Álex Cano (Barcelona, 1988) és defensa i actual capità del CE Europa. Ja fa setze temporades que forma part del conjunt escapulat i aposta per la seva continuïtat al club tot i tenir 36 anys. Compagina una de les seves passions, el futbol, amb la feina de comptable a un hospital de Barcelona i assegura estar “encantat de la vida en aquest club.” 

Els de Gràcia estan competint en la Copa Catalunya i en la Copa del Rei, on aviat s'enfrontaran amb un equip de primera com Las Palmas.

Aquesta temporada no veu aconseguir la victòria fins a la tercera jornada. Com a capità i veterà de l’equip, com vas gestionar aquest moment de “crisi”?
Al final, les temporades mai són iguals. Hi ha vegades que comences guanyant i després no acabes bé, i al revés. És important, quan arriben els mals resultats, mantenir la calma i continuar treballant de la mateixa manera. No canviar res, perquè si canvies la teva forma d’entendre com estar més a prop de la victòria, és quan no sabem ben bé cap a on va l’equip. A la tercera jornada vam guanyar i vam aconseguir l'estabilitat que tenim ara. Estem a una posició tranquil·la a la classificació i esperant gaudir, també, del partit de la Copa del Rei que juguem la setmana vinent.

Quines expectatives teniu per al partit de la Copa del Rei, i per la resta de la competició?
Sabem que és un partit molt difícil perquè és contra un equip de primera divisió, però l’afrontem amb la confiança que jugant a casa som molt forts. Vam aconseguir eliminar l’Albacete Balompié, que és de Segona Divisió i, per què no? Somiem guanyar el Las Palmas. Serà difícil, però tenim les nostres opcions. L’equip sap que pot guanyar i, per tant, la confiança amb nosaltres mateixos és important. 

Al partit de la setmana passada contra el líder la classificació, el CE Sabadell, veu començar perdent i després els vau robar la victòria aconseguint un empat. Això us ha aportat confiança de cara al partit de Copa?
Sí. Jugar contra un líder al seu camp i no perdre sempre és un bon resultat. Encara que dissabte tenim un altre partit de lliga previ al de la Copa, també és important aconseguir la victòria per mantenir aquesta confiança i no arribar angoixats amb els resultats de La Lliga. En jugar a casa aquests dos partits, l’afició serà important. 

Us hauria agradat tenir un altre rival una mica més potent, com ara l’Atlètic de Madrid?
Per nom, sí. L’Atlètic de Madrid era el que més volíem. Sevilla o Betis també ens hauria agradat. El que passa és que, per altra banda, si et toca un equip de la zona baixa com és en el nostre cas, et dona una mica més d’opcions per somiar en classificar-se. Aquesta és la part positiva: si ens surt un partit rodó, podríem acabar passant de fase.

Parlant de la importància de jugar al Nou Sardenya amb el suport de l’afició, de cara a reprendre el derbi contra en CE Sant Andreu, a porta tancada, com afronteu la situació?
Serà un partit una mica estrany, encara que fa uns anys, amb la covid, jugar sense públic era normal. És un derbi, el partit més especial de la temporada. Venim d’anar perdent 3-5 en el moment en què va caure la tanca, i en els 43 minuts que resten, intentarem capgirar el marcador, però sense el suport de la nostra gent. Sempre ens ajuden molt. Igualment, serà un partit molt vibrant i emocionant, quedant encara tota la segona part. Si aconseguíssim marcar un gol aviat, podríem donar-li la volta. 

"Intentarem capgirar el marcador contra el Sant Andreu, però sense el suport de la nostra gent"

El capità del Sant Andreu, Alberto García va assegurar en una entrevista que la sensació que tenien dins del camp durant el derbi era que us podrien haver fet molt més mal. Teníeu la mateixa sensació?
Era un partit una mica boig. Marcar 8 gols entre els dos equips en 45 minuts no és l’habitual. Podria haver sigut que la segona part hagués estat encara més boja, però clar, cap a quina banda? Nosaltres vam marcar tres gols a la primera part i vam fer un pal. Ells ens en van marcar 5, i nosaltres podríem haver marcat algun més. Era una segona part completament oberta. Ens podrien haver fet el mateix mal que nosaltres a ells. Ningú sap que hagués passat. Els derbis són molt oberts. 

Ara que sembla que es reivindica aquest futbol de barri, com a futbol real que està allunyat de tots els interessos econòmics, heu notat que ha crescut molt aquesta intensitat en les aficions? Encara consideres que l’Europa és un club de barri?
Sí, el tema és que cada vegada va creixent més, llavors clar, és un equip de barri, però un equip de barri gran. Ens allunyem una mica del que és el futbol d’elit, el Barça i tal, en què els jugadors són completament inaccessibles. Que per poder parlar amb ells necessites demanar quatre instàncies al govern. Amb nosaltres és diferent: els aficionats poden estar amb els jugadors fent la prèvia del partit al bar de la Xus, que és el bar del camp, els nens salten quan acaba el partit al camp a fer-se fotos amb nosaltres o el que vulguin. 

Veient que l’any passat us va anar molt bé, hi ha hagut molts canvis a l’equip. Com us ha afectat això? Arriba a ser frustrant no poder retenir alguns jugadors en ser un equip de barri?
Això és com sempre. Nosaltres, per exemple, si volem fixar a un jugador d’una categoria inferior, ho tenim més fàcil perquè al final sempre és així: el que està a dalt pesca al que està a baix. És normal que a nosaltres, en un any molt bo, ens pesquin tots els jugadors que han destacat. Per desgràcia ha passat ja moltes vegades i sempre costa començar, fer un equip pràcticament nou. Al final he continuat jo, que porto setze temporades amb algun company més, però hi ha hagut moltíssima rotació. Estem una mica acostumats, amb tots els equips, a que quan els jugadors destaquen, no tenim aquesta capacitat econòmica per retenir-los.

"Quan els jugadors destaquen, no tenim aquesta capacitat econòmica per retenir-los"

A més, aquesta nova temporada heu tingut dos nous entrenadors. Com ha estat la rebuda d’aquests per part de l’equip?
Bé, perquè per exemple, l’Aday, que és l’entrenador d’aquesta temporada, el coneixíem perquè estava al cos tècnic del filial l’any anterior, llavors teníem aquesta facilitat a escala personal amb ell, amb el tracte… I això sempre ajuda. Quan hi ha algú que no coneixes de res, costa una mica més fer-se amb el grup. Al final l’Europa també és un club on hi ha molta tranquil·litat en tots els estaments: amb la directiva, amb l’afició, amb els jugadors… Això també ajuda a fer que no hi hagi aquests nervis o aquest neguit. Aquí sempre és com una bassa d’oli, tot va rutllant.

Àlex Cano i els seus companys d’equip celebrant el gol de l’empat contra l’Espanyol. Foto: Àlex Martínez.

També volíem parlar d’una polèmica del mes passat que va esquitxar l’Europa. La consellera de Vox a Terrassa, Alicia Tomás, va titllar erròniament de “dos homes amb barba que es consideren dona” a Àlex i Nil, dos futbolistes en transició del filial femení del club. Quina és la teva opinió respecte a aquestes afirmacions i quina és la postura del club en aquests casos? 
Això et demostra que la gent parla sense tenir ni idea de la realitat i, a més, es permeten el luxe de treure uns titulars simplement per quedar bé amb els seus i sense saber el mal que poden fer a determinades persones. L’Europa sempre ha estat un club que s’ha posicionat amb el lema del “Diem No”, en contra de l’homofòbia, del racisme, del masclisme… Aquest fet, al final, no deixa de ser anecdòtic perquè tampoc interessa gaire el que digui certs polítics. Aquí intentem transmetre que tots som iguals, que ens hem de respectar, i que ningú queda fora de la societat en qualsevol dels valors que defensem.

S’hauria de canviar el reglament de la Federació Catalana de Futbol?
Ells són unes noies en transició a nois, i si no se’ls permet jugar amb nois, llavors que juguin amb les noies. Què fan? No juguen? Al final tampoc ens hem de ficar en si han de jugar amb uns o amb altres, que juguin on vulguin i on els deixin. Que cadascú respecti, perquè, al final, els afectats són els que ho pateixen.

“Els jugadors del primer equip som el mirall de referència”

Al març de l’any que ve faràs 37 anys. Podria ser que aquesta fos la teva última temporada?
No. Crec, i espero que no, perquè em trobo molt bé. Jugo pràcticament els 90 minuts del partit i em trobo en molt bona forma. Ja no només això, sinó quant a il·lusió. Continua sent la mateixa que el primer dia, i és un dels motius pels quals continuo cada temporada. Sempre ho dic en acabar les temporades: continuaré jugant sempre que l’Europa em vulgui. Ells saben que fins que el club vulgui que continuï, hi seré. Per aquesta part, crec que encara em queda corda.

Quin ha estat el teu moment més feliç a l’Europa?
Possiblement, si m’haig de quedar amb un, sigui el dia de l’ascens, quan vam pujar a Segona Federació B fa quatre temporades, perquè era una fita que havia buscat durant tretze temporades. Em va costar molt aconseguir-ho, però a força d'insistir i de no llençar la tovallola, em va arribar. A vegades, quan una persona està uns dos, tres anys aconseguir els seus objectius i no ho pot, ho deixa. A mi em va costar tretze anys, persistint i, per capficat, ho vaig aconseguir.

Com a capità de l’Europa i referent dins del club, quins valors intentes transmetre?
Ser capità de l’Europa és una responsabilitat perquè ets el mirall de moltíssims nens. Tenim moltíssim futbol base, que venen a veure’ns cada partit, que estan a sobre nostre, que molts d’ells són de l’Europa. No són del Barça, ni del Madrid, ni de l’Espanyol. Els jugadors del primer equip som el mirall de referència de tots aquests nanos que somien algun dia estar al primer equip. De fet, hi ha diversos companys que, quan eren petits, eren jugadors de l’escola de l’Europa i me'n recordo d’ells. Saltaven al camp amb nosaltres i ens fèiem la foto, i per això tinc fotos de companys que ara juguen amb mi. Per mi és una responsabilitat sempre intentar tenir una bona imatge i inculcar tots els valors que, des de l’esport, hem de defensar.