Guanyar-ho tot en un esport és realment complicat i fer-ho tan jove, encara més. Aina Florenza (Mataró, 2002) va començar a jugar a hoquei amb quatre anys al club de la seva ciutat i, avui dia, és considerada una de les millors en la seva disciplina. De fet, ha estat premiada recentment com a Millor Esportista catalana del 2022.

Amb només 16 anys es va proclamar campiona del món i les darreres dues temporades ha estat l'MVP (de l'anglès, Most Valuable Player) i la màxima golejadora de l'OK Lliga amb l'HC Palau. Aquesta és només una petita part de l'extens palmarès de l'Aina, que recorda amb afecte la seva infantesa i només pensa a mantenir-se al màxim nivell el major temps possible. La jugadora atén el Diari de Barcelona al Pavelló Municipal d'Esports Maria Víctor, minuts abans d'iniciar el seu entrenament. 

Com són els teus inicis al món de l'hoquei? Comences amb només quatre anys...
Quan vaig néixer, el meu germà ja feia hoquei i els meus pares em volien ficar en algun esport i van dir: "Bé, igual que l'Eric, farà hoquei la nena". Vaig començar a jugar amb quatre anys, no n'era conscient en aquell moment. A Mataró va ser el meu entrenador i això em fa recordar-ho d'una manera molt maca. Quan vaig començar allà, no coneixia ningú i vaig descobrir un nou món. És on vaig créixer i on em vaig desenvolupar com a jugadora. Allà vaig conèixer a les meves millors amigues i vam començar juntes a l'Escoleta del Mataró. 

Què significa per a tu ser guardonada com a la Millor Esportista catalana de l’any? 
Anys enrere ho mires i dius que això no seria mai possible perquè és una cosa molt gran. Hi ha molts esportistes que són mediàtics a diferència de mi o de l’hoquei patins. És una cosa molt positiva. En el meu cas puc estar molt contenta, però no només per mi, sinó també perquè promocionar i donar a conèixer l’hoquei patins i, encara més el femení, és d'agrair. Podem estar molt contents que s’hagi tingut en compte. 

Hi ha molt sacrifici darrere d'aquest premi?
Sí. Molta gent no ho veu perquè és un esport que no és mediàtic. Hi dediquem moltes hores, molts dies a la setmana. És complicat, requereix molt d'esforç i a vegades no es reconeix. A poc a poc espero que anem avançant una miqueta més.

Quina creus que ha estat la clau d'aquest èxit? És només talent natural?
A part del talent o del que cada persona pot tenir, sigui innat o que durant els anys vas adquirint, és el compromís, el sacrifici i les ganes de competir i de voler aprendre sobretot al llarg dels anys. Per molt bo o molt dolent que siguis, l'actitud forma part del procés. Dedicar-hi moltes hores o inclús dedicar-hi unes quantes hores més que els altres per arribar a ser millor. Tot i això molts cops no tothom hi arriba. Crec que la clau és fer una mica més del que potser algú altre faria.

Què recordes del teu debut a l'OK Lliga amb només 13 anys?
Era molt petita, recordo que era de les més petites de l'equip i no m'ho esperava. Aquell any em van dir que pujaria a l'OK Lliga i jo vaig pensar: "Bé, aniré allà, però no jugaré, soc molt petita". El primer partit ja vaig debutar, a més aquí contra el Palau. Va ser molt especial i ho puc agrair perquè ara també estic aquí gràcies a això.

"T'acostumes a l'èxit. Si un dia perds, és quan et fa més ràbia i t'adones del que realment és guanyar"

Com has portat això de batre rècords i guanyar títols des de ben petita?
Quan ets més petita, et fa molta il·lusió guanyar títols, sobretot Campionats de Catalunya o Campionats d'Espanya, perquè jugues amb les teves amigues. Cada any vas guanyant alguna cosa i no per no ser humil, però t'acostumes a l'èxit. Com esportista, si t'arriba t'hi acostumes. I si un dia perds, potser és quan et fa més ràbia i t'adones del que realment és guanyar.

Estàs preparada per si arriba una època dolenta?
Crec que sí. Soc molt jove i tot ha arribat massa aviat. Si en algun moment ve una època dolenta és el més normal, ja que no sempre tot és bo. Crec que estaré preparada i sí que potser ho passaré malament. No només jo, sinó tot el meu equip. Crec que tot esportista ha d'estar preparat per això perquè per tenir una època bona primer has de tenir-ne una dolenta.

