Àfrica Alonso: “Que l’obra teatral estigui en altres formats com la novel·la la fa créixer” - Diari de Barcelona

Àfrica Alonso
Dramaturga, actriu, cantant i escriptora
“Que l’obra teatral estigui en altres formats com la novel·la la fa créixer”

L’obra teatral Una llum tímida s’expandeix al món literari en forma de novel·la. Una obra escrita per la dramaturga, actriu, cantant i escriptora Àfrica Alonso. Un relat inspirat en una història real: la vida de dues mestres que s’enamoren durant el franquisme i que viuen el seu amor durant 20 anys.
L’Àfrica parla al Diari de Barcelona com, després de 4 anys interpretant l’obra sobre els escenaris, canvia de format i passa a ser novel·la.
Ja fa 4 anys que es va estrenar la primera temporada d'Una llum tímida, una obra que hem trobat a Barcelona, al Teatre Condal, entre d'altres, però que també que ha viatjat fins a Madrid i València. Com va sorgir la història i quins aspectes van ser determinants a l’hora de tirar el projecte endavant?
Fa cosa de 8 anys em vaig interessar molt pel món de les teràpies que realitzaven per “curar” la gent homosexual a l'època franquista, i anterior també. I aleshores, arran d'interessar-me per aquest tema, em vaig posar a buscar notícies una nit d'insomni. I em va aparèixer la notícia de la Isabel i la Carmen, dues mestres que havien viscut més de 20 anys juntes a l'època franquista i postfranquista. Va ser a través d'un article de premsa que em vaig començar a imaginar la història de com s’haurien conegut i com es podrien haver enamorat. I aleshores vaig posar-me a escriure-ho fins al dia d'avui. No sabia que això tindria un recorregut tan llarg, però fixa-t'hi. I el que pot arribar a tenir.
Com has dit, aquesta història tracta l'homosexualitat i també tots els processos que en aquella època es duien a terme, com els electroxocs. Per què és important que encara avui dia difonguem aquest missatge?
Crec que és important parlar de com vam fer patir, com a societat, al col·lectiu LGTB. Però també diria que no és el fet troncal i el més rellevant de la història. La història és un relat d'amor, i en aquest es tracta quan la Carmen marxa a l'hospital a “curar-se” de l’homosexualitat. Però diguéssim que l'amor és la primera de les temàtiques. I com aquest amor, per motius aliens a les dues persones que el viuen, no el poden sentir plenament, no poden estimar en llibertat en aquest moment. Però encara que els processos que vivia la gent homosexual en aquell moment no és la temàtica principal, és molt important tractar-ho, perquè en el món de la medicina hi ha molt de silenci sobre les pràctiques que vam fer aquí. I el perquè, i a qui, i com. A la gent li costa reconèixer els errors del passat i crec que el col·lectiu es mereix que el reconeguem.
S'ha aconseguit difondre aquesta obra més enllà del col·lectiu que es pot sentir més reflectit?
Crec que sí, que al principi el públic potser era molt del col·lectiu. Sobretot venien principalment dones molt joves. Però després és cert que l'obra, a través del boca-orella, ha anat apel·lant altra gent que no és només del col·lectiu. Així i tot, vens al teatre i et trobes a gent del col·lectiu, cosa que és molt guai perquè és un ambient molt agradable, molt sensible, molt artístic. Molt com sentir-se a casa. Jo m'hi sento així. Però sí que crec que ha traspassat el col·lectiu, que la gent del col·lectiu vol portar-hi les famílies. Que venen les noies i diuen: ara vull que això ho vegi la meva mare, la meva àvia i que vegin coses que a mi m'emocionen perquè vull compartir-ho amb elles.
Com va ser el procés de portar-la a Madrid i a València? Va tenir una bona rebuda en aquestes dues ciutats?
Totalment. Va ser molt xulo. Jo diria que la diferència es veu en els públics. A Madrid la gent va al teatre per passar-s'ho bé. Hi ha molta cultura de gaudir de la cultura en aquest sentit. Aquí, a Catalunya, hi ha molt de respecte per la història. A València, com va passar la història real allà, al País Valencià, hi havia un públic molt interessat a conèixer el fet històric, descobrir què va passar. Són públics diferents, tots molt interessants. És curiós veure també els diferents sentits de l'humor.
Què vols dir?
Com a llocs el públic riu menys, com a llocs riu més. Ens sorpreníem, des de la companyia, de veure aquestes comes que potser no ens esperàvem. A més, a Madrid, que vam actuar al Teatre Infanta Isabel, vam haver d’adaptar el guió i les cançons al castellà. Va ser interessant. Encara que vam deixar algunes parts en català quan creiem que era comprensible per l'idioma. I penso que el públic d'allà ho va valorar molt bé.
Avui 27 de maig, és l'última funció que feu, al Teatre Condal. A més, les entrades estan exhaurides, tot un èxit. Però, com és que heu decidit parar ara?
