Al 2016, un grup de joves de 18 anys de Sant Boi de Llobregat va decidir que s'havia acabat això de desplaçar-se cap a Barcelona cada cop que els venia de gust consumir oci o cultura. I com que tenien un grup de música, van lluitar per crear el Festival Música Sense Fronteres, relacionat amb les persones refugiades. Durant les seves sis edicions, el projecte ha evolucionat, i enguany s’estrena com a Festival Crisàlide, tractant el concepte de justícia global a través de temes que els representen: feminisme, drets LGTBI, i antiracisme. Al llarg dels anys, la música ha anat deixant lloc a altres espais, com comèdia, podcast, taules rodones, activitats infantils… Parlem amb Andreu Heredero, el director del festival, que tindrà lloc el 18 i 19 d'aquest mes de juny. 

Com és, amb només 24 anys, això de ser director d'un festival d'aquestes dimensions?
Això de director sona com una cosa molt important, però és sols un títol. El festival és un projecte molt assembleari, col·laboratiu i no té estructura jeràrquica. Jo soc el director perquè m'encarrego de les tasques de coordinació i em menjo els papers de representació, però personalment, assumir aquest rol m'ha costat bastant, no és una cosa que aniria explicant… Tanmateix, és la figura que tinc i tampoc està malament acceptar-la. Simplement, volem donar-li una volta al que vol dir dirigir o liderar un projecte.

Això no obstant, és una oportunitat molt bona.
És una gran oportunitat per conèixer i aprendre a fer coses. Al final un festival és un espai de trobada, i acabes connectant amb altres projectes semblants que hem contactat perquè ens assessorin. Quan vaig començar no en tenia ni idea, i ara tampoc és que em consideri un expert en res, però més o menys ja veig per on va el camí. Fins que no estàs a la paràctica, hi ha coses que te les imagines, però no te les qüestiones i impliques d'aquesta manera. 

I us organitzeu de manera assembleària?
Som una assemblea coordinadora, i treballem tot l'any, tot i que el projecte només sigui d'un o dos dies. Hi ha comissions que s’encarreguen de la producció, contractació, disseny gràfic, comunicació, etc. Ens trobem un cop a la setmana a l'assemblea general on discutim totes les propostes. Ara mateix som 14 persones, quan vam començar el 2016 n'érem set. És una assemblea oberta, la gent entra i ho deixa, i tothom que tingui interès per formar-ne part hi és benvingut. Si vols venir a escollir la programació, a donar la teva opinió sobre qualsevol aspecte, ho pots fer. 

I com us repartiu les tasques?
Confiem que cadascú faci el que vol fer. Si a algú l'interessa molt la part de comunicació, cap endavant. Que la gent aporti en funció als seus interessos, estudis, formació o experiència. És molt lliure, i generem espais de cures per plantejar com estem, com portem les coses. Perquè al final és un projecte voluntari i sense ànim de lucre, no cobrem per fer la feina que fem. Si jo li dedico entre 15 i 20 hores al projecte, si moltes persones estan treballant i estudiant a la vegada... hem d'estar a gust. 

 

Vosaltres sou tot gent jove. Creus que és important que les institucions facin costat als joves que volen emprendre?
Sí, i tant, aquest és sens dubte un dels trets característics del festival. Totes les persones tenim entre 20 i 27 anys, i quan vam començar en teníem 18. És un valor afegit, no perquè el fet de ser jove vulgui dir res en específic, sinó perquè implica moltes més dificultats a l'hora de realitzar un projecte, un festival, perquè d'entrada no s'hi confia. “No tenen experiència”, “ho fan per passar-s’ho bé”, “no en tenen ni idea” i “la van a liar”. Ens ha costat molt justificar-nos perquè ens deixin dur a terme les nostres idees, i tot i portar sis anys ens continua passant. Intentem desconstruir la idea que les persones joves som el futur. Sí, som el futur, però també existim en el present. Des d’aquí cal dir que també tenim idees, propostes i coses a dir, i aquestes es poden acabar tirant endavant, com nosaltres, que ja anem per la sisena edició del festival i funciona. Òbviament amb capacitat de millora, però el fet de ser joves no ens impedeix de fer-ho.