En alguna ocasió has sentit enveja per part de les teves companyes o de rivals per tots els guardons que has aconseguit tan aviat?
Enveja no. I si he sentit aquesta enveja no és enveja dolenta, li diria enveja sana. Hi ha companyes del meu equip que ens traiem vuit o nou anys, elles fa molts anys que també piquen pedra i a vegades ha costat arribar. Sempre ens ho deien: "Quan nosaltres teníem la vostra edat, amb prou feines jugàvem a l'OK Lliga". Tot arriba quan ha d'arribar.

Com és l'experiència de guanyar una Copa del Món?
Va ser important més que res perquè jugàvem a Barcelona, jugàvem a casa i el fet que et pugui venir a veure tota la teva família, amics, el teu entorn més proper, em va ajudar molt perquè era el meu primer cop a la selecció espanyola. Vaig arribar aquí a Palau i aquell mateix any vaig anar a la selecció i justament vam guanyar el Mundial. Va ser com una mica tocar de peus a terra i veure que realment era una cosa gran. En aquell moment tenia només setze anys, era molt petita i per a mi va ser molt rellevant i tinc un record supermaco. És de les millors experiències que he viscut mai.

T'ha canviat d'alguna manera el fet d'haver guanyat tot el possible amb només 20 anys? Continues sent la mateixa?
Crec que sí, continuo sent la mateixa. Com a persona, com a Aina, no com a jugadora, m'ha fet canviar la personalitat, m'ha fet madurar, ser més responsable, fer canviar moltes coses que potser abans quan era més petita no tenia. Per tenir l'edat que tinc, aquest esport m'ha fet madurar molt i guanyar tants títols o arribar a intentar guanyar-los, si més no competir així, m'ha fet créixer com a persona.

El Generali Palau de l'Aina Florenza s'ha proclamat campió d'Europa les darreres dues temporades. Foto: Luis Velasco - RFEP

A Internet es ven un estic amb el teu nom, no?
És l'estic amb què jugo. Reno, la marca que ens patrocina aquí a Palau, ens va contactar a la Laura Puigdueta, la Berta Busquets i a mi per fer-nos un estic a cadascuna amb el nostre nom personalitzat. Ens ho van proposar just després del Mundial de Barcelona. La marca el posa a la venda i una part de les vendes va dirigida a nosaltres. Hi ha bastant gent que l'ha comprat. De fet, nenes petites aquí al club l'han comprat, el porten, sempre quan vas a pavellons a veure algun partit o si més no perquè tu jugues, veus nens o nenes petites que el porten i et diuen: "Mira, he comprat el teu estic". També és d'agrair que hi hagi gent que s'hi fixi i que el porti, és maco. Fa il·lusió.

T'ha crescut molt l'ego?
Jo crec que no. Soc una persona bastant tranquila, bastant humil sincerament. La gent sí que em diu: "Ets la millor" i jo dic "Bé", però perquè jo soc així i no passa res. Cadascú té la seva opinió i hi haurà un altre que pensarà que no. A tothom li agrada que se'l reconegui així. A part de mi, hi ha moltes jugadores que ho fan molt bé dins d'aquesta competició i cada dia és més complicat ser dels millors.

Et va costar adaptar-te al Generali Palau i al fet de jugar l'OK Lliga amb regularitat?
Al principi sí que em va costar una mica, ja que venia del Mataró i aquell any havíem estat a Nacional Catalana. Feia un pas de categoria, pujava una categoria. Era petita, acabava d'arribar, al principi em va costar adaptar-me, però després també vaig fer el pas molt ràpid. Van ser unes setmanes, però dins del que cap podria haver sigut molt més lent i estic molt contenta.

Quin ha estat el moment més complicat en aquests anys?
N'he tingut dos o tres. Primer, tema lesions. Em vaig trencar els lligaments laterals interns dels dos genolls fa tres anys d'un i quatre de l'altre. Un amb un grau superior i va ser encara més dur perquè vaig estar dos mesos parada i anava amb crosses. Mentalment, va ser bastant dur perquè va ser de les meves primeres lesions amb les quals vaig haver de parar tan sí com no. Un altre quan al Mataró vam baixar de l'OK Lliga l'any que vaig debutar. Va ser un any horrible, ho vaig passar fatal, ja que no ens sortien les coses. Va ser molt complicat.