Doncs perquè portem 4 anys. La gent no és conscient d'això. No hem parat. I fer teatre és bastant esgotador, implica posar-hi el cos sempre, i arriba un moment en què el cos diu “necessito descansar”. A més, és una funció que demana el 300% de tu. Si l’has vista ho saps, no? Aleshores, una mica necessitat d’aturar la maquinària, abans que la maquinària em passi per damunt. També crec que està bé que ara l'obra estigui en altres formats, que això la fa créixer en el fons. No sé, penso que tot i que no es continuï fent, tinc la sensació que ha quedat amb la gent l'obra, i això és fabulós.
Com has dit, ja fa 4 anys que teniu l'obra en funcionament i tu fa 4 anys que et poses en el paper de la Isabel, que és una de les mestres protagonistes. Què has après d'ella?
Moltes moltes coses. La Isabel és tossuda, és insistent per aconseguir el que vol. És un personatge que vaig començar fent amb molta llum, perquè ella té molta llum, i això fa que a vegades la gent s'identifiqui potser més amb la Isabel que amb la Carmen, encara que això és totalment indiferent perquè cadascú s’identifica amb l’una o l’altra. Però em sembla que el que he après és que també se li ha de buscar les ombres a la gent, perquè totis en tenim. O sigui, tenim una part de llum en nosaltres, però tenim una part fosca que és real i que, a més a més, és interessant.
I en l'àmbit teatral?
En l’àmbit teatral el que he après és que un personatge se'l pot interpretar diferent cada dia que continuarà sent la mateixa persona. De la Isabel és que he après moltes coses, m'ha sorprès molt la seva valentia, una valentia involuntària. És a dir, va haver de ser valenta. Segurament no volia ser-ho. I, de la Carmen, també n'he après molt. Tot i que no l'he interpretada jo, l'he escrita, i amb la novel·la l’he pogut conèixer molt més a fons.
Ja hem fet algunes pinzellades, però el dia 8 de maig va sortir la novel·la a la venda. Per què una novel·la? Per què aquest format?
Per què no, que xulo, no? M'encanta llegir, sempre m'ha agradat llegir. A més a més, passa que, quan escrius teatre, no pots evitar pensar en la realitat que això ho hauràs de dur a terme. Aleshores, les limitacions que després tindràs, et limiten en el moment d'escriure. Això és així. És a dir, jo no escric sobre una mansió i sobre que entra una nau que vola per l'escenari perquè jo sé que això no ho podré fer. I dintre d'això, crec que la clau de l'èxit de l'obra ha sigut la senzillesa que té. Però clar, amb el llibre no tens aquesta limitació. Doncs, la teva imaginació és absolutament il·limitada a tots els nivells. L’univers l'he pogut fer gegantí. I això, en una obra teatral, et costa més perquè comencen els somnis, però comencen les responsabilitats també. I això et fa tocar de peus a terra.
I a part de totes les coses que has pogut imaginar de més, què trobem a la novel·la que al teatre no?
El teatre és sempre comunicació amb algú altre. La novel·la és comunicació amb un mateix. I, aleshores, penso que la novel·la té un punt d'intimitat que està aconseguit a l'obra, però que aquí és diferent. I és el que dic, hi ha més personatges. A través de l'obra veus la seva història a través d’elles dues. S'anomena més gent que la pots imaginar, però són la Isabel i la Carmen, i les músics, que considero que són un altre personatge damunt de l'escenari. Però, aquí, a la novel·la, n'hi ha molts més que també m'enamoren molt.
Com encares, ara, aquesta nova etapa literària que se't presenta en solitari sense la Júlia Jové, la teva companya d'escenari?
En primer lloc, està clar que la trobaré molt a faltar. Amb la Júlia hem après tantes coses de la feina que hem fet plegadis damunt de l’escenari. És immens l'aprenentatge compartit. Ho diem tant ella com jo. Però ara també m'agrada sortir de tota la resta, no de la Júlia, sinó de tothom, i connectar-me amb mi. I la novel·la connecta amb mi i això també és interessant de tant en tant fer-ho. Sortir de tot i entrar-te. Però clar, ens trobarem a faltar molt.
A més de la novel·la i l'obra, també has fet un documental que explica una mica més la història real de la Carmen i la Isabel, ja que el vas anar a gravar a València, on va passar tot. Tenies pensada la idea del documental des d'un inici o va sorgir arran de la novel·la?
L'escriptura de la novel·la Una Llum Tímida ha estat un procés immersiu total. He estat allà, on va passar tot. He estat als pobles, he conegut gent, he conegut testimonis. Exalumnes, excompanyes de l’escola, el forner a qui li compraven el pa cada matí. En definitiva, gent que va formar part de la seva rutina i que ens va ajudar molt a entendre el tipus de vida que van haver de dur en secret durant 20 anys. Això és una història per si sola. S'havia d'explicar o almenys intentar-ho.
Com va ser la producció?
Vam estar 3 dies rodant el documental, que és una mica el procés de l'escriptura i explica qui van ser. Tot el que sabem de la Carmen i la Isabel reals. El documental es va estrenar el 14 de maig al Teatre Condal, però de manera exclusiva. Encara no sabem si sortirà o no a la llum. Això dependrà de si alguna plataforma s’interessa i el vol produir. Seria fantàstic perquè és un material interessant i que és memòria històrica. Tot i que sigui de vides anònimes, és memòria històrica.

