- entrevistes -
Toni Muñoz i Guillem Sánchez
Per Helena Puigdevall i Diego Sánchez
Publicat el 13 de novembre 2021

En Toni Muñoz i en Guillem Sánchez són dos periodistes de successos dels diaris referents a Catalunya. En Guillem va destapar el cas Maristes, i en Toni va ser el periodista de referència en el crim de la Guàrdia Urbana.

Estem vivint un boom del periodisme de successos degut a programes com Crims?
Toni: Sí, han generat interès per una temàtica per la qual tothom s’interessava i ningú expressava, perquè se’ns considerava un periodisme de menys qualitat que els altres. La clau de Crims és veure que s’han comès atrocitats al costat de casa teva. Impacta molt més i genera molt més interès que quan passa a Baltimore o a Michigan.

Guillem: Crec que la gent, quan veu Crims o programes d’aquest tipus, ho consumeix com a entreteniment i s’oblida que és real. Per això funciona. De fet, hi ha una hipocresia, que a mi em carrega moltíssim. D’una banda, molts vinculen la informació de successos a la premsa groga i el sensacionalisme, i de l’altra, obliden el respecte a les víctimes i a la intimitat quan consumeixen aquest tipus de formats audiovisuals. 

Hi ha una línia molt difusa entre la morbositat i la informació. Com ho feu per no creuar-la?
T: La clau és explicar tot el que creus que és imprescindible perquè s’entengui la notícia i la gravetat dels fets. El 'morbo' apareix quan no tens prou informació i acabes tirant de fonts secundàries. Què t’explicarà un veí? Doncs si l’assassí saludava, si baixava les escombraries o si tenia un fill de 5 anys. 


Muñoz: "El 'morbo' apareix quan no tens prou informació i acabes tirant de fonts secundàries"


I això no aporta res...
T: Exacte, però et permet omplir trenta segons de televisió. Nosaltres ho intentem suplir aportant informació de la investigació, amb fonts policials, estudis d’Intel·ligència, de la Fiscalia, dels advocats, etc. A partir d’aquí, intentem humanitzar la història. 

G: Us en posaré un exemple. En el cas Maristes, hi ha qui considerava que no calia entrar en detall del que havia fet l’abusador. I una merda! Estem parlant del 2016, quan dels abusos sexuals en els recintes educatius religiosos no se’n parlava. Els capellans deixaven nens molt traumatitzats perquè feien abusos tan greus com obligar un infant de 10 anys a fer una fel·lació. Aquí, la responsabilitat del periodista és posar-hi llum. Això no és 'morbo', sinó informació necessària per entendre la gravetat dels fets.

Com es conjuga el treball periodístic amb el respecte a les víctimes i a les seves famílies?
G: Cada cas és diferent i no hi haurà mai una norma única que et serveixi. A vegades tens accés a informacions que no aporten res i que apel·len a la víscera, i te les estalvies.

T: Al final, com amb tot a la vida, la clau sempre és la seriositat i demostrar rigorositat. No estàs allà per agreujar el seu patiment, sinó per explicar la història tal com és. 

Una altra font recurrent és la policia. És perillós establir amb ells vincles d’amistat?
G: Sí, ho pot ser. Segurament, durant cert temps, et permet treure informació que la resta no té, i infla l’ego del periodista. Però quan la font policial té un problema, apareix un conflicte d’interessos enorme. Ara bé, la idea que parlar amb la policia t’impedeix investigar-la no és certa. Els policies ho entenen, són els que investiguen els seus propis companys. 

T: Jo no sóc partidari de mantenir una amistat, perquè sempre et poden demanar algun tracte de favor. Això a mi no m’agrada; vull intentar ser lliure, tot i que pugui perdre una font per ser rigorós.  


Sánchez: "Quan la font policial té un problema, apareix un conflicte d’interessos enorme. Ara bé, la idea que parlar amb la policia t’impedeix investigar-la no és certa"




Les presses poden fer perdre el rigor?
G: És super complicat. Per exemple, en els atemptats de Barcelona del 17A, una font policial de moltíssima confiança em va dir que hi havia terroristes amb ostatges dins un bar. En realitat, el que estava veient eren Mossos d’Esquadra amb passamuntanyes i el fusell custodiant ciutadans; però ho va malinterpretar. Jo vaig fiar-me de la font i vaig publicar la notícia del segrest. Al cap de 20 minuts vaig haver de retirar la notícia. En moments tan tensos com en els atemptats, la mateixa policia es pot confondre.

T: És el que té la immediatesa. Tens la sensació que t’ho estan explicant abans a Twitter que en un diari. És una pressió afegida als mitjans.


Muñoz: "Tens la sensació que t’ho estan explicant abans a Twitter que en un diari. És una pressió afegida als mitjans"


Per acabar, quin és el cas que més us ha marcat?
​​​​​​​T: Cada periodista té un cas a la seva vida del qual en lidera la informació. El meu és el crim de la Guàrdia Urbana. Vaig entrevistar els protagonistes, la Rosa i el Pedro, poc abans del crim per cobrir l’escàndol sexual on estava implicada ella. Per tant, jo ja coneixia la parella i part de la història quan van trobar el cadàver del Pedro, 18 dies després. 

G: Moltíssims, el cas Maristes, per exemple. Va ser impactant que l’acusat ens concedís una entrevista i confessés els abusos. Això va tenir un efecte reparador per a les víctimes, ja que finalment la societat les va creure.

— El més vist —
- Etiquetes -
- Comentaris -
— El més vist —