"És complicat que una noia es pugui dedicar a l'hoquei i no només dedicar-s'hi, sinó que sigui considerada com una jugadora professional"

L'esport femení en general i l'hoquei en particular està creixent cada vegada més, però les diferències amb el masculí són encara molt grans...
Les diferències que hi ha entre un gènere i l'altre són molt grans. Molts nois es poden dedicar a viure d'això i, en canvi, les noies te les podria dir amb els dits comptats. És difícil i no només en l'hoquei. És complicat que una noia s'hi pugui dedicar i no només dedicar-s'hi, sinó que sigui considerada com una jugadora professional. Perquè pots no dedicar-t'hi, però almenys tenir uns requisits o aspectes necessaris dins d'un equip. Crec que encara s'han de fer uns quants passos endavant.

Les jugadores del Palau us podeu guanyar la vida jugant a hoquei?                                                                                                                 
Jo cobro, però no em puc guanyar la vida jugant a hoquei perquè el que t'arriba a final de mes et dona per anar un dia a sopar amb els teus amics i comprar-te alguna cosa. T'ho donen de més a més i no pots comptar amb això per menjar cada dia. Aquí a Palau la majoria de jugadores no cobren, som tres persones comptades.

En el cas de l'hoquei, quines són les principals diferències entre el masculí i el femení?
Hi ha algun club que juga en pistes descobertes, a l'aire lliure. És bastant trist que hi hagi un equip a la màxima categoria que hagi de jugar en aquestes condicions. Al masculí no tenen cap equip així. En tema material, professionalitat de pistes, d'equips, estem a anys llum del masculí.

No es dona més visibilització a l'esport femení per falta de pressupost, de ganes o per pur masclisme?
És una mica tot. Falta de ganes no ho sé, no ho crec perquè tothom comença a tenir ganes de què el femení també es vegi més a tot arreu. També per falta de pressupost. Això és el més important: els diners ho mouen tot i, si no hi ha diners que puguin anar enfocats al femení, no tirarem endavant. Pot ser també per falta de mitjans, per falta de solucions per intentar combatre amb això. Fa res, ho hem vist en el futbol, que va fer un pas molt gran cap endavant. Un cop es faci, que es mantingui i vagi a més, que no vagi disminuint.

L'any que ve acabaràs Magisteri. Confies que aviat no sigui necessari haver de treballar i poder viure només de l'hoquei?
A mi m'agradaria viure de l'hoquei, és el que tot esportista voldria. No ens enganyarem, és molt millor treballar jugant a hoquei perquè fas el que t'agrada. Quan acabi la carrera l'any que ve m'agradarà treballar de mestra, però ja és diferent. Tant de bo en un futur poder-m'hi dedicar i que sigui la meva feina. Totes les esportistes dones que fan aquest esport estudien o treballen a part.

Vas començar a estudiar la carrera com si fos un pla B?
No, per a mi era el pla A. Vaig fer batxillerat, la selectivitat i em vaig ficar a estudiar la carrera perquè m'agradava. Si no hagués sigut aquesta, hauria sigut una altra, però perquè m'agradava i sabia que volia formar-me com a persona, com a estudiant, però en un futur treballar. Perquè sabia que l'hoquei estaria allà, i si algun dia puc guanyar-me la vida de l'hoquei és un a més a més que tindré una cosa i l'altra.

"Els diners ho mouen tot i, si no hi ha diners que puguin anar enfocats a l'esport femení, no tirarem endavant"

Per acabar, explica'm l'experiència com a doble a la sèrie de TV3 Les de l'hoquei.
Va ser una experiència genial. Era dur perquè estaves tot el dia allà, morint-te de fred perquè es va gravar al gener i febrer, és a dir, durant l'hivern. Estaves allà una mica a l'expectativa. Sorties molt poques vegades a gravar. Va ser una experiència guai, veure una cosa que sé que en un futur no m'hi dedicaré perquè a mi tot el que és això de gravar sèries o pel·lícules no m'agrada. Però fer-ho i més en una sèrie que era d'hoquei, em va agradar bastant.