Arbre del Peix és un grup de música alguerès d'un any de vida. Neix de l'amistat de quatre amics, l'Andrea Donapai (veu i guitarra), en Michelangelo Corbia (guitarra), l'Ignazio Caruso (baixista) i en Sergio Intelisano (bateria), que ja havien col·laborat en altres grups de la ciutat i que van decidir unir-se per a fer música en català inspirant-se en la tradició de l'Alguer. 

D'estil heterogeni, movent-se entre l'indie i el pop-rock, van guanyar el concurs CantAlguer amb Mos Resta sol la nit. Gràcies a aquest premi van poder enregistrar un EP de sis cançons que presenten aquest divendres al BarnaSants 2023, amb la intenció de fer arribar al públic la música en alguerès. Ens trobem en un bar del Raval i parlem en català amb una preciosa barreja d'accents i dialectes, amb català del Principat, de Mallorca i de l'Alguer.

Abans éreu membres de diferents grups, com sorgeix la idea d’Arbre del peix?  
Andrea: Jo treballava a la Plataforma per la Llengua de l’Alguer i sabia que s’anava a dur a terme un concurs pels joves cantautors de l’Alguer. Sempre havia format part del mateix grup amb el Michelangelo, i per això vaig decidir proposar-li-ho. 
Michelangelo: Vaig començar a escriure alguna cosa i també vàrem buscar un bateria i un baix per poder completar el grup. Tots som de la mateixa ciutat i ens coneixem, però podem dir que la tradició algueresa ens va unir. 
Ignazio: No va néixer d’un moment a l’altre, nosaltres coneixem la història i la tradició algueresa i vàrem voler contribuir en aquest fet tan bonic. 

El vostre nom fa referència dues tradicions de l’Alguer: l’agricultura i la pesca... 
M: El nom ve d’una anècdota (riu) d’una història.
A: Érem en una platja i vàrem acabar parlant sobre una història algueresa de dos pescadors que anaven amb barca. Un d’ells portava una destral i l’altre se'n va riure i va fer-ne broma dient que amb aquest instrument d’agricultura damunt una barca tallaria “l’arbre del peix”. D'aquí ve el nom.
M: És el somni de tot pescador, trobar l’Arbre del Peix.

Veient que presenteu l’EP i que teniu tres singles publicats, com ha estat el procés de creació d’aquest format de disc? Sou cantautors... hi heu contribuït tots?
M: El procés creatiu és una cosa que pot variar de cançó a cançó. Generalment, un escriu un text, prepara una melodia o alguna cosa que aporta vida i que posteriorment es pot anar treballant. La cançó canvia sempre, tu entres amb una idea, arriba un company, en té una altra i si primer era d’una manera, acaba sent d’una altra. Però sempre acaba sent millor. 
A: Això ajuda al fet que el projecte sigui totalment de tots. Que cadascú pugui aportar el seu granet per tal que ens pugui representar.

L’estil de l’EP és molt diferent del que fèieu abans?
A: Serà bastant pop-rock. És molt acústic. 
M: Volíem canviar del que havíem fet fins al moment, allunyar-nos de l'alternative-rock. Vàrem fer una cançó amb la guitarra acústica i vàrem veure que funcionava. Les altres cançons que eixiran prenen uns camins diversos, perquè hi ha diverses influències. 
I: Volíem entrar en una tradició de guitarra acústica, clàssica, però posant-hi un poc d’innovació com d’electrònica, amb melodies un poc diverses. Volem anar lligats a la tradició de la música algueresa dels anys 50 i 60 però innovant amb sons i lletres més fresques. En el nostre EP també hi ha covers del cantautor alguerès Pino Piras. És un petit tribut que hem volgut fer a aquest cantautor.
M: Aquestes cançons són revisitades, estem tocant una cosa sagrada, una cosa que és bella i quan la canvies pot haver-hi diverses reaccions, però ho hem fet igualment (riuen). 

