parla de contexts de dones —com és el cas—, sovint fa servir el genèric anglès one, que cal traduir com una i no com un, ja que és ella, Virgina Woolf, qui parla dirigint-se a dones. Per mi, sens dubte, és un altre llibre, molt més proper. Cada vegada hi ha més sensibilitat. Quan una dona o un grup de dones tradueix un subjecte singular o plural diu una i nosotras —i no uno—. Però això passa en la parla també, moltíssimes dones parlen en masculí, perquè ho tenim impregnat al cervell. És un esforç i literàriament no és fàcil.

"Cada vegada hi ha més sensibilitat. Quan una dona o un grup de dones tradueix un subjecte singular o plural diu 'una' i 'nosotras' —i no 'uno'—. Però això passa en la parla també, moltíssimes dones parlen en masculí, perquè ho tenim impregnat al cervell"

Tens més exemples?
Passa amb l’obra de moltes autores. Tenim la biografia que va escriure Milagros Rivera de Sor Juana, que capgira tot el que s’ha dit de Sor Juana. És una transcripció de manuscrits diferent, on s’escullen les paraules que ella diu i es posa redundància en allò que realment diu. El senyor Octavio Paz, per exemple, va popularitzar i caviar la seva firma al testament amb la frase “yo la peor de todas”. Això no ho diu. El món, el món en majúscules, està fent teologia i política de les dones. I això són petits exemples, n’hi ha molts.

Amb la polèmica d’Amanda Gorman, s’ha discutit i qüestionat qui pot traduir què i si ha d’haver-hi un vincle entre autora i traductora. Creus que idealment o preferiblement només les dones poden traduir a les dones? S’haurien d’haver patit les mateixes opressions i discriminacions per entendre i interpretar l’obra?
És una falsa dicotomia de les moltes que ens planteja aquest sistema patriarcal i de mercat. Jo crec que per descomptat ha d’haver-hi una relació profunda amb l’autora si és viva. Nosaltres de vegades tenim la sort de poder parlar amb les autores de les seves obres, siguin traduccions o no. El punt de vista feminista i femení lliure és molt diferent d’aquell que pot tenir una traductora o traductor que no ho vegi d’aquesta manera.

Quines autores teniu pensat o us agradaria traduir en un futur?
Estem treballant en la traducció d’una grandíssima filòsofa, feminista radical, teòloga nord-americana que no ha estat traduïda encara a l’espanyol, perquè és una obra molt complexa. Pensem que és una visionària. Sortirà aviat, a l'abril. El nom no el puc dir, de moment. És una labor que ens ha portat temps, com les cartes —i això que coneixíem l’escriptora—. Amb aquesta autora encara més.