Andrea Pellejero és una integrant del Col·lectiu teatral Las Huecas. Ve de Logronyo, on va començar a cultivar el somni d'actriu. De petita estava constantment en contacte amb la interpretació. Sovint actuava sola davant de familiars, o agafava textos teatrals de la biblioteca per dirigir-los ella mateixa. De jove es va apuntar a una escola amateur d'actuació. No va ser fins als 17 anys que va poder traslladar-se a Valladolid per fer-ne un curset oficial. Amb la majoria d'edat va volar a Barcelona per fer el grau d'Interpretació a l'Institut del Teatre (IT). Per a ella actuar és una forma de viure.

A l'IT va conèixer la Júlia Barbany, la Núria Corominas i l'Esmeralda Colette, amb qui va construir una forta amistat. La part acadèmica de la formació no era suficient per a elles. Amb una motivació i energia desbordants, tenien ganes d'anar molt més enllà i d'explorar juntes per formar una companyia. A partir d'aquest moment van crear Las Huecas, amb qui la Laura diu haver crescut molt.

Recentment Las Huecas han guanyat fama amb Aquelles que no han de morir que va ser representada al Teatre Lliure. Es tracta d'una peça innovadora sobre el negoci de la mort i la privatització d'aquest fet natural. A l'escenari del Lliure, el col·lectiu va cridar ràpidament l'atenció de la crítica i del públic. Pocs dies després, les quatre actrius emplenaven les sales de La Beckett amb l'obra De l'amistat, amb una posada en escena que desperta els sentits més amagats de l'imaginari.

Pellejero ha explicat al Diari de Barcelona els orígens i el procés de creació d'aquest projecte.

Quin ha sigut el vostre major impuls per fer una obra sobre l'amistat?
Abans de l'obra De l'amistat, en vam fer una altra que es diu Aquelles que no han de morir al Teatre Lliure. És una obra que va sobre la mort i el dol. En el procés de construcció ens vam fixar molt en qui ens acompanya a la vida, sobretot quan morim. Arran d'aquesta obra ens vam trobar amb un nou plantejament: volíem representar l'amor en una altra peça. Ens va semblar molt coherent sortir parlant de la mort per donar veu a l'amor. I, en una conversa ens vam adonar que l'amistat és una forma molt maca d'estimar. Així va néixer en molt poc temps De l'amistat. 

Per què heu decidit representar De l'amistat d'aquesta manera?
En Aquelles que no han de morir ja vam treballar la idea del desdoblament amb uns ninots de fusta que ens caracteritzaven. En aquesta última obra que hem presentat a la Beckett, es distingeix el doble com a via de descobriment del desconegut i del misteri. Teníem la intenció d'esbrinar de quina manera posar-se un mirall al davant ens ajuda a conèixer-nos a nosaltres mateixos. 

Després de portar-la a l'escenari, heu descobert res de vosaltres que desconeixíeu?
No crec que hi hagi hagut una revelació identitària a escala de grup, però a mi m'ha ajudat a posar el focus en les meves amistats, descobrir qui són, com m'hi relaciono, quins vincles tinc i com les cuido. No ha sigut un treball d'introspecció sinó una reflexió sobre les relacions que tenim i com les vivim. Simplement, hem parlat de nosaltres mateixes i de com ens relacionem, des d'un lloc fictici.

A l'obra, de quatre actrius passeu a ser-ne vuit, però totes idèntiques. Com heu trobat quatre altres artistes clavades a vosaltres?
Va ser per atzar, però les vam buscar sobretot per xarxes. Insistíem en el fet que fossin actrius. Algunes també venien de l'Institut del Teatre, encara que totes quatre ja havien fet interpretació prèviament.

Amb quina escena us ho heu passat millor a l'hora d'assajar?
La segona part de l'obra representa el deliri, la disfressa i el desert. A l'hora de muntar-la ens va ser molt difícil saber cap a on anàvem exactament. No en teníem una idea gaire clara a l'inici. A un moment donat vam posar una taula enmig de l'escenari i vam experimentar amb menjar de tota mena, i ens vam embolicar amb llençols i túniques. 

Per què portaveu aquesta roba en concret cadascuna de vosaltres?
Tota la roba l'ha dissenyada la Júlia Barbany juntament amb la seva mare, Montse Arimany, que és dissenyadora de moda. La van idear segons com ens vestim en el dia a dia nosaltres i com creiem que ens representa.

Que totes portéssiu Crocs, té una explicació concreta?
En acabar Aquelles que no han de morir ens vam posar a debatre sobre com hauria de ser la nostra pròxima peça. Després d'una llarga reunió en què la Júlia no va dir res, li vam preguntar en finalitzar què en pensava ella de tot plegat. Va contestar que només volia que aquest projecte es fes realitat si totes portaven Crocs a la representació. Vam esclatar de riure. Les Crocs són una marca de la casa, les portem en tot moment per a qualsevol cosa que fem. Tenim uns codis interns, i sense ells grinyolem. Aquest és un d'ells. 

Alguna anècdota que us hagi marcat en el procés de construcció?
Per muntar aquesta peça ens vam inspirar molt en un documental dels Beatles. Ens vam sentir identificades amb la manera amb la qual, sent amics, creen música junts. Ens vam passar molta estona obsessionada amb ells i vam començar a delirar en alguns assajos. Vam arribar a abaixar-nos els pantalons fent el ximple per passar-nos bolígrafs amb el cul. 

Per què quan la Júlia canta a De l'amistat ho fa en anglès? És un recurs que utilitzeu amb una intenció en concret?
La cantant és un altre personatge que el de la Júlia, representat també per ella mateixa a l'obra. La veu en anglès de l'artista que canta ens serveix per distanciar-nos de la Júlia com a persona però també com a personatge, que parla català i castellà, tant a la peça com a la vida real. Aquesta figura juga el rol de vident que ens observa de lluny. En el cant preveu un oracle que ens avisa, reflexiona i explica una història. L'anglès era una manera de treballar aquesta previsió misteriosa, que tampoc acaba de tenir molt sentit.

Teniu un actor/actriu preferit que us sigui de font d'inspiració per actuar?
La Judit Martín. És una gran referent per a nosaltres i la nostra actriu preferida.

Quina ha sigut la clau per connectar amb l'espectador?
L'obra va des d'un lloc molt reconeixible i obvi, però alhora superficial. És una capa concreta que té a veure amb nosaltres i l'autoficció. Això és el punt d'ancoratge per no perdre el públic: un grup d'amigues que volen actuar juntes i a partir d'aquí obrir la porta a altres possibles imaginaris. Quan ens ajuntem en una sala d'assaig poden passar moltes coses, però sempre tenen a veure amb l'amistat i la unió ens ajuda a explorar altres mons.

Quins són els vostres projectes de futur?
De moment volem fer créixer aquesta obra i tant de bo puguem anar de gira, ara o més endavant, sigui a Espanya o a l'estranger.