“Les persones joves som el futur, però també existim en el present. També tenim idees, propostes i coses a dir”

A la programació també veiem molta gent jove.
Sí, si mirem el cartell, totes les propostes estan liderades per persones joves. Perquè també ens passava que quan teníem el grup de música ens costava molt trobar espais o festivals on tocar, perquè sempre tenen hi cabuda els projectes que ja funcionen dins de la indústria. Volíem que els joves també tinguessin un festival on, tot i no ser coneguts, se’ls donés una oportunitat.

Aquest festival neix de l'evolució de l'antic Música Sense Fronteres. Com ha sigut aquest canvi?
Inicialment era un festival que només tenia concerts. I com que no volíem guanyar diners, vam decidir que tingués un vessant social i que la recaptació anés cap a un projecte social, que en aquell moment tenia vinculació amb les persones refugiades. Però era un tema complex, i no ens sentíem còmodes després d'haver parlat" amb alguns activistes perquè estàvem dedicant el festival a una qüestió que cap de nosatres ha experimentat i no ho vèiem coherent.

 

I vau canviar la temàtica?
Vam decidir que hi tinguessin cabuda altres temes que parlessin de les persones que estem a l'equip: feminisme, LGTBI, i antiracisme. I això ha derivat en la idea de la justícia global com a pilar central del projecte. A partir d’allí vam afegir-hi més activitats, podcast, comèdia... Espais de debat, tallers educatius. Per això ja no era Música Sense Fronteres: no fèiem només música i no estava centrat en la reflexió de les fronteres. Aquest any canvia amb la idea de la crisàlide, que està parada en un moment de canvi i transformació. Ens sentim en constant transformació, però decidim aturar-nos per pensar les coses i reflexionar. 

“Vam decidir que hi tinguessin cabuda altres temes que parlessin de les persones que estem a l'equip: feminisme, LGTBI, i antiracisme”

Sou un festival sostenible. Quines dinàmiques heu realitzat perquè així sigui?
Quan vam començar no en teníem ni idea i estiràvem el que coneixíem. Vivim en un sistema capitalista i si havíem de portar cervesa, portàvem les típiques marques que funcionen a tot arreu. Buscàvem els proveïdors més barats, per falta de finançament. Però ens semblava contradictori defensar les persones refugiades i donar suport a aquest tipus d’empreses, que exploten els recursos dels seus llocs d’origen. Ara els gots són reutilitzables, el merchandising és fa amb criteris de comerç just i de sostenibilitat, els proveïdors són de proximitat amb productes de temporada... 

 

També us definiu com a festival solidari, no?
El tema de la solidaritat també és una eina que ha evolucionat molt, perquè a l'inici recaptàvem diners i els donàvem a una ONG. Però després pensàvem que essent un projecte petit, les aportacions que podíem fer, els 12.000 euros que hem arribat a recaptar en totes les edicions, per a aquestes mega ONG, repartit en anys, és molt poc. I que no sempre solidaritat vol dir donar diners, perquè això és una manera una mica assistencialista d'entendre les coses i a vegades la més senzilla. Per tant, ara, tota la recaptació es reverteix en els mateixos projectes socials que passen, perquè no tenia sentit que vingués gent a fer coses i sense cobrar el bolo o la xerrada. Ho volem reconèixer, perquè també és feina. 

Quins avantatges o diferències diries que trobem amb els tan populars macrofestivals que abunden avui dia?
La primera és recuperar la comunitat. Som un festival petit, l'aforament màxim de l'escenari principal són 870 persones. Al final els macrofestivals estan bé, però sols busquen un benefici econòmic: que la gent entri, consumeixi cultura i se'n vagi a casa tal com ha entrat. Festivals com el nostre generen una altra relació, el consumidor no només és espectador, hi ha espais interactius, més íntims i petits, que permeten que la relació entre els artistes i el públic sigui més propera. El que treballem és que la gent no torni a casa de la mateixa manera que ha entrat. Que si tu has passat per l'espai del Crisàlide d'alguna manera en algun dels espais hagis pogut reflexionar. Donem valor a la pausa i no anar consumint una cosa rere l'altra. Si vens i vols estar parlant amb persones o escoltant una taula rodona, quan tornis a casa hauràs reflexionar sobre aquests temes. És com un aparador on conèixer propostes i si t'interessen després puguis continuar contactant amb elles. 

