A poques hores de cometre's una de les massacres més atroces i indiscriminades de l'exèrcit israelià cap als refugiats de Rafah, Santiago Abascal, líder del partit polític espanyol Vox, es reunia amb el president Benjamin Netanyahu amb el pretext de desacreditar la decisió del govern espanyol de reconèixer l'estat palestí.

La troballa és, en primera instància, un lligam fútil i provocatiu amb un poder corromput que promou la confrontació com a mesura indispensable per a la convivència. En l'actual conflicte armat entre Israel i Palestina, l'esforç diplomàtic a Occident, amb fronts i ferides obertes, troba constantment un fre quan es tracta de qüestions de negociació econòmica, funció supeditada al desplegament imparable de la indústria armamentística. Sense anar més lluny, quan Pedro Sánchez declara l'acceptació de l'estat palestí per part de la nació espanyola, al mateix temps aprova l'enviament d'armes a Ucraïna per alimentar el conflicte amb Rússia.

Com reflexiona Hannah Arendt, la llibertat d’actuació troba el seu marge on s'atura allò polític, i cada acció ha estat psicològicament precedida per un acte cognoscitiu i una voluntat per portar endavant cada decisió. Aleshores, la imatge de Netanyahu i d’Abascal donant-se la mà davant de la càmera esdevé un canal instantani d'autoexhibició que promou el conformisme, la indiferència i la ignorància com a resistència activa.

La troballa, a ulls dels qui rebutgem recolzar Vox, reflecteix l'actual cansament de la civilització per negociar la desintegració de la democràcia com a ens regulatori i el desgast de les idees de progrés i d'altruisme. Més enllà de l’apropiacionisme de les banderes, si la fotografia troba una contundència expressiva és en dialèctica amb el seu contraplà, conformat per la quantitat desorbitada de cossos cremats i decapitats després dels darrers bombardejos. 

Malauradament, l'autoritat que regeix el poder polític sota una idea de bé ha quedat enterrada per un clientelisme que depaupera el llenguatge i menysprea la sensibilitat cap a l'altre. En un entorn nihilista i de solucions voluntàriament irresoltes pel sistema, Arendt conclou que quan la subsistència està en joc, les accions avancen sota l'imperatiu de la necessitat.

Aquestes masculinitats hipertrofiades, entre les quals podem trobar també als líders populistes Vladimir Putin, Donald Trump o Javier Milei, engreixen un malestar social afectat greument per l'individualisme i la simplificació a eslògans publicitaris de problemàtiques complexes.

Si adherim aquesta dinàmica, promoguda per l'ús compulsiu de les xarxes socials, a la dimensió simbòlica de l'ésser humà com a espècie que ha descobert que pot autoextingir-se per mitjà de la bomba atòmica, la reacció del poder polític, que reclama l'autoconservació, només pot nodrir-se de la banalitat, del cinisme i de la barbàrie.