A mitja entrevista li demano un vers o una cançó en kurd. I riu i, després d’una pausa de boca entreoberta, contesta: “Et diré només tres paraules, que són el símbol de la revolució de Rojava: ‘jin, jiyan, azadî’, que vol dir ‘dona, vida i llibertat’”. I somriu amb celles tristes, pestanyejant, mirant la càmera de l’ordinador. És el moment més dolç de la conversa, després de tant parlar de la guerra que desgasta la cultura kurda i que ara amenaça d’esfondrar tot el que havien aconseguit. Tres paraules que ho són tot.

Els fronts es multipliquen. Des de l'octubre de 2019, aquesta regió del nord-est de Síria pateix una ofensiva turca amb crims de guerra i una neteja ètnica que han denunciat diverses organitzacions. I si ara hi arribés el coronavirus hi hauria una nova crisi humanitària. De moment, però, no se n'ha pogut confirmar cap cas perquè a la zona tampoc no hi ha els equipaments per realitzar les proves. Com es pot fer front a la pandèmia sota les bombes i amb una manca evident de recursos? La periodista i traductora Amina Hussein (Qamislo, Kurdistan de Síria, 1986) ens parla de la situació d’angoixa col·lectiva que s'hi viu.

Segurament tens el cap a l’altre costat del mediterrani. Abans de tot, com estàs, com vius el confinament?
Ara mateix soc a Barcelona, i de fet havia preparat un viatge al Kurdistan per celebrar l’any nou kurd, el 21 de març, a casa! Però va començar tot, i em vaig quedar a la casa d’aquí tancada, tota sola.

I com empenys els dies? Enfeinada?
Sí, els matins treballo com a traductora, però també tinc temps de llegir i veure Netflix. Escric alguns reportatges, però costa trobar on publicar-los. Intento informar-me del que passa allà: trucades de telèfon cada dia.

La família?
Sí. En tinc mitja a Alemanya, on la situació és de confinament, semblant a aquí. L’altra meitat, al Kurdistan de Síria, on van començar una quarantena poc estricta el 23 de març. A més, és una zona delicada perquè no tenen ni els recursos ni les infraestructures necessàries: hi ha dotze respiradors per una població de cinc milions de persones... Si la pandèmia hi arriba serà una catàstrofe.



Si hi arriba... Aleshores encara no hi ha arribat?
No, a Rojava, la zona kurda del nord de Síria, no hi ha casos confirmats. Només n’hi ha a la capital, Damasc. [Encreua els dits.] Però esperem que no n’hi arribi cap!

Esperem-ho. Precisament i malgrat les recomanacions de l’ONU, el que sí que continuen són els bombardejos turcs sobre Rojava.
Sí, com se sap, l’octubre de l’any passat va començar una ofensiva turca, ocupant les ciutats frontereres de Serê Kaniyê i Girê Spî. També van intentar ocupar Tell Tamer, la ciutat estratègica a la carretera que uneix Alep i Damasc. I ara mateix les poblacions de la rodalia pateixen bombardejos gairebé cada nit.

Cada nit!?
Sí, en tradueixo les notícies. Cada nit hi ha morts i ferits. L’altre dia, una nena de sis anys. I no va aparèixer a cap diari. Tot i que no són bombardejos intensius com els primers dies, la gent es tanca a casa pel toc de queda, però alhora es veu forçada a fugir per salvar la vida.

Perquè no s’explica als diaris? És només pel coronavirus o sempre ha estat així?
Últimament el coronavirus eclipsa el que passa als conflictes d’arreu. Tampoc no es parla de la situació dels centenars de milers de refugiats a la frontera entre Turquia i Grècia. De fet el conflicte al Kurdistan va quedar oblidat, poc interessava després de la caiguda d’Estat Islàmic…

I l’octubre passat, quan tornes a la teva ciutat tretze anys després d’haver-ne marxat, comença l’atac turc...
Quan baixava de l’avió vaig pensar que hi havia un incendi, però quan vaig arribar a casa les notícies ja deien que ens estaven bombardejant. D’alguna manera m’ho esperava, perquè Erdogan [el president de Turquia] feia temps que amenaçava d’atacar, i ho va fer tot just quan Trump va retirar les tropes.

I t’hi vas quedar?
De fet ja tenia pensat estar-m’hi una temporada, però no sabia que treballaria en un tema que no només posava en perill la meva vida sinó també la de familiars i amics. No sabia què era la guerra perquè mai n’havia viscuda cap. Aquells dies van ser eterns: vint-i-quatre hores passaven com mesos.

Trontollava la teva ciutat…
Tothom qui coneixia estava en perill. A vegades no trobes paraules per descriure l’horror de veure familiars als carrers i només poder abraçar els teus nebots. L’únic que podia oferir, potser, era escriure i denunciar l’atac turc a aquelles poblacions frontereres, plenes de persones, de civils. No eren bases militars, sinó ciutats que acollien milers i milers de desplaçats d’altres parts de Síria. I quan van començar a bombardejar, ja no sabien on fugir.

Crueltat...
Deien que volien establir una zona segura perquè els refugiats sirians hi tornessin, però això no és cert. Turquia va dir el mateix per ocupar la ciutat Afrin l’any anterior, i ara Afrin és controlada pels antics mercenaris de l’ISIS que obliguen les dones a portar vestits negres. Tal com passava dins d’Estat Islàmic. Conec famílies kurdes, àrabs, cristianes refugiades a Turquia però cap d’elles no ha tornat a aquella zona, només els gihadistes i els seus familiars.