En què us inspireu i quin significat els doneu a les cançons que componeu? 
M: Venen d’històries personals, però també ho fem per treure’ns un pes, afrontar una crisi, un canvi, que et treus un pes de sobre i continues endavant. Quan veus el que has fet, et sents orgullós del que has creat. 
A: Les nostres cançons sempre volen ser felices.
M: També ens agraden molt altres artistes per a inspirar-nos i compondre: els Pets, Sopa de Cabra, Judith Neddermann, Txarango, Oques Grasses… 

Com es troba el panorama cultural a l’Alguer?
M: Hi ha una emfatització de l’alguerès. Sí que és cert que després de la dictadura de Mussolini estava molt més estigmatitzat i es volia imposar l’italià davant de qualsevol altra llengua minoritària. Avui en dia (i per sort) ja no hi ha aquest estigma, però hi ha una gran barreja cultural, està ple de llengües. A tan sols 12 quilòmetres de nosaltres, ja es parla sard. 

Penseu que potser sou les últimes generacions que parlareu alguerès?
I: La gent jove encara parla alguerès, però el més fàcil és parlar italià, amb els amics. 
M: El meu pare només parla alguerès, però a mi em parla en italià. 
I: La gent gran et diu que no saps parlar alguerès i segons com no volen que ho facis. No hi ha voluntat d’acostar la llengua. 
A: S’ha creat una elit en alguerès. 

Però si no es parla, morirà… Creieu que pot acabar desapareixent?
I: A l’Alguer som uns 40.000 habitants, i els que parlen alguerès potser son 10.000, i d’aquests, 2.000 el parlen malament... 
A: Cada dia mor una persona que parla alguerès. 
I: A més, encara que s’ensenyés a l’escola, l’experiència no és la mateixa que la d’aprendre l’idioma a casa. És més viu. No és necessàriament millor que s’estudiï a l’escola, perquè si als nens els obliguen, no voldran aprendre’l. Si no es parla a casa habitualment, es perdrà igualment. La manera per a mantenir viva una llengua és aquesta, parlar-la. Jo no sé si parlo bé o malament, les llengües canvien cada 20 anys. 
M: Si parles amb una persona de 80 anys, té un alguerès completament diferent del que parlem nosaltres. 

Així, no us plantegeu cantar en italià o en una altra llengua?
M: No en el nostre projecte. Ja hem cantat abans en italià, en anglès… i, de moment, cantar en alguerès ha estat la cosa més satisfactòria que hem fet, per com sorgeix. És estrany, però finalment podem expressar allò que volem dir de manera fàcil, sense haver de pensar. T’adones de quant has après i quant t’ha influït el parlar català a casa. 

És bonic que surti sol d’haver-ho parlat a casa… 
I: Sí, perquè el que surt son les coses importants, les profundes. Per això dèiem que una cosa és parlar-ho a casa i l’altra a l’escola. A casa tens records, gent estimada, la família… 

Com reacciona el públic de l’Alguer?
M: Hi hem cantat poques vegades, però funciona. 
I: Els més grans et miren com dient “què és això?” Són molts anys en què els únics que parlaven alguerès eren ells i només ells i segons com quasi sembla que siguem una amenaça. Quan entres en aquest món, sembla que estàs entrant en un lloc que no et correspon. (L’alguerès) és un món elitista. 
A: També hi ha joves que fan música en alguerès, però de manera més contemporània i diuen “l’alguerès també es pot utilitzar per fer música del 2023”. És positiu, és clar. 
M: El meu pare té 81 anys, és gran, i ha escoltat les cançons. Jo estava trist perquè pensava que anava a dir que l’alguerès era inescoltable, però va fer un gest d’aprovació. Veure aquesta resposta d’algú de 80 anys és un orgull. També hi haurà gent que ens mirarà malament, però si vols fer un canvi a una tradició, t’has de preparar, no serà un camí de flors. 

Teniu suport des de l’Alguer per cantar en alguerès?
M: No. L’alguerès està dins d’un sistema de llengües minoritàries molt complex. Hi ha dues versions: gent que diu que l’alguerès és maco i s’ha de mantenir i altres que diuen que és una cosa antiga. Llavors, d’una banda, trobes els noms dels carrers en català, i de l’altra no hi ha cap suport al manteniment de la llengua parlada. És complicat.