"No sé qué tienen las flores, Llorona, las flores…"

Amb aquest inici d'estrofa de la popular cançó mexicana La llorona, s’evidencia que la versió en directe que ha compartit Rosalía al seu canal de Youtube no es tracta d’una rendició habitual del tema. D’entre la seva vellutada veu s’escolen els inconfusibles tons metàl·lics propis del filtre conegut com a autotune, l’ús del qual es pot considerar, com a mínim, controvertit. Alguns dels comentaris al vídeo ho evidencien.
 

Rosalía - La llorona (live) al canal de Youtube de la cantant

Captura d’un dels comentaris al vídeo

El vídeo recull la seva actuació (confinada) a la gala “Se Agradece”, al canal mexicà Las Estrellas, i va ser pujat a la plataforma per l’artista el passat 4 de juny. Rosalía va escollir un clàssic de la música llatinoamericana per a l’ocasió, com és la cançó popularitzada per Chavela Vargas, versionada mil vegades. La interpretació de la catalana és curta —2 minuts escassos— i consta d’un parell d’estrofes, dilatades en el temps, que fan lluir un timbre i sensibilitat innegables, suaus però intensos, part dels trets identitaris que ja coneixem des del seu àlbum debut, Los Ángeles. De cop, al minut 1, la veu pren una nova sonoritat, expandint-se dins els límits del que és físicament possible. La sensació de suspensió en aire i temps, que transporta la melodia de La llorona, és elevada a la màxima expressió, a un pla gairebé còsmic (no en el sentit sci-fi, més aviat místic o sobrenatural).

És probable que les nostres oïdes no siguin del tot estranyes al to de l’autotune. Des que la diva del pop Cher presentés, l’any 1998, el seu popularíssim senzill Believe, que incorporava per primer cop l’efecte sonor en un èxit comercial, nombrosos artistes han explorat aquesta possibilitat. Creat a meitats de la dècada dels 90 per l’empresa Antares Àudio Technologies, el processador de so estava dissenyant per a corregir petites desviacions d’afinació i “maquillar” imperfeccions de la interpretació, de manera que s'optimitza la feina del productor per facilitar l’obtenció d’un resultat més polit i homogeni. No obstant això, a partir de Believe, l’eina és descoberta per les seves qualitats sonores més enllà del seu comès original i s'incorpora a la paleta de molts i moltes artistes i productores, com un element expressiu. Alguns, inclús, com el raper T-Pain durant la primera dècada del segle XXI, o la nostra Bad Gyal a partir del 2016, l’han fet tret distintiu del seu color vocal.

Actuació en directe de Yo Sigo Iual - Bad Gyal pel canal de Red Bull Music

Per tant, estem parlant d’un recurs estilístic amb més de dues dècades de recorregut en el mainstream, desvinculat d’una finalitat que molts semblen considerar com a signe de manca de talent. Rosalía explicava el què li interessava d’aquesta eina, responent per històries d’Instagram a un vídeo on el youtuber divulgador musical Jaime Altozano analitzava el seu segon àlbum: El mal querer. Segons la catalana, amb l’autotune es pot arribar a unes qualitats en la veu que aquesta no posseeix de forma orgànica, i ho qualifica d'un “element més de producció”. D’entre els artistes contemporanis que ho fan servir, la cantant remarcava la feina de Camila Cabello o Travis Scott, amb qui des de llavors ha col·laborat en un parell de projectes (sent el més recent d’aquests el senzill TKN, presentat a finals del mes passat), i demostra que, efectivament, connecta amb la seva forma d’entendre la música actual. Rosalía, des que va sortir El mal querer, ha utilitzat l’autotune en els senzills que ha anat traient, hibridant el timbre artificial amb el flamenc a Juro que, o amb el pop a Dolerme.

L’últim senzill de Rosalía amb Travis Scott: TKN

Si estem parlant d’una tècnica més dintre de l’ampli registre de sonoritats possibles en el món de la producció musical, com és que genera opinions tan fortes i decepcions tan sentides? Un cop desfetes les costures d’aquesta pretesa perfecció sonora a què aspiraven els enginyers d’Antares Àudio Technologies, té algun sentit seguir desacreditant el seu ús? No és estrany trobar comentaris com “era brillant fins que hi fica l’autotune, desvirtuant la cançó” o “amb aquesta veu tan espectacular que tens és necessari l’ús d’autotune?”. Sembla que hi ha una part d’audiència que, a l'ensumar-se la presència d'aquest filtre, activen una alarma en el seu criteri i sancionen moralment i artísticament les peces on s’empra. Potser la incomprensió rau en la concepció de la veu com un instrument, que al final és el que és. Així, si l’autotune no és més que una eina per explorar noves textures de sonoritat, com diu Rosalía, és tan absurd creure que aquest filtre “desprestigia” el so de la veu (més enllà de judicis de valor personals), com ho seria criticar el so d’una trompeta per l’ús de sordina, o el so del piano per l’ús del pedal de ressonància.

Al final, si tornem a les declaracions en resposta a Altozano, és important remarcar una de les reflexions de la cantant quan parla dels artistes que utilitzen aquest efecte: com qualsevol tècnica, no és fàcil d’utilitzar, es tracta d’una forma distinta de cantar i s’ha d’aprendre a usar de manera que estigui a la disposició de la teva veu. Per això, és més interessant intentar transcendir prejudicis estèrils i deixar-se endur per la màgia d’aquestes noves sonoritats, perquè obren la porta a un nou, i molt més ric, món musical.