“Festivals com el nostre permeten que la relació entre els artistes i el públic sigui més propera”

Quins són els problemes més grans què heu hagut d'afrontar?
La dificultat gran és intentar ser coherent tota l'estona. Quan intentes fer les coses des d'una perspectiva social comencen a sorgir incoherències. Ho vols fer tot perfecte a la primera, i a vegades és difícil. Intentem no fustigar-nos i mirar-ho amb perspectiva de procés i no de resultats immediats, que a vegades són impossibles d'assolir per un projecte com el nostre.

Crec que té molta importància recalcar que el festival se celebra a Sant Boi, un municipi de la perifèria, ja que des de la capital hi acostuma a haver aquesta idea de "allí no hi passa res".
Sí, també partíem des d’aquesta idea de què hi passin coses. Perquè nosaltres, com a joves, havíem de sortir de Sant Boi per fer aquest tipus d'activitats. Volíem recuperar la comunitat local. Barcelona absorbeix molt, però a tots aquests pobles i ciutats de l'àrea metropolitana hi poden passar aquestes coses.  

 

Teniu Adala, Socunbohemio i Xicu com a caps de cartell. Com heu escollit la programació d'artistes?
Intentem que representi els nostres valors: una programació diversa, amb contingut social i equitat entre homes i dones. També trobar un equilibri entre projectes emergents i projectes consolidats. Coneguts com, en aquest cas, Adala, per cridar l'atenció del públic, i que a través d'aquí entrin en programació porpostes no tan conegudes o taules rodones. 

Incorporeu l'espai Crisàlide Comedy, amb còmics com  Raquel Hervás o Marta Bosch. En què consisteix?
És un espai nou del festival, ja que no hi havia cap mena d’oferta a Sant Boi, sent una cosa amb la que els joves ens identifiquem i consumim. Per què hem de marxar a Barcelona a veure shows de comèdia, si poden venir a Sant Boi? El Comedy, doncs, és un espai de comèdia stand-up, molt dinàmic, amb deu còmics que qüestionaran aspectes des de les seves experiències personals. 

Quins temes tractareu a les taules rodones?
La taula rodona d’aquest any és "joventut, activisme i adultocentrisme". Persones joves i activistes de diversos àmbits expliquen com intentant impulsar propostes s’han trobat amb un sistema adultocèntric, que els ha causat moltes dificultats i situacions que si no fossin joves no haurien de viure. Adriana Torroella pot parlar de temes d'antiracisme, més centrat en els drets LGTBI; Riu està vinculat a la defensa de l'habitatge; Viviane Ogou a projectes europeus, etc.

“Activistes expliquen com s’han trobat amb un sistema adultocèntric, que els ha causat moltes dificultats”

També he vist que fareu espectacles infantils. Voleu fer un festival més family friendly?
Si, és una cosa que ens va demanar la gent l'any passat i, per tant, insistim, estem oberts a propostes. I com que els espais dels matins eren més difícils de programar, vam decidir crear un espai més familiar, el Crisàlide Family, amb projectes locals com les cançons didàctiques infantils, i grups d'animació més consolidats, com el Jaume Barri.

Per acabar, vols mencionar alguns motius per animar a la gent a acudir al festival?
Nosaltres convidem a la gent a viure l'experiència. L'espai del festival, als Jardins de l'Ateneu, és un espai súper bonic, que conjuga amb la idea de proximitat. Volem que la gent vingui a compartir i a passar-s'ho bé. No importa si coneixen o no les propostes del cartell, que vinguin a descobrir-les, perquè cada any intentem millorar perquè tothom s'hi senti còmode. I, al final, venir al Crisàlide és donar suport a projectes socials, al comerç local, i a un model diferent de fer les coses. Impulsar iniciatives liderades per persones joves.