El 12 de març de 2020 començaven les mesures restrictives a causa de la Covid-19. Llavors encara no ho sabíem, però el tancament de la Conca d’Òdena era el preludi de tres mesos tancats a casa per culpa d’una pandèmia mundial que al febrer de l’any passat encara vèiem llunyana.

Aquest 2020 ha estat un gran maldecap per a tothom, però especialment per a Alba Vergés Bosch (Igualada, 1978), que com a consellera de Salut de la Generalitat de Catalunya ha hagut de gestionar el sistema sanitari del país durant aquests mesos tan incerts. Ara, amb la formació del nou govern d’Aragonès, semblava que Vergés s’apartava del focus principal de la política, però la setmana passada saltava la sorpresa a la Mesa del Parlament: Alba Vergés passava a ser la nova vicepresidenta primera. En conversa amb el Diari de Barcelona, fa un repàs a la gestió de la pandèmia i a la situació política del país.  

Què la va motivar a agafar el càrrec de vicepresidenta primera?
Passada una etapa tan “bèstia” de Salut, tornar al Parlament per a mi és important. Jo ja vinc del Parlament, per tant ja sé el que és. Em crec la casa, sé que és la casa de la sobirania del poble, que som representants de la ciutadania, i poder-ho fer des de la posició de vicepresidència primera per a mi és com poder ajudar encara més en tot el que es necessiti després d'aquests tres anys molt complicats políticament. Han sigut tres anys marcats per la repressió i, al final, la nostra resposta ha de ser avançar, continuar i no quedar-nos aturats.

Aquesta Mesa del Parlament liderada per Laura Borràs, però també la de la passada legislatura amb Roger Torrent al capdavant han destacat per mantenir un perfil dur i contundent en les seves intervencions contra l’extrema dreta. Seguirà vostè aquesta línia?
Crec que l’extrema dreta a vegades es disfressa molt bé i s’aprofita de situacions socials complicades per fer forat als Parlaments —en aquest cas, a Catalunya— i nosaltres l’hem de poder combatre amb arguments i tallant, sobretot, els seus discursos si són en aquest cas xenòfobs i discriminatoris. És la nostra obligació. Evidentment, no deixarem de fer-ho.

Com ha viscut el procés de negociació per aconseguir un acord per la presidència de la Generalitat? En algun moment va témer per unes noves eleccions?
Era una possibilitat que sempre hi era i que jo defensava fermament que no podia ser, que hi havia d’haver govern. Un cop hi va haver les eleccions aquell 14 de febrer, el país necessita un govern en plenes funcions. Ha d’aspirar-hi qualsevol persona que vegi la feina que hi ha en un govern i, sobretot, en una situació complicada com l’actual. No només per la pandèmia, sinó també per les conseqüències d’aquesta pandèmia i tots els reptes que tenim. 

"L’extrema dreta a vegades es disfressa molt bé i s’aprofita de situacions socials complicades per fer forat als Parlaments i nosaltres l’hem de poder combatre amb arguments i tallant, sobretot, els seus discursos xenòfobs i discriminatoris"

Com es van viure els primers moments quan es van plantejar prendre mesures per a la Covid-19?
Vam anar tots a una. La veritat és que Interior i Salut ja feia dies que treballàvem perquè havíem actualitzat el Pla d’emergències de malalties transmissibles emergents, i ja treballàvem amb totes les possibilitats i tot el que havíem de fer. Ho vam plantejar a Interior i ells es van disposar a muntar tot el dispositiu que calgués perquè nosaltres, com a autoritat sanitària, els estàvem dient que creiem que allò era necessari. Per tant, no hi va haver cap problema, i quan ho vam elevar al Govern, la resposta va ser la mateixa: “Si es creu que és necessari, doncs endavant”. I tots a una.

Com va viure el tancament de la Conca d’Òdena?
Doncs, hi ha una cosa que no l’he explicat gaire, que és que la meva família no ho sabia. No ho sabien els meus pares i no ho sabia el meu marit. Jo la veritat és que ja feia uns dies que m’enduia maleta, però perquè acabàvem tan tard, que sempre pensava, per si de cas m’hi he de quedar. Per tant, va ser una decisió presa que la vaig explicar en el mateix moment. Els vaig dir “surto en roda de premsa, sobretot, mireu-vos-la”.

Per tant, ells també se’n van assabentar per la televisió, com la resta d’igualadins i ciutadans de la Conca?
Sí, després els vaig trucar de seguida, però sí. He de dir també que unes hores abans hi van començar a haver moviments de furgonetes i com que el dia abans havíem tancat també les escoles de la Conca d’Òdena (havíem sortit en roda de premsa des del Departament de Salut) ja molta gent deia “aquí està passant alguna cosa”. També havia rebut algun missatge que tampoc havia pogut contestar perquè tampoc tenia el temps per poder-lo contestar. La família no ho sabia, no ho sabia ningú, però la gent veia moviments allà.

Estava la Generalitat i, més concretament, el Departament de Salut preparat per fer front a una epidèmia? Hi havia algun tipus de pla o protocol preparat?
Jo crec que ningú al món estava preparat per a una pandèmia d'aquestes característiques i d’aquest volum. Però nosaltres, al mes de gener inicis de febrer vam mirar, veient el que estava passant a Wuhan però encara amb la sensació que allò era molt lluny, quina eina hi havia a govern de gestió de casos com aquests. Com que hi havia hagut l’episodi de la Grip A uns anys abans, a causa d’això es va fer aquest Procicat, aquest pla d’emergències. Però aquest pla i la seva redacció estava molt encarada només a la grip, no sabíem davant de què ens trobàvem. Per tant, vam estar modificant-lo i fent-lo general, establint quines són les persones i grups que han de treballar, quins són els nivells d’alerta… Això ho vam passar a revisió i el vam activar primer en una fase prèvia i després ja en fase d’alerta. I tot això abans de tenir casos, ja ho vam començar a preparar.

"Hem hagut de firmar resolucions, anar a jutjats, signar a la nit, dissabtes i diumenges, parar enmig d’una carretera per firmar una cosa abans de tal hora perquè s’ha de publicar al DOG"

Amb quant de temps de marge ho vau començar a preparar?
Doncs amb poques setmanes, perquè al final estem parlant que aquest virus el coneixem el gener del 2020. Crec recordar que la Xina posa el genoma a disposició de tothom el 10 de gener del 2020, i estem parlant que nosaltres tenim el primer cas el 25 de febrer. Per tant, tot això eren molt poques setmanes de diferència en les quals tot el món estava mirant què passava.

Com es van anar prenent les decisions?
En el marc del Procicat això estava molt establert. El Procicat és l’únic pla d’emergències que té Catalunya amb dos caps. Normalment tots els plans d’emergència pengen del departament d’Interior, però aquest és l’únic que està treballat amb una doble figura: conseller d’Interior —en aquest cas, primer Miquel Buch i després Miquel Sàmper— i la consellera de Salut. D'acord amb aquest pla d’emergències anàvem desplegant totes les decisions. Dins el Procicat i en les reunions de consell tècnic hi ha representació de molts departaments de la Generalitat de Catalunya, però també de la Creu Roja i el món local i, evidentment, molts experts amb els quals treballàvem des de Salut. 

Van ser fàcils d’aplicar, en el sentit més burocràtic, les decisions?
Res ha sigut fàcil. Primer perquè et trobaves davant d’alguna cosa totalment desconeguda, no hi havia un full d’instruccions. Per tant, prenies les decisions que t’aconsellaven els experts i els teus tècnics de salut que creies que eren les més adequades i que trobaven el millor equilibri, però la certesa absoluta no la tens mai. I segon, que hi ha hagut totes les passes i procediments. Hem hagut de firmar resolucions, anar a jutjats, signar a la nit, dissabtes i diumenges, parar enmig d’una carretera per firmar una cosa abans de tal hora perquè s’ha de publicar al DOG o perquè l’has d’entrar al jutjat perquè es ratifiqui aquestes decisions que afecten drets fonamentals... Hi ha hagut molta gestió difícil, i s’ha fet tota. Aquí llenço un missatge molt clar: més enllà d’allò visible —tots els professionals sanitaris que han estat atenent la gent— també hi ha molts altres professionals (també dins el Govern, com els departaments jurídics dels departaments) que han estat treballant de dilluns a diumenge durant molts mesos sense parar.

Com va ser la relació amb el govern espanyol i el Ministeri de Sanitat?
També amb diferents fases. Tant el ministre Illa com jo sabíem on era cadascú. Cadascú amb les seves competències i els dos davant d’una situació que no coneixíem. En l’àmbit tècnic, Ministeri i Departament de Salut també es van entendre bé en tot allò que significava afrontar el fet desconegut. Però una altra cosa va ser quan vam entrar en les fases de desconfinament. Durant aquelles setmanes la sensació era d’haver de demanar permís i haver de passar informes i més informes al Ministeri per canviar de fase. Jo alguna vegada vaig utilitzar la expressió que semblava com un Operación Triunfo, de “a veure qui passa a la següent fase”. També vaig dir alguna vegada que “nosaltres no treballem per al Ministeri, nosaltres treballem per a la gent”. Evidentment, volíem prendre la millor decisió per la gent, no és que estiguéssim volent fer les coses gaire diferents, però sí sense aquesta tutela i amb aquesta manera de fer com si treballéssim per al Ministeri. 

Vist amb perspectiva hauria fet alguna cosa diferent?
La perspectiva et dona això, perspectiva. I la perspectiva et dona coneixement, veus i coneixes coses que abans no coneixies. No és tant els errors en les decisions. Per exemple, si nosaltres ara haguéssim de decidir, potser ara no tancaríem les escoles. Això vol dir que era una mala decisió? Doncs no, perquè la va prendre tot el món igual precisament perquè les escoles són font de contagi i transmissió de moltes de les malalties, entre les quals, la mateixa grip. Tot feia pensar que, davant allò "no conegut", per parar i veure què passa, era una mesura que s’havia de prendre, i s’havia de prendre amb urgència. Després, quan vas coneixent més com és aquesta transmissió, nosaltres hem tingut l’objectiu clar que els nens i nenes i els joves del nostre país poguessin continuar amb la seva educació, que això és bàsic i cabdal, i que havíem d’obrir les escoles i mantenir-les obertes tot el curs. I aquí vam esmerçar molts esforços des de Salut, també amb Educació, evidentment.

"Més enllà d’allò visible —tots els professionals sanitaris que han estat atenent la gent— també hi ha molts altres professionals (també dins el Govern, com els departaments jurídics dels departaments) que han estat treballant de dilluns a diumenge durant molts mesos sense parar"

El nou conseller de Salut és el Dr. Argimon, d’un perfil més tècnic. Creu que és una decisió encertada o calen consellers amb un perfil polític i amb una mirada més àmplia?
En aquest cas, el Dr. Argimon també s’ocupava de la direcció des de la Secretaria de Salut Pública, que és la part de la direcció del Departament de Salut. Per tant, ja no és només una figura tècnica. Jo defenso la política en general i crec que hi ha diferència entre gestionar i governar, i que s’han de fer les dues coses. Per gestionar hi ha molts bons professionals, hi ha molts bons gestors que han d’estar dins el sector públic, evidentment, però hi ha coses que van més enllà, com és governar amb aquesta mirada de l’interès general, de pensar en tota la ciutadania i no només en el sector. Aquesta part política crec que s’ha de posar molt en valor. Cadascú té el seu paper en una pandèmia. El paper dels professionals de la salut és indiscutible, i també és molt divers. Des d’aquells professionals que estan “a peu de llit”, els que atenen en un taulell de l’atenció primària, els que estan a dins una consulta com a metge, metgessa, infermer… des de la primària als que estan a diferents centres. Però també aquells que gestionen i organitzen, i que estan fent possible que aquests també puguin treballar. I cadascú té el seu paper. I hi ha papers tècnics i papers polítics, i no és ni millor ni pitjor un que l’altre. Hi han de ser tots. Però els polítics també hi han de ser, evidentment.

Creu que seguirà amb les pautes que vostès tenien marcades per al futur de la sanitat a Catalunya?
Nosaltres hem hagut de fer front a una pandèmia venint d’una legislatura que havia començat políticament molt estranya, però sense una pandèmia. Per tant, teníem clares les prioritats. Però quan et trobes amb una pandèmia d’aquestes característiques l’afrontes amb "curt terminisme" i només pensant en això, en com fas front a la Covid-19, però també amb què passa després de la Covid-19 i què li passa al mateix sistema de salut després de la Covid-19. Com et prepares per a això? Doncs precisament enfortint l’atenció primària. Aquesta mirada de no només “jo estic aquí per la pandèmia i prou”, sinó al revés. Si la part dolenta de la pandèmia l’hem hagut d’assumir —i no ens quedava una altra—, que d’aquesta pandèmia en surti un sistema de salut més fort per afrontar els reptes que tindrem, que en són molts. Hi ha ara una cinquena onada en aquesta pandèmia que és una onada de salut mental, i això està claríssim. Com la gent jove se'n surt d’aquesta epidèmia marcarà com nosaltres construïm aquesta societat de futur, i crec que tot això ho teníem absolutament clar. Hi ha reptes que hi són. No perquè deixis la conselleria deixen d’existir els reptes. Per tant, el que espero i que crec que serà així amb el govern liderat pel president Aragonès és que es faci front a aquests reptes. En això crec que insistirem de totes bandes, tant del Parlament com des de la ciutadania i des del mateix sistema de salut. I, evidentment, des del mateix Govern de la Generalitat també ho hauran de fer.