I, tenint en compte tot això, la Unió Europea, i específicament l'estat espanyol, continuen relacionant-se cordialment amb Turquia...
Sento molta ràbia. Angoixa. Angixa de veure com Turquia diu que ajuda Europa, arriba a acords amb països, envia material sanitari... Fa molta ràbia perquè és el mateix país que obliga a més de 300.000 persones a fugir de casa seva en menys d’una setmana i que ocupa el país veí. És una incoherència i penso que és tenir la cara molt dura. Sento dir-ho així, però fa fàstic.

Esperaves un posicionament internacional ferm?
La veritat és que no, perquè ningú no va fer res davant l’ocupació turca d’Afrin. S’han publicat vídeos d’una crueltat extrema, assassinant dones polítiques, civils, i mutilant-ne els cadàvers.

I cap reacció...
La secretària general del Partit del Futur sirià, Hevrin Khalaf, va ser assassinada a sang feda per milicians pro-turcs. La seva mare no va poder reconèixer el seu cos. A vegades penso que Turquia actua amb total impunitat.

Parles de dones, i precisament les milicianes kurdes van vèncer l’Estat Islàmic. Rojava s’escriu en femení...
Sí. Les dones han tingut un paper clau en la revolució, podríem dir feminista, de Rojava. Hi va haver una incorporació massiva de les dones al mercat laboral, i vam aconseguir un sistema de co-presidència: una dona i un home ocupen tots els càrrecs, començant per les assemblees de barri i casals populars, administració...

Un model molt més feminista que aquí, per exemple...
La dona ha aconseguit tenir presència en tots els àmbits, des de l’educatiu fins al militar. Després d’Israel, teníem el primer exèrcit de dones de l’Orient mitjà. Tot això xoca frontalment amb el pensament conservador d’Erdogan, i per això vol acabar amb el model de Rojava. Però això ha canviat totalment.

Dones del kurdistan sirià protestant en fila pels atacs turcs. Font: Woman Defend Rojava.

Sempre ha estat així, per tu? Com s'arriba a normalitzar la guerra?
Quan tenia set anys em van castigar tres dies sense anar a classe perquè vaig escriure, en un llibre d’escola, que els kurds aconseguiríem el nostre país. Més de mig milió de kurds no teníem nacionalitat, a Síria. És una desgràcia que els màrtirs formin part de la rutina diària, i que la guerra sigui l’única forma d’aconseguir drets. Des de petita només he volgut gaudir de la pròpia llengua i de la meva cultura.

Parla’ns d’aquesta cultura. Parla’ns de la teva antiga casa.
És una cultura molt rica i ancestral. I encara ho és més perquè està dividida en quatre països: cada cultura kurda, la de Síria, la de Turquia, la d’Iraq o la d’Iran, té les seves particularitats. Hi ha poetes kurds que escriuen en turc, àrab o persa. I les cançons kurdes es canten també en altres llengües.

I les festes?
Tenim una espècie de Sant Joan, però sense petards. És la festa més bonica, l’any nou kurd. Les famílies viatgen als pobles i la nit del 20 de març surten al camp, amb els vestits tradicionals, i fan fogueres i la gent salta i balla, i ho celebren durant tot el dia següent.


Membres del PPK (Partit de Treballadors del Kurdistan) plantant arbres. Font: Rojava Azadî Madrid.

I l'heu poguda celebrar sempre, aquesta festa?
Sovint hi havia problemes, perquè les celebracions no eren festivitats oficials. Per això als noranta hi havia reivindicacions com la d’un jove kurd que es va auto-immolar a Damasc. Per no parlar de la llengua: teníem prohibit el kurd. A casa meva fèiem classes clandestines amb nens de la zona i escoltàvem cançons en cintes de casset.

I encara te'n deus saber alguna. Que podries dir un vers o una cançó, en kurd?
Una cançó no. Però et diré només tres paraules, que són el símbol de la revolució de Rojava: ‘Jin, jiyan, azadî’, que vol dir ‘Dona, vida i llibertat’.

Tres paraules que ho són tot. Per cert, Amina, vols afegir alguna cosa, abans de passar a una part diferent l’entrevista?
Bé, només que, encara que el coronavirus ens estigui afectant, no oblidem la gent que pateix, siguin kurds o no. De tant en tant podríem parlar dels refugiats, per no oblidar-nos-en. I així posar-nos una mica en la seva pell. Perquè ells volen que la seva veu arribi a algú, als governs, a la gent. I sovint són oblidats, amb el pas del temps.

Davant del mirall, Amina Hussein diu petites frases demolidores: sense pretendre-ho, demostra que ­­ha hagut de lluitar-ho tot per a aconseguir-ho. Ningú dubta que el mirall la reflecteix a ella.

Té moltes paraules per donar. 'Només una...?', diu l’Amina, i somriu mirant enlaire. Pensa de pressa, qui sap en quina llengua, i respon en català. Una paraula pot mostrar il·lusions i ideals? I tres? Somriu i escull cadascuna de les paraules, en el moment precís, amb sinceritat i intel·ligència.