Aroa Hernández és tècnica sociosanitària i treballa com a auxiliar d’atenció a la dependència. Ella i les seves companyes de feina s’encarreguen de cuidar els altres, aixecant dia rere dia el pes de persones ancianes dependents. Atén a quatre o cinc persones diàriament en tasques que van des de la neteja personal fins a la compra i gaudeix de la seva feina.

No obstant això, Hernández treballa per a una empresa subcontractada per l’administració, amb un contracte parcial que cobreix només una part de les hores que treballa. La resta les fa sense cotització ni drets. La seva situació —ja abans de la pandèmia de la Covid-19— exemplifica la precarietat del mercat laboral espanyol: es creu en la subcontractació, la parcialitat no desitjada i l’alta feminització en les tasques de cura.

L’estat espanyol és altament desigual. Segons l’informe Essencials d’Oxfam Intermón, abans de l’arribada de la pandèmia, el país ja ocupava la sisena posició en desigualtat d’ingressos dins de la Unió Europea. Una desigualtat que ve molt determinada per un mercat laboral altament precaritzat. “La precarietat laboral s’explica perquè a Espanya hi ha nivells molt elevats de temporalitat, parcialitat i d’ús de la subcontractació”, apunta Alex Prats, responsable de desigualtat de l’ONG.

De fet, Espanya és el tercer país europeu amb una taxa més alta de pobresa laboral. No perquè els treballadors i treballadores cobrin poc per cada hora treballada; sinó perquè unes pèssimes condicions laborals els porten a treballar menys hores de les que voldrien, podrien i necessitarien per tenir uns ingressos dignes o bé perquè pateixen entrades i sortides constants de la feina.

Parcialitat crònica

En aquest sentit, l’estat espanyol té la taxa de temporalitat —la proporció de contractes temporals sobre el total de contractes del país— més alta de la Unió Europea: un 35,5 %, pràcticament el doble de la mitjana comunitària. A més, “un dels col·lectius que hem estat aplaudint al llarg de la pandèmia, els infermers i les infermeres, especialment aquells que es troben entre els 24 i 35 anys, estan patint una taxa de temporalitat del 80 %, que és extremadament elevada”, afegeix Prats.

Pel que fa a la parcialitat no desitjada, és a dir, les persones que han de treballar a temps parcial quan voldrien treballar a jornada a completa, 5,5 milions de persones en són víctimes a l’Estat, segons l’Organització Internacional del Treball. Una altra pràctica que contribueix a la precarització és la subcontractació —quan una empresa en contracta una altra per dur a terme una activitat concreta—, que sovint és utilitzada com a mecanisme de reducció dels costos salarials.

Aroa Hernández Matilla. Font: Oxfam Intermón

Ara bé, segons Prats, l’origen d’aquest problema és històric. L’estat espanyol té una estructura econòmica basada en uns sectors d’activitat, com l’hostaleria, el turisme o la construcció, que generen molts llocs de treball, però que estan caracteritzats per una alta temporalitat en comparació a altres feines com la tecnologia i la indústria. En definitiva, són llocs de treball en què una alta temporalitat o una gran rotació no incideix en pitjors resultats i en què reduir costos salarials pot ser una estratègia competitiva.

“Aquesta problemàtica que ve d’anys enrere no es podrà resoldre en dos dies. A més, a això s’hi ha de sumar que no s’han pres les mesures suficients per combatre la parcialitat, la temporalitat o la subcontractació, ni tampoc les figures dels falsos autònoms”.

I va arribar el coronavirus

Amb l’arribada de la pandèmia, durant la qual s’ha posat el focus en la cura i el benestar de les persones, treballadores com Aroa no s’han aturat mentre tota la resta parava. “Aquest personal, denominat essencial, com el personal sanitari, les treballadores de la llar, els repartidors i repartidores, els auxiliars de geriatries o els caixers i caixeres de supermercat, que han continuat treballant durant la Covid i ens han sostingut, van entrar a la crisi amb un alt nivell de precarietat i sortiran amb la mateixa precarietat”, subratlla el responsable de desigualtat d’Oxfam Intermón. “Els aplaudiments estan molt bé, però no serveixen per a gaire cosa”, etziba.

Aroa Hernández Matilla. Font: Oxfam Intermón

La pandèmia ha donat pas a una profunda crisi econòmica: segons estimacions d’Oxfam Intermón, més de 700.000 persones podrien veure’s en una situació de pobresa a l’Estat. “L’anterior crisi va conduir a la retallada de salaris i a empitjorar les condicions laborals. No podem tornar a cometre els errors del passat”, reivindica Prats. Des d’Oxfam reclamen la necessitat de sortir de la crisi garantint la dignitat de les persones treballadores, especialment d'aquelles que han estat indispensables durant la pandèmia.

“El que pensem que és molt paradoxal, per no dir vergonyós, és que estem en un model econòmic, polític i social que tradicionalment ha deixat al marge feines com infermers i infermeres, metges i metgesses, professors i professores, auxiliars de residències... i paradoxalment hem de recórrer a aquests col·lectius en els moments més crítics”, considera Prats.

En aquest sentit, des de l'entitat se subratlla la necessitat d’evolucionar cap a una societat “que replantegi els seus valors i que deixi de posar en el centre l’acumulació de la riquesa i del capital o el consum sense sentit i que evolucioni cap a un model més equitatiu, més sostenible i que posi al centre allò que és el més important: el benestar de les persones”.

I ara què?

Des de l’ONG proposen una bateria de mesures orientades a reduir la parcialitat, la temporalitat, a combatre els falsos autònoms i a reduir l’ús fraudulent de la subcontractació. En definitiva, a millorar la situació precària en la qual es troba sumit el mercat laboral espanyol. Així, demanen reforçar el poder de negociació de les persones treballadores, incrementar la corresponsabilitat de l’Estat en les cures, millorar la cobertura legal de les treballadores de la llar, facilitar l’accés de les persones migrants a feines amb condicions dignes i augmentar els impostos a les persones que més guanyen.

“Sabem que el govern actual, la coalició de PSOE i Podemos, té algunes de les demandes que exigim a la seva agenda, però de moment no les han portat a terme. Una cosa és la retòrica, però el que cal és passar-ho a la realitat, perquè es tradueixin dins la societat”, destaca Prats. Ara bé, “si no és aquest govern qui ho porta a terme, no sé quin serà”.

Les treballadores com Aroa ja es trobaven en una situació precària abans de la pandèmia i la Covid-19 encara els ho ha posat més difícil: la majoria de les seves companyes firmen contractes per 25 hores a la setmana i, tanmateix, quan els entreguen les plantilles setmanals amb el nombre de persones dependents a les quals han d’atendre, les seves jornades poden arribar a 40 hores a la setmana.

“Exigim que no quedi tot amb els aplaudiments d’aquests mesos, sinó que realment cal treballar des de les institucions per promoure canvis, que garanteixin un treball digne per a aquestes persones. Tot dependrà de les mesures que es prenguin”, conclou Prats.

Aroa Hernández Matilla. Font: Oxfam Intermón