Cristina Fortuny viu entre vestits, diademes i barrets. És l’autora de milers de dissenys que han fet història als escenaris del Gran Teatre del Liceu de Barcelona. Va entrar-hi com a assistent de sastreria el 1989, abans que l’emblemàtic auditori fos consumit pel foc. Després de l’incendi, va acceptar emocionada i amb sorpresa el càrrec de Cap del departament, i des de llavors no ha deixat de teixir amb fil i agulla els seus somnis. 

Ara està a punt de jubilar-se: es retirarà en acabar la temporada actual. Amb la mirada profunda i cansada, les mans gastades, amb els dits boteruts marcats pel temps i la labor, explica al Diari de Barcelona els secrets del sastre que “ningú s’imagina assegut a la butaca de l’òpera”. 

Com vas arribar a Cap de sastreria del Liceu? 
M’hi vaig estrenar com a assistent de sastreria, i després d’oficial, abans de l’incendi. Quan es va cremar, en els cinc anys que va durar la reconstrucció, el Liceu va estar fent diverses temporades a altres sales com ara el Teatre Victòria, o el Mercat de les Flors. Durant aquest temps, la noia que estava al càrrec de Cap, va reprendre la docència a l’Institut del Teatre, i em vaig encarregar jo de fer el que feia ella llavors, com a sastre. Quan va tornar a obrir l’Òpera, se’m va oferir el lloc de feina fixa a mi. Em va sorprendre moltíssim, però no vaig dubtar ni un segon a dir que sí!

Com vas entrar en el món del vestuari? 
Vinc del teatre independent. Em vaig iniciar amb companyies de carrer, comediants autònoms. Durant una temporada em vaig dedicar a fer vestuari per l’imaginari català: gegants, cap grossos… Més tard, vaig trobar una sortida cap al teatre professional, i vaig tenir la sort de treballar amb figurinistes com ara Antoni Belart o directors importants com és el cas de Mario Gas. Arran del boca-orella, el director tècnic del Liceu em va proposar una feina al Gran Teatre, perquè volien fer relleu generacional de la plantilla. 

Com és fer vestits per a l’òpera?
Molt atractiu i enriquidor. Cada mes i mig ens trobem amb una producció nova i ens hem d’adaptar a noves tècniques i maneres de treballar. Són projectes de dimensions molt grans: cadascun té el seu repartiment de solistes, figurinistes, persones de figuració i cor. En molt poc temps hem de saber ajustar una gran quantitat de roba a molts artistes. S’ha de fer molta feina d’equip.  

I quina diferència hi ha amb el teatre? 
La gran diferència és el volum de roba i de producció. En una obra de teatre hi ha molt pocs personatges, encara que sigui una companyia gran: no s’han de fer gaires vestits. D’altra banda, les obres estan pensades perquè es facin durant molt de temps: un cop feta la feina no s’ha de fer res nou. És molt rutinari. Interessant, però en l’àmbit de sastreria limitat. Pots estar uns mesos rentant sempre la mateixa camisa, al mateix lloc on es taquen de pinta llavis a cada funció. Hi trobava a faltar dinamisme i emoció. A més, hi ha teatres en els quals la figura de sastre ni existeix. Sovint és el mateix utiler qui se n’encarrega! 

Com funciona això de les produccions d’òperes?
Són projectes. Algunes vegades els creem des del Liceu, neixen i moren aquí. Encara que són casos excepcionals perquè és molt car. Normalment, les produccions les pactem entre diferents teatres que s’encarreguen de subvencionar-les i programen la peça a les seves temporades. Van rodant a diferents òperes del món durant un cert temps. Segons les dimensions de l’obra, hi col·laboren més o menys empreses: com més gran sigui més diners costa. També hi ha la possibilitat que alguns teatres que no participen en la producció la lloguin durant un temps. 

Cada Òpera fa els seus vestits per a una mateixa producció? 
Els vestits són “compartits” entre els diferents teatres que pacten la producció. Un d’ells s’encarrega de dissenyar-los i crear-los. Un cop fets i utilitzats per una primera obra, aniran viatjant d’òpera en òpera. La roba s’ajusta a cada artista que hagi contractat el teatre per les funcions d’aquella peça. En cas que no vagin bé, se n’ha de fer una còpia. Cada teatre s’encarrega de contactar individualment amb els solistes que cantaran per la seva temporada, amb molt de temps d’antelació, perquè sempre tenen les agendes molt plenes. 

En el cas de les companyies de teatre també funciona així?
Quan són companyies senceres que viatgen a diferents llocs, porten el seu propi vestuari. És el cas majoritàriament de ballets, però. Amb les òperes no acostuma a passar. En aquestes circumstàncies, nosaltres no fem gran cosa: donem servei al grup convidat, fem tasques de manteniment. 

Com viatgen els vestits d’un teatre a l’altre?
En capses, burres o containers. Si venen de prop en camions, i si és de més lluny, amb avió. Sempre tapats per protegir-los de la pluja. Per l’última òpera que es va fer aquí el mes passat, El Messies, el vestuari va venir amb flequers; uns armaris amb rodes que tenen una barra dins per penjar-lo. Tot i que amb aquesta obra ens hem trobat amb un problema: venia de Salzburg i ara anirà cap als Estats Units, però aquests contenidors no són gaire pràctics per viatjar per mar. Estem decidint si tornar-los cap a Àustria o canviar d’embolcall des d’aquí. 

D’on venen les teles per fer el vestuari?
Hi ha empreses que es dediquen únicament a la fabricació de teixits per produccions de cinema, teatre i òpera, des de fa molt de temps. Són les nostres proveïdores des de sempre. Mantenen el mateix catàleg de teles i tintades durant molts anys. D’aquesta manera, si tenim la referència d’una roba en concret, la podem tornar a demanar. És una llàstima, però, que les quatre cases que encara existeixen estiguin desapareixent. 

Què passa quan una tela deixa de fabricar-se?
Quan les teles deixen de produir-se o són massa cares d’adquirir, hem de buscar altres solucions i imaginar productes que s’assemblin a l’original. Últimament, hem fet servir molt una tècnica que s’ha posat bastant de moda: la sublimació. De prop es veu molt la diferència, però de lluny l’aspecte és molt similar. Estèticament és el mateix. 

Els vestits només s’utilitzen per a una producció?
Les peces de roba estan constantment girant i tenen una vida molt llarga, perquè hi ha moltes produccions que es repeteixen. Una mateixa obra es pot fer servir per a diverses temporades. Aquest any tornem a presentar Adriana Lecouvreur, el primer cop que ho vam fer aquí al Liceu va ser el 2014. Cada dos anys també la reposen al Covent Garden de Londres. 

Quina és la llargada de vida d’una obra?
Sovint quan es produeixen, els mateixos productors hi posen una data límit a partir de la qual es decideix si ja no es torna a fer mai més, si es destrueix completament, o si alguns elements es poden reaprofitar. Tot i que el vestuari no s’acostuma a llençar, contràriament a les escenografies que es desballesten i reciclen molt. Sempre s’intenta allargar la vida al màxim possible, la roba és l’últim element en ser destruït. 

Com es reaprofiten les peces de roba?
Quan es decideix que ja no es poden utilitzar més es reciclen per fer altres accessoris, es modifiquen, es reconstrueixen, s’adapten. Tot i que també hi ha vegades que es fa net del tot. Per exemple, l’Òpera de París, de tant en tant fa subhastes dels seus vestits, perquè tenen una gran quantitat de roba acumulada des de fa molt. Es venen fàcilment perquè tenen l’encant que se’ls ha posat algú famós. Alguns cops, el vestuari també acaba a cases de la indústria del cinema. Es fan servir per pel·lícules. 

També la doneu?
Ens ha passat, però molt poques vegades. Fa uns anys vam presentar una òpera amb una mirada moderna, en la qual vam fabricar uns pantalons de treballador pel cor. Es van donar perquè és una peça de roba que es pot utilitzar en el dia a dia. 

Quant es triga a fer un vestit?
Els vestits d’època requereixen moltes hores de dedicació. Es pot trigar setmanes en fer-ne un i és molt costós. En canvi, si és una peça de roba més moderna com un pantaló de carrer, en mitja hora està llest. 

Quant temps teniu per elaborar el vestuari de tots els artistes per una obra?
Entre el moment en què es pacta la producció i que els cantants venen per fer les funcions. Un cop són aquí, el temps que durin els assajos és el que tindrem per fer tots els canvis necessaris. El màxim són quatre setmanes, però a vegades només en tenim una i mitja. 

Hi ha alguna anècdota que t’hagi marcat al llarg dels anys?
N’he viscut moltíssimes. Tantes que no els hi pots donar el valor que mereixen. Quan creus que no n’hi pot haver cap de pitjor, sempre en passa alguna altra que la supera. L’efecte sorpresa és un aspecte constant. Per exemple, un cantant es posa malalt a última hora. S’ha de refer tot el vestuari en molt poc temps perquè li encaixi al nou… A vegades, darrere un canvi de vestit imprevist durant una funció hi pot haver 20 persones treballant. La gent no s’imagina el que passa darrere les cortines. 

En quins projectes estàs treballant actualment?
Tot just hem acabat les actuacions d’Orgia. Estem muntant cenerentola, que és la pròxima producció que farem al Liceu. En paral·lel tenim entre mans Adriana Lecouvreur, que és el darrer projecte d’aquesta temporada. Ja s’han contactat tots els artistes, hem establert pressupostos. A partir del mes de maig començarem la fabricació dels vestits. Al juliol farem les proves de cor, i al setembre estrenarem l